La principal condició perquè el procés sobiranista segueixi endavant és afegir-hi veritat. I per veritat entenc el reconeixement franc de les dificultats presents i futures que ha de superar si vol mantenir el colossal desafiament que hem plantejat tant a l’estat espanyol com a la mateixa societat catalana. Remarco que no he dit la veritat, i encara menys la meva veritat. Hi ha tantes veritats com diverses són les perspectives, les presses o les expectatives que cadascú associa al final del camí. Però ara ja no podem fiar-ho tot a l’entusiasme col·lectiu i seria irresponsable amagar la magnitud dels obstacles per por de desil·lusionar-nos. És un combat que no es guanyarà amb arrogància sinó amb intel·ligència. I si ja s’ha plantat cara a les pors que venien de fora, ara cal superar les pròpies pors, les que s’originen al cor del mateix moviment independentista, i que són les més perilloses.
I EL PRIMER que s’ha de reconèixer, sense pretextos, és que la independència necessita més suport, perquè amb l’actual fem curt. L’avenç que ha fet l’independentisme en deu anys és impressionant. I no es pot pas qüestionar la valuosa victòria del 27-S, assolida en condicions extremadament adverses, que permet que el Parlament i el Govern segueixin avançant en el projecte. Però no n’hi ha prou per acabar-lo. Convé analitzar per què del 9-N del 2014 al 27-S del 2015 no s’ha seguit creixent com s’esperava. O per què antics votants d’ERC o de CDC es van decantar per la CUP i van deixar Junts pel Sí a un diputat de poder fer govern. I no es poden cometre errors d’estratègia: ni pel que fa a la velocitat, ni a l’ordre de les decisions a prendre.
CAL VERITAT, TAMBÉ, en la previsió de les dificultats internes que es produiran quan debatem sobre el model de país i hàgim de distingir entre el que és desitjable, el que és necessari i, sobretot, el que és possible. Fer un país nou ha de permetre canvis impossibles dins l’actual estat espanyol. Però el nou país no és un full en blanc on es pot escriure qualsevol cosa. Decidir com gestionem la complexitat lingüística, si ens mantenim a la UE o com assumim les responsabilitats exigibles en Defensa és un afer d’una gran complexitat tècnica i política que no es pot tractar alegrement ni es pot ajornar més si volem més adhesions. Clar i net: la República Catalana no satisfarà tots els desitjos particulars ni totes les aspiracions col·lectives.
I, ARA MATEIX, CAL tota la veritat sobre les dificultats per fer govern. Les condicions que posa la CUP, més enllà del veto al president Mas, ens allunyen dramàticament de la independència. Es vol fer entrar el clau de la formació de govern per la cabota d’imposar un model de país que ni té un suport majoritari ni és viable. S’imposa una confrontació directa i immediata amb l’Estat que no es pot guanyar. I si s’està disposat a fer tota mena de piruetes perquè es tem el possible resultat d’unes noves eleccions al març, deu ser que no es té prou confiança en la consistència de la pròpia força.
SI ENS HEM DIT que era la societat civil qui havia portat la iniciativa, els difícils equilibris que ara es viuen en el pla polític institucional també els ha determinat aquesta mateixa societat civil, que ha actuat amb candidesa. No haver-nos dit tota la veritat ha fet pensar que més que no pas la prudència el que calia premiar electoralment era la temeritat. Que nosaltres hi posàvem el somriure, i que els polítics ja ensenyarien les dents. Però la radicalitat i la força del sobiranisme ens l’ha donat, paradoxalment, la moderació i la fragilitat de les voluntats que s’hi han afegit a darrera hora. La victòria no l’obtindrem per la intransigència dels primers incondicionals, sinó per la confiança serena dels darrers que s’apuntin a la causa de la llibertat.
Fotografia de PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
No costaria gaire escriure un assaig sobre els grans èxits del pessimisme social. A l’estil de Los 40 principales o dels discos d’or i platí. Me l’imagino organitzant-los per categories. Per exemple, hauria de començar amb els estils més genèrics. Em refereixo a les típiques crosses dialèctiques tertulianes que asseguren que “abans, això no passava” i que “això només passa aquí”. Naturalment, aquest “abans”, mai precisat en el temps, fa referència a un passat del qual no es té cap evidència empírica.…
Il·lustració per JAVIER AGUILAR
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.
