Trobo que s’ha de ser comprensiu amb tots aquells que, sorpresos per la contundència de la presa de posició del president Mas i de les seves paraules a Madrid, busquen i rebusquen la manera de disminuir i diluir el valor del seu compromís.

No cal que digui què en penso del PP i de les seves intencions de reespanyolització de Catalunya. Quan Pujol hi va pactar el 1996, quan Aznar encara no s’havia desbocat –tot i que tothom sabia què pensava i què volia, com ara passa amb Rajoy-, i malgrat que se’n va treure un cert profit –pa per llavors, gana per avui-, vaig titular a l’AVUI: “Pacteu, i a fer punyetes”, recordant una expressió expeditiva molt habitual en l’enyorat Enric Casassas. Ara tornaria a escriure exactament el mateix.

S’ha convertit en una sonsònia pesada això que diuen a can PSC que la qüestió no és tenir un grup parlamentari propi a Madrid, sinó que la solució és millorar la seva visibilitat.

Ai caram: jo havia entès –tal ho va plantejar al seu moment amb tota la lucidesa i tota la cruesa el conseller Ernest Maragall- que la visibilització del PSC a Madrid no era pas la solució, sinó el problema: no se’ls veu! Però en un joc de mans retòric d’aquests que només saben fer els experts en llenguatge polític, el PSC ha convertit el problema en solució, i es queden tan tranquils, com si ja tinguessin el remei als seus mals.

Sempre m’ha fet molt mal d’orelles sentir als mitjans de comunicació nacionals –he d’afegir que nacionals catalans?- que es qualifiqués de “nacionalistes” a CiU o el PNB. I no pas perquè no en siguin, ja que en la mesura que es declaren defensors dels drets nacionals dels catalans, segons el diccionari, en són.

A veure si ens entenem: l’independentisme ha anat madurant i s’ha tornat prou seriós com per no atribuir-li una minoria d’edat que no li correspon. Encara té, de tant en tant, algunes manifestacions primàries, emocionalment impulsives i poc reflexionades. D’acord.

Qui ho diu que la vida del polític no és molt dura? Que ho preguntin, aquesta setmana, a qualsevol socialista català! La premsa ha portat respostes de dirigents i alcaldes, se’ls ha entrevistat a les ràdios, i encara bo que el terratrèmol de Llorca ha suspès actes i debats, i s’han pogut amagar per unes hores…

Tot va tan de pressa, que sembla que la consulta de diumenge passat ja fa mesos que es va celebrar. Cremem etapes a una velocitat que no ens en deixa gaudir massa estona de res. Diumenge teníem l’alegria d’uns grans resultats, perquè sabem que la independència de Catalunya només depèn de si som prous a voler-la. Hi va haver molta intel·ligència –gràcies, Alfred Bosch- i capacitat de sumar voluntats.

Diu Duran i Lleida que no vol entrar a valorar les paraules del president Jordi Pujol d’aquesta setmana passada a conferència “Residuals o independents”, en la que s’ha declarat sense arguments per no defensar la independència de Catalunya com a darrera via per salvar el futur i la dignitat de la nació i dels catalans.

• Des que sabem que hi ha cinc tipus de catalans, que no dormo perquè no sé de quins sóc. “Neomodern” no, perquè són joves. “Individualista cívic”, tampoc, perquè no es fien dels partits ni de l’administració -un degà de polítiques no hi encaixaria- i perquè són menors de 54 anys i jo ja en passo dos de llarg.
  Continue reading

• La decisió de l’arquebisbe de Barcelona de no deixar que les parròquies ofereixin els seus espais socials -no dic els confessionaris, ni les capelles de l’Altíssim- per instal·lar les urnes de la consulta sobre la independència de Catalunya és, a més d’una actitud autoritària que ofèn l’autonomia de decisió dels rectors, inacceptable des d’un punt de vista cívic i democràtic.
  Continue reading