En situacions tan dramàtiques com les actuals, paraules com les de l’economista Kenneth Rogoff són rebudes com manà caigut del cel. Rogoff, no cal que ho digui, no és un independentista català, militant de les CUP. És un economista prestigiós de Harvard, antic economista en cap del FMI i no sé quantes coses més. I l’entrevista s’ha publicat no pas a la revista d’Omnium Cultural sinó a la madrilenya d’economia Capital. I sí –ara ja ho sap tothom i és profecia- Rogoff ha dit que “una regió com Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”.

• La qüestió dels currículums inflats dels polítics ha tingut una expressió recent i particular dins del govern dels millors, i amb resposta partidista entre l’oposició de perfil baix. I després ha tingut una derivada poca-solta amb unes acusacions de ningú contra ningú, que m’han recordat el vell acudit del dentista i el pacient desafiant-se a no fer-se mal l’un a l’altre… No tinc cap interès a parlar ni d’una cosa ni de l’altra, perquè es comenten soles.
  Continue reading

• L’espectacle –el vodevil, per ser més precisos– de l’abandonament del líder electoral de Solidaritat per la Independència, com és lògic, ha estat aprofitat per al descrèdit general de l’independentisme. Amb més o menys crueltat i mala bava, els enemics de Laporta i els de la independència, s’hi han rabejat a pleret. I, a fe de déu, que els han donat carnassa, perquè si l’abandonament de Laporta ja és gros, les explicacions que n’han donat els còmplices intel·lectuals –per dir-ho d’alguna manera- de l’invent Solidaritat, han estat tota una exhibició de cinisme difícil de superar. El Laporta kleenex, útil quan es tractava de captar vot, ha estat després menystingut d’una manera indecent. Però el Laporta d’abans d’estiu és exactament el mateix del d’aquest mes de març, i si Solidaritat el va pispar a Reagrupament, ara ERC l’ha pispat a Solidaritat.
  Continue reading

• No sé si s’ha donat prou importància a la notícia que els estats més rics d’Alemanya han anunciat un recurs al seu Tribunal Constitucional per tal de posar límits més estrets a la “solidaritat” amb les regions més pobres. Baden-Würtemberg, Baviera i Hesse consideren que aquesta redistribució castiga als estats amb economies més eficients i que no dóna incentius als més endarrerits per espavilar-se.
  Continue reading

• És absurd lamentar-nos dels errors de percepció dels nostres adversaris polítics. Per tant, si a Espanya han convingut que la “gran” victòria del PP a Catalunya –un gloriós 12 per cent de votants, i un 7 per cent del cens- els pronostica un avenç imparable de Rajoy, si volen veure en la “dicharachera” Alicia el Sant Joan Baptista de don Mariano, endavant les atxes.
  Continue reading

• En escriure un article pel darrer dia de l’any i de la primera dècada del segle, és inevitable no girar els ulls enrere per fer-ne un balanç, ni que sigui en la forma d’una llambregada ràpida. A més, la constitució del nou govern, i pendents d’allò que doni de sí en la perspectiva de les enormes dificultats que ens espere, encara accentua més aquesta impressió de punt i a part.

I què ha passat, aquests darrers anys? Doncs la culminació del fracàs de la via de progrés en la construcció nacional de Catalunya encetada el 1980.

• Les eleccions de diumenge 28 han canviat radicalment el panorama polític del país. Les línies del canvi, però, són complexes. Vull dir que no es limiten a una gran variació en la distribució de diputats, sinó que cada partit ha recollit voluntats heterogènies que no són fàcils de desxifrar. La prova més gran d’això és que les interpretacions que es fan d’aquests resultats poden arribar a ser extraordinàriament discrepants, segons els interessos d’uns o altres.
  Continue reading

• Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d’acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s’ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l’accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d’intentar desacreditar personalment l’adversari que no pas de contraposar arguments.
  Continue reading

• M’han decebut els votants de la patronal catalana Foment que, a l’hora de la veritat, han decidit premiar un dirigent atrapat per una gestió burocratitzada i ineficient i que –segons les pròpies interpretacions dels vencedors- han votat més preocupats pel futur de la CEOE espanyola que pel del mateix Foment, o que han perpetuat aquells que amb l’argument de la no dependència política, resulta que s’ofereixen al govern de torn, sigui quin sigui, a canvi d’una sucosa subvenció renunciant a cap posicionament crític.
  Continue reading

• No parlo pràcticament mai del PP. Ho considero ociós, en el sentit de ser una pèrdua de temps, un avorriment, de no tenir cap utilitat. La crítica és massa fàcil. Tampoc no crec que em llegeixin gaire els del PP, de manera que criticar a un adversari que no et llegeix, per acabar acontentant només la pròpia parròquia, em sembla doblement ociós.

Ara bé, l’atzagaiada del senador popular espanyol Pio García Escudero, afirmant que “si fos toro, preferiria morir en una plaça després de vint minuts de lluita”, justifica fer una excepció.