No crec que hagi de mostrar cap credencial per convèncer que estic als antípodes del Partit Popular. Vull la independència dels catalans i, tot i que qualsevol etiqueta emmascara les pròpies contradiccions, m’agradaria pensar que sóc a prop d’aquelles rara avis que són els liberals d’esquerres. Tampoc no crec que hagi d’argumentar gaire que, vist des d’una perspectiva nacional, em disgusta -més que no pas em preocupa- el progrés electoral que ha fet el PP.

L’obligació de reduir el dèficit públic de la Generalitat de Catalunya va més enllà de la imposició del govern espanyol, ell mateix compromès a fer-ho davant de les autoritats europees. Efectivament, aquesta necessitat d’estalvi del govern s’explica perquè si no es va per aquest camí, no es podran obtenir els crèdits necessaris -i a un preu assumible del diner- per poder evitar el col·lapse de l’administració catalana que, en definitiva, també seria el col·lapse dels serveis públics que presta. Per això, tot i que sembli contradictori, si no s’aprimen els costos dels serveis, acabarem fent-los impossibles del tot.

Quan expliques a algú la magnitud del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, la primera pregunta que et sol fer -encara amb un punt d’incredulitat- és com és que no es diu o no se sap més. I, la segona pregunta que tothom es fa, vista la gravetat de la situació, és com és que no s’hi reacciona de manera encesa. Vaja: que com és que l’espoli no indigna ni als indignats ! Efectivament, al costat del gran enigma encara per desvelar de com, malgrat la seva feblesa política, la llengua i la nació catalanes han sobreviscut al llarg dels segles als embats de tants i tants intents genocides, l’altra gran qüestió que costa déu i ajut d’entendre és la nostra dòcil resignació al dèficit fiscal. Busquem-hi explicacions.

És típic de les jornades postelectorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?

En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar.

El resultat final d’unes eleccions és la suma d’un recompte de vots més un exercici d’interpretació. Naturalment, qui guanya unes eleccions necessita menys interpretació i sobretot llueix el recompte. Si més no, d’entrada. Qui perd, en canvi, ho té molt més complicat perquè necessita un gran relat per amagar el recompte tant com pugui. Aquest exercici d’interpretació, però, en unes municipals és molt difícil. La diversitat de situacions obliga a filar molt prim. El PSC i ERC, per exemple, han tingut grans derrotes, però no a tot arreu ni en la mateixa proporció, de manera que no hi ha una explicació única que ho arreplegui tot.

La legitimitat política forta, la que permet governar, és la que donen les urnes. La democràcia més real que tenim és la que s’expressa en l’acte de votar, que és una acció veritablement transformadora i que en cap cas no es pot confondre amb donar una opinió per reflexiva que sigui però que no comporta la responsabilitat de qui pren una decisió. Encara més: allà on hi ha un sistema democràtic, cap altra acció política de cap mena, de moment, no ha aconseguit l’aprovació compromesa de tants ciutadans. I, sobretot, cal tenir present que un vot no és un SMS, ni un toc, ni un tuit.