Com que un dels pocs arguments sensibles que tenen els contraris a la independència de Catalunya –a part dels que defensen els seus interessos particulars– és el del risc que la secessió comportaria per a la cohesió social, tornaré a un tema que ja he tractat anteriorment en aquestes mateixes pàgines (“El pretext de la cohesió 1 i 2”, del 3 i 16 de maig de 2012). Efectivament, hi ha qui considera que portar els catalans a decidir a favor o en contra de la independència els dividiria de manera fatal, fent impossible el vell ideal de Paco Candel i de tants altres fundadors del pensament catalanista d’esdevenir “un sol poble”. 

Afirma Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que el 6 de juliol de 2013 passarà a la història de Catalunya i del conjunt d’Espanya. Potser sí. De moment, aquesta data haurà de competir amb l’onze de setembre de 2012. La primera ha convocat el consell territorial del PSOE a Granada, l’altra va convocar un milió i mig de catalans a Barcelona. I només el futur determinarà quina haurà estat realment històrica per al destí de la nació catalana i de l’espanyola, i quina acabarà passant absolutament inadvertida.

Perquè sembla clar que el PSC de Pere Navarro ha fet una aposta al tot o res, confiant en el fracàs més radical i absolut de l’anomenat procés de Transició Nacional.

No acabo d’entendre per què el Govern espanyol nega el propòsit de fons de moltes de les decisions que pren i de les reformes legislatives que du a terme. Només en alguna ocasió se’ls han escapat, en un atac incontrolat de sinceritat, les veritables intencions. És el cas del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, en afirmar sense embuts que l’objectiu –o un dels objectius– de la nova llei d’educació era “espanyolitzar” els nens i nenes catalans. Després ha dit que lamentava les seves paraules, però no s’ha pronunciat sobre la voluntat d’aconseguir-ho. O és el cas del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, que, interrogat en seu parlamentària per la no-renovació de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown a la doctora Clara Ponsati, va acabar reconeixent que es tractava de censura ideològica.

Una de les primeres coses que vaig aprendre del meu ofici de sociòleg va ser que allò que era més interessant –i més complicat– d’explicar era la normalitat. L’exemple que feia servir P.L. Berger a la seva ja clàssica Invitació a la sociologia era sobre el matrimoni i el divorci, sempre amb aquell punt d’ironia tan propi. Deia Berger que el que realment necessita explicació sociològica no és per què hi ha gent que es divorcia –cosa que sembla prou fàcil d’entendre–, sinó com és que la majoria de la gent es casa, i fins i tot repeteix després del divorci. Aquesta perspectiva és radicalment oposada a la lògica periodística, generalment atenta a l’excepcionalitat, a allò que altera la normalitat esperada. És allò tan tòpic del gos que mossega persones i de la persona que mossega un gos.

L’aprovació d’una declaració de sobirania pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener, i la seva posterior suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional acceptant a tràmit el recurs del Govern central ha servit per tornar a revifar l’amenaça d’un possible “xoc de trens”. Però les metàfores, marítimes o ferroviàries, no són simples eufemismes per no haver de dir les coses pel seu nom, sinó per esbiaixar la realitat a favor de qui les utilitza. De manera que l’analogia del xoc de trens no és una mera descripció sinó que porta implícita la imatge d’un munt de ferralla i víctimes, per cert, de tots dos combois.

Tots els sermons sobre la desafecció política s’han fos com un bolado quan els ciutadans, tips de sentir-se poc estimats per la política institucional, han pres la iniciativa. I, per si fossin poc les mobilitzacions que està provocant la crisi econòmica arreu d’Europa, a Catalunya, el desvetllament a favor de la independència ha provocat el grau de politització ciutadana més gran que jo recordi des dels primers anys després de la mort del dictador i abans que, ja a finals dels setanta, es comencés a parlar d’allò que el filòsof J. L. López Aranguren va qualificar de “desencanto”.