• Uns dels criteris més elementals ue s’han de seguir quan es vol tenir una perspectiva al més objectiva possible de la realitat social és observar-la en contra del que hom sospita que hi trobarà. En canvi, limitar-se a buscar allò que ens donarà la raó, concentrar-se en allò que confirma les hipòtesis inicials, és el mateix que fer-se trampes jugant al solitari. I el resultat, lògicament, és que s’acaba veient una realitat deformada; això sí, coherent amb els propis prejudicis. Fent una paràfrasi d’aquell principi que irònicament s’aplica al mal periodisme, aquí també podríem dir que hi ha observadors que procuren que la realitat no els espatlli un bon prejudici. Contrastar les pròpies hipòtesis, doncs, és un principi que ha de seguir tot bon científic i, en general, qualsevol persona que pretengui aproximar-se a la realitat d’una manera racional, bo i procurant controlar l’efecte del seus prejudicis sobre allò que observa.
  Continue reading

• Diu Anthony Browne a Ridículament correcte (La Campana, 2010) que en gran part de l’esfera pública, “la correcció política ha substituït la raó per l’emoció, i ha subordinat la veritat objectiva a la virtut subjectiva”. El pitjor del dogmatisme de les opinions que són emparades per la correcció política, en conseqüència, és que no es limita a creure que té la veritat, que déu n’hi do, sinó que a més té la convicció que està en possessió de la virtut. I, per tant, els que no comparteixen la mateixa idea no és que visquin en l’error, sinó que a més són males persones. D’aquesta manera, si hom creu que els oponents no tan sols s’equivoquen sinó que són males persones, és fàcil acabar justificant l’atac personal als que pensen diferent.
  Continue reading

Obsesionados como estamos en buscar malas noticias que confirmen los peores augurios para Catalunya, podría ser que se nos hubieran pasado por alto las respuestas a algunas preguntas de la última encuesta del Instituto Noxa para La Vanguardia. No me refiero, por supuesto, a las referidas a pronósticos electorales, que son el tipo de cuestiones que necesitan más cocina, aparte de estar formuladas en estos momentos sin que el ciudadano conozca aún el escenario de lo que habrá por escoger cuando lleguen las elecciones en noviembre. No: estoy hablando de los porcentajes de catalanes que consideran que los inmigrantes – me imagino que los encuestados, igual que yo, habrán entendido que la pregunta se refería a los extranjeros últimos en llegar-no tienen por qué tener menor acceso a los servicios sanitarios, escolares o al trabajo.

• Es diu que és en les situacions difícils que es demostren les millors capacitats i les febleses més grans. No n’estic segur, perquè el més difícil de portar i el que realment marca les nostres vides és la regularitat, la rutina de cada dia. L’ordre diari que seguim és el que defineix millor qui som, mentre que els grans moments ens solen agafar amb el pas canviat i ens fan fer un ridícul immerescut. Però és cert que la necessitat d’encarar esdeveniments imponderables sol portar al límit les nostres millors aptituds i posar al descobert algunes de les nostres insuficiències. Per això és interessant fer una petita anàlisi, aquí inevitablement incompleta i precipitada, de com reaccionem els catalans el dia que ens fa una nevada d’aquelles que només veiem cada deu o vint anys.
  Continue reading

Resum de les conferències impartides a Donosti (11.03.2010) i Iruñea (12.03.2010).

• El cul-de-sac a què ens ha abocat l’actual Estatut, tancant tota perspectiva de progrés nacional, cada setmana té la seva nova expressió política. En uns casos, amb arguments per abandonar definitivament el fangar, i en d’altres, amb respostes resignades a una situació que hom ja no es veu capaç de transformar. I el més interessant del cas és que aquests dos tipus de reaccions, una de combativa i l’altra derrotada, es donen no pas entre forces polítiques distintes, sinó en un mateix partit. El darrer cas de què he pres nota s’ha produït a ICV, per bé que la seva transcendència hagi estat mínima.
  Continue reading

En las consultas populares que se están celebrando sobre la independencia de Catalunya se plantean fundamentalmente dos grandes interrogantes, para los que sólo existen muchas hipótesis interesadas y pocas respuestas de fiar. Por una parte, no sabemos qué importancia política y social tienen, en realidad, tales referéndums. En segundo lugar, están los desafíos que plantean no ya a los partidos políticos existentes, sino principalmente al propio independentismo. Mi punto de vista favorable al proceso iniciado en Arenys de Munt – aunque, como escribí, yo hubiera sido mucho más prudente en su extensión-y mi compromiso personal con el horizonte de la independencia del país, no aseguran que pueda dar una respuesta menos interesada y más crítica, pero voy a intentarlo y el lector ya juzgará.

• El que fa més interessant el moment actual ésque, com deia el poeta, ara sí que tot està per fer i tot éspossible. Alhora, també és el que el fa més arriscat: potpassar de tot, també allò que no voldríem que passés.Efectivament, el fracàs dels objectius de la reforma del’Estatut és tan evident que, per molt que l’amenaça delTribunal Constitucional sembli que el faci bo per moments, en realitat, la situació és insalvable. El nou Estatut ha deixat Catalunya sense horitzó polític i, en un clima com l’actual, la situació es fa insuportable. Vull dirque si el país funcionés bé, potser les aspiracions nacionals potser no es veurien tan urgents. Però, tal comva tot, el gruix més conscient del país, la gent més valuosa, els lluitadors de sempre i els d’ara, es revoltencontra un procés d’empetitiment del país, de reducció deles oportunitats i de manca de perspectives per a les noves generacions.
  Continue reading