En temps de recessió econòmica, ensenyament i treball, universitat i empresa, entren en tensió. En alta tensió. Quan van maldades, s’espera que el sistema educatiu es posi al servei del mercat de treball i deixi de perdre el temps amb banalitats com l’educació humanística. Ho ha explicat bé Stanley Fish, en el cas nord-americà. Fins i tot es dóna la culpa dels desajustaments en el mercat laboral al món educatiu. I és aquesta mateixa retòrica la que dóna lloc provocacions com la campanya Barcelona va per feina i altres de semblants que volen fer creure que amb una informació i una formació adequada es pot trobar feina, quan és obvi que el problema principal i primer no és la formació -en molt casos, sobreabundant- sinó la manca de llocs de treball.
No sé si el lector coincidirà en la meva apreciació, però m’ha semblat que en aquestes eleccions, de manera molt generalitzada, s’incorporava un nou qualificatiu -potser per ser precisos n’hauríem de dir un desqualificatiu– a l’argot propi del combat polític: l’anglicisme freaky. Així, hi ha hagut opcions polítiques que han estat menystingudes sense gaire més arguments que el de considerar que l’organització o el seu líder eren uns friquis.
Ara que PISA ens ha posat per damunt de països com Suècia, Alemanya, França i el Regne Unit en comprensió lectora, i que ens ha igualat amb els EUA, ¿on abocarem tota la bilis que per la baixa autoestima d’aquests darrers anys havíem dirigit contra els nostres mestres? De fa anys que havíem perdut els papers a l’hora de valorar la nostra escola, i PISA servia per justificar el prejudici previ.
El caso de los secretos de Estado filtrados por Wikileaks, más allá del interés que pueda suscitar el goteo de cotilleos diplomáticos, debería servir para traer a debate una de las cuestiones más importantes que plantea el sistema democrático: las relaciones entre poder y secreto. Norberto Bobbio trató el asunto con gran maestría. Recuerdo su gran lección en la inauguración de la facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universitat Autònoma de Barcelona en 1986, titulada “Democràcia i ciències socials”. Decía Bobbio: “El poder tiene una tendencia irresistible a esconderse”, y citando a Elias Canetti, añadía: “El secreto está en el núcleo más interno del poder”.
Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s’havien mobilitzat per les consultes o que s’havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n’hi havia per tant. I s’ha tornat a suggerir que això de l’independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l’emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d’encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat…
Les eleccions de diumenge 28 han canviat radicalment el panorama polític del país. Les línies del canvi, però, són complexes. Vull dir que no es limiten a una gran variació en la distribució de diputats, sinó que cada partit ha recollit voluntats heterogènies que no són fàcils de desxifrar. La prova més gran d’això és que les interpretacions que es fan d’aquests resultats poden arribar a ser extraordinàriament discrepants, segons els interessos d’uns o altres.
Continue reading
No serà fàcil digerir els resultats del 28 de novembre. Pels partits, perquè guanyadors i perdedors hauran de llegir bé el sentit d’allò que han rebut o han perdut. D’això en dependrà el seu futur. Pels estudiosos del fet polític, perquè es fa necessari i urgent disposar de nous esquemes interpretatius que, més enllà de justificar a favor propi els resultats, permetin comprendre les claus fonamentals d’allò que ha passat. Fins i tot pels electors, que hauran de comprovar fins a quin punt el mapa final que han contribuït a crear s’ajusta a allò que esperaven i volien que passés.
