Catalunya sempre ha estat un país de pagament. Quan l’escola no parlava català, si en volies pels fills, l’havies de pagar de més. Si hem volgut cultura catalana, ens l’hem hagut de pagar sense els beneficis dels que en tenen una que coincideix amb la de l’Estat. En televisió, a més de pagar l’espanyola, ens hem hagut de pagar la nostra. Si volíem un diari en català, doncs a pagar-lo entre tots fent de “compte-partíceps” (jo encara guardo el meu títol de l’Avui). I, és clar, per defensar la supervivència nacional, ha calgut pagar la quota d’Òmnium, alguns en paguem a les Illes Balears o al País Valencià (socis de l’Obra Cultural, d’Acció Cultural…), i paguem més mútues sanitàries, escoles concertades, autopistes i tota mena de plusos per tal de tenir el país de qualitat al qual hem aspirat. No hem tingut mai un estat a favor nostre, i ja ens havíem acostumat a la taxa “per catalanitat”.
Continue reading