Dissabte 10 de març assistiré a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. Hi estic apuntat i he pagat la quota. Crec que si les coses es fan bé, pot ser una eina positiva per ajudar a mobilitzar un país que ha decidit que ja és hora de fer al pas definitiu cap a la llibertat nacional que, aquí i a tot arreu, passa per tenir un estat propi. I aquesta mobilització, transversal, no partidista, dirigida a tot el país, pot contribuir a fer visible la dimensió d’aquesta determinada voluntat popular, cada vegada més nombrosa, més majoritària. I, la visibilitat –cal esperar-ho així- farà decidir els nostres polítics a avançar més ràpidament i sense titubeigs cap a la independència.

Si Òmnium, per ser agraït, hauria de preparar un petit homenatge a l’Alicia Sánchez-Camacho per la magnífica campanya de publicitat que els ha organitzat aquesta setmana, l’independentisme sencer l’hauria d’organitzar a Alejo Vidal-Quadras, incansable desvetllador de consciències nacionalistes. Tant és així que, fa pocs dies, l’antic professor de física nuclear de la UAB i en el seu bloc personal de títol enigmàtic –vull dir, enigmàtic per a un capsigrany de nacionalista com jo-, “Prohibido pisar las flores”, va publicar una profunda i agosarada reflexió –“El lenguaje del enemigo”- en el que acusa la “rebosante de tanta ingenuidad como seráfica intención” Sánchez-Camacho de fer el joc als sobiranistes (cal dir-ho tot senyant-se) catalans, s’entén.

Fa patir de veritat veure com amb tan poca representativitat electoral –però amb la majoria absoluta a Espanya-, el PP de Catalunya fa ballar com una baldufa el nostre Govern. Si a això hi afegim tota la demagògia esquerranosa que es frega les mans amb la possibilitat de fer creure a l’opinió pública que el PP i CiU són el mateix, que tenen pactes secrets en tot i per a tot, ja tenim el panorama complet. Des del punt de vista del discurs públic, en aquests moments, allò que qualla no és el que vol el propi govern, sinó el que li imposa aquesta mena d’aliança d’interessos contranatura entre dreta espanyola i esquerra anacional. Dit a l’engròs, mai havien estat tan a prop els interessos –pel que fa a interpretació de la realitat governamental catalana- d’Alicia Sánchez Camacho amb els de Dolors Camats!

Dilluns. Gestió dels aeroports: no. Dimarts. Promoció turística pròpia: no. Dimecres. Possibilitat d’adreçar-se en català a l’administració de justícia espanyola: no… Cada dia, el govern del PP fa un pas més en el seu propòsit decidit, coherent i anunciat de reconstrucció nacional espanyola. Una mena de “reconquista” però sense Cid Campeador. És a dir, ho fa sense l’ànim de provocació que va portar Aznar a exasperar l’independentisme a Catalunya. Qui ho diu que no s’aprenen les lliçons de la política?

El pitjor dels casos de corrupció ja no és tant la quantitat de diners defraudats –excepte en algun cas majúscul, com el de Madoff-, sinó la misèria humana que s’amaga darrera la relació entre corruptors i corruptes. Ho veiem aquests amb el judici a Camps o a Matas, i ho tornarem a veure el dia que jutgin –que els meus ulls ho puguin veure!- a Millet o Undargarin.

Amb el nou govern espanyol del PP es posaran en evidència diversos fets polítics de molt relleu pels catalans. El primer de tots, que en la versió actual moderada, el PP és més perillós que en la versió arrauxada tipus Aznar. Aznar va irritar tant els catalans que va fer pujar la bromera independentista. El nostre país no en va treure gaire profit i ERC ho va pagar car perquè no va saber interpretar prou bé que el seu creixement era, en molt bona part, fruit d’aquella bromera.

Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra. Tanmateix, no seria just en la crítica si no parlés, també, de l’existència –a l’altre extrem- d’un independentisme frívol. En aquest cas, podríem dir que es tracta d’aquella posició política que, deixant-se portar pel corrent cada vegada més central en més ambients, s’apunta oportunistament a l’independentisme però sense assumir-ne les conseqüències. Fins ara, d’això n’hi ha hagut molt poc, perquè ja em direu qui voldria apuntar-se a una cosa de quatre gats per raons oportunistes! Però ara que l’independentisme no tan sols ha sortit de l’armari, sinó que comença a ser vist com l’única posició digna davant del carreró sense sortida en el que ens ha fet entrar Espanya, amics, això està canviant a marxes forçades.

Una gran lliçó pels socialistes del PSC: a la ministra catalana i espanyola que més vegades ha cridat “Viva España” i més banderes constitucionals ha hissat els últims anys –probablement, més que el mateix Bono o Guerra en tota la seva vida-, ara li neguen el pa i la sal a la cursa per la presidència del govern d’Espanya amb l’argument que el PSC és massa català. O dit d’una altra manera: al partit català que més sacrificis ha fet per acomodar els seus interessos als del PSOE, fins al punt d’haver-hi de renunciar molt sovint, els amos ara el “premien” posant en dubte que la representant més genuïna d’aquesta submissió sigui capaç de cridar “viva España” amb prou convicció.

La presumpta entrada triomfal del PP al poder aquest 20N, d’estil “passejada militar” damunt Espanya, fonamentalment, s’aguanta sobre dos pilars. Un, l’estupidesa política del PSOE i de Rodríguez Zapatero en particular d’ençà de la patacada econòmica que no va saber veure a temps. El segon, l’exacerbació per part del mateix PP de la tradició anticatalana a Espanya, amb el seu recurs sobre l’Estatut i la posterior humiliació de la voluntat del poble de Catalunya que s’havia expressat en referèndum. I, aquests dos pilars, es coronen amb un frontispici absolutament previsible: presentar-se com a portadors de la recuperació de l’orgull de pertànyer a la gran nació espanyola, que és la música de fons que toca la banda militar de la FAES, amb Aznar portant el bombo.

El final definitiu i sense condicions de l’activitat armada d’ETA, una extraordinària i molt esperada bona notícia, suposa un canvi dramàtic en el marc interpretatiu de la política espanyola. Per dir-ho d’alguna manera, si Vázquez Moltalbán havia ironitzat amb allò de “contra Franco vivíem millor”, en aquest cas es comprovarà que també hi ha hagut sectors que “amb ETA tenien més bons arguments” per a seguir exacerbant el seu sentiment nacionalista espanyol. Els enemics, reals o imaginaris, sempre han estat d’una gran utilitat política.