Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vull dir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara. Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà l’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment, només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la intensitat.
He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.
Rellegir els clàssics sempre és recomanable. I aquests dies, es bo repassar Joan Solà, per refrescar algunes idees sobre el català. La primera de totes, que la nostra obsessió per negar el conflicte lingüístic a Catalunya no fa altra cosa que emmascarar el procés continuat de substitució lingüística que arracona el català i encimbella l’espanyol. Una altra cosa és que no hi hagi conflicte social, és a dir, que en general no ens peguem per qüestions de llengua. Ja seria estrany, mesells com som! Però que no calem foc a la sala de cinema que on només fan Los Pitufos i no Els Barrufets, no vol dir que quan hi porto els néts no m’estiguin exercint una violència de la que no em puc defensar i que m’obliga a empassar-me la meva dignitat nacional. Els cinemes són expressió directa d’aquesta situació de conflicte colonial de la que ens agradaria desfer-nos. Per tant, ja n’hi ha prou de negar el conflicte lingüístic. I, en aquest sentit, si bé és cert que la immersió reuneix tots els requisits pedagògics com a mètode, la seva raó de ser de fons és política: fa –o hauria de fer- de barrera, modesta i parcial, al procés de substitució lingüística. I tant de bo el freni prou per tal de ser a temps, quan arribi la independència, a haver conservat una massa crítica de coneixedors del català per, efectivament, acabar –llavors sí- amb el conflicte lingüístic que tenim, i poder ser com Holanda, Suècia o Finlàndia, països ens els quals l’anglès, la segona llengua és, efectivament, la segona llengua. A mi no en fa res que tots els catalans tinguin, si volen, l’espanyol de segona llengua, i que la sàpiguen a la perfecció. I de tercera, l’anglès, i tant. Però la llengua pròpia i comuna, ha de ser el català.
El corresponsal a Madrid del canal de televisió que tenia sintonitzat explicava les “condicions irrenunciables” que Duran i Lleida havia declarat que CiU posaria per a donar suport a un govern del PP. Després de fer la llista, acabava: “I la condició més irrenunciable de totes serà el pacte fiscal”. Molt bona aquesta: el llenguatge, sovint, acaba traint allò que pensem més enllà del que diem. Perquè, si una condició és “la més irrenunciable”, ja es veu que la resta, només són “irrenunciables” fins a un cert punt… És a dir: que no ens acabem de creure que ho siguin!
Un dels fets que més ens desconcerta als ciutadans a l’hora de seguir l’acció política de partits i governs és la facilitat amb què passen de l’emfàtica proclamació de grans principis –ara en diuen valors- al pragmatisme més cru i descarnat. I, pel que es veu, un dels fets que menys entenen els governs i els partits és que aquesta dissonància entre grans paraules i fets miserables, pels ciutadans, té un marge de tolerància a partir del qual ens sentim decebuts, si no estafats.
S’ha d’anar molt desesperat per considerar que, mentre la societat catalana està debatent sobre els seus escenaris de futur –entre els quals, la independència-, s’ha de prohibir que es faci una pregunta al Baròmetre polític del Centre d’Estudis d’Opinió sobre quina adhesió mereixeria un referèndum sobre la independència. S’ha de viure molt d’esquena a la realitat per qualificar la pregunta de “perversa”, quan més de 800.000 catalans han participat en una consulta popular sobre la qüestió, que és un 20 per cent del cens electoral i després d’una manifestació, ara fa un any, amb posem més d’un milió de catalans, amb una crida al “dret de decidir”.
Com que no vull renunciar a la confiança en un futur de prosperitat i de llibertat pel meu país, he d’intentar veure si algunes de les males notícies que circulen amb més rapidesa que la moneda falsa, amaguen –en el fons del fons- algun bri de d’esperança. I sí, i tant!
Efectivament, ja fa algun temps que escrivia que el reforçament moral que necessitava el país si volia sortir de l’atonia letal en el que es trobava comportaria, necessàriament, una societat més dura.
És típic de les jornades postelectorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?
En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar.
Una de les característiques més conegudes del PSC –i que li han donat la imatge de ser un partit amb una maquinària de rellotge suís- és que, quan arriben les campanyes electorals, tots van a toc de “pito” i pensen com un sol home. Tots els candidats segueixen de manera submisa les mateixes consignes. I ara que va de municipals, tant és que sigui la candidata de Girona, el de Terrassa o el de Barcelona. Ara, la gran consigna és: el 22 de maig cal triar entre les retallades (CiU) o salvar l’estat del benestar (PSC).
La baixa autoestima ens porta, molt sovint, a exclamacions del tipus “això només pot passar en aquest país!”. Tanmateix, encara no conec cap desgràcia que no compartim, en una o altra mesura, amb els països de la nostra mateixa àrea sociopolítica i cultural. I no parlo pas dels Pirineus cap avall, sinó del món occidental avançat. Tant és que ens referim al nivell educatiu i cultural –un concepte que, en ell mateix, ja és prou vague com per ser sospitós-, com si parlem de grau de civisme o d’això que en diuen crisi valors i que mai no he sabut ben bé de què anava.