“Both parties, […] with a view to enshrining the bonds of friendship between Spain and Catalonia and consolidating the accord and mutual understanding between the Spanish people and the Catalan people; aware of the historic and cultural solidarity ties that unite Spain and Catalonia; having confirmed that both countries share the same democratic conceptions and seek common objectives; have agreed to strengthen and establish […] the cooperation between Spain and Catalonia in the fields of politics, culture, the economy and security, as well as at local and regional level”. Signed in Madrid in two copies written in Catalan and Spanish.
The Minister of Foreign Affairs of the Kingdom of Spain.
The Minister of Foreign Relations of the Catalan Republic.”
As things stand now, a text such as the one above may be regarded as the work of a fool or merely as a provocation. And yet it is the literal transcript of the introductory section of the Joint Declaration by Spain and France of July 9, 1985. I have simply changed all references to France, the French people and the French language for Catalonia, the Catalan people and the Catalan language. And I have swapped Paris for Madrid. The full document, between the heading and the signatures, establishes cooperation instruments in every field. For instance, in the field of culture, there is an agreement to increase the number of Spanish students who study French and vice versa; and provisions are made for the creation of a High Cultural Council of France and Spain, tasked with making every suggestion possible so as to enrich cultural exchanges between Spain and France. In the area of defence, the document proposes cooperation in the joint manufacture of armament. Not a small feat.
I have picked this example out of dozens and dozens of treaties, agreements and cooperation protocols between Spain and the neighbouring nations of Portugal, France and Andorra to show that the existence of separate nations does not imply that they exist in isolation from one another. Quite the opposite. Having read these documents, it becomes apparent that Spain finds it easier to cooperate closely with other nations than with its own autonomous regions. The reason for that is obvious: true cooperation and frank exchange are only possible when they are grounded on mutual recognition by both parties as equals in their dignity. And it also follows that political borders in today’s open, democratic societies do not separate, but unite. What’s more, they are precisely the space that recognises and protects these exchanges. So how come what is possible with great France and tiny Andorra, or with Portugal, would be impossible with an independent Catalonia?
In light of all this, I am exasperated by two things. Predictably, the first one is that unionists lie when they present the creation of an independent Catalonia as a road to isolation and a desire to put up a wall. The second, which the independence movement is to blame for, is the notion whereby secession is presented as a process of mere disconnection. It is a monumental error, particularly for those of us who hope that independence will improve and strengthen the bonds between Catalonia and Spain, which we have not achieved by being a Spanish autonomous region. In addition, this mistake fatally erodes the support that independence requires. There are far too many reasons to establish good ties with Spain not to do so from the only possible space: Catalan independence. The disconnection will be strictly legal and political. Emancipation, though, must be subservient to building the best possible alliance with Spain.
Fotografia de PAUL HANNA / REUTERS
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
“ Ambdues parts, […] amb el desig de consagrar els llaços d’amistat que existeixen entre Espanya i Catalunya i de consolidar l’entesa i la comprensió mútua entre el poble espanyol i el poble català; conscients dels llaços de solidaritat històrica i cultural que uneixen Espanya i Catalunya; comprovant que els dos països comparteixen les mateixes concepcions democràtiques i que persegueixen objectius comuns; han decidit reforçar i organitzar […] la cooperació entre Espanya i Catalunya en el camp polític, cultural, econòmic i de la seguretat, així com en el pla local i regional”.
Signat a Madrid, en dos exemplars, en llengües espanyola i catalana.
Ministre d’Assumptes Exteriors del Regne d’Espa nya.
Ministre de Relacions Exteriors de la Rep blica Catalana.
TAL COM ESTÀ EL PATI, un text com aquest pot semblar propi d’un bufanúvols o, senzillament, una provocació. Tanmateix, es tracta de la transcripció literal de l’exposició de motius de la signatura de la Declaració Conjunta Franco-espanyola de 9 de juliol de 1985. Només he canviat la referència a França, el poble francès i la llengua francesa per Catalunya, el poble català i la llengua catalana. I he canviat París per Madrid. El document complet, entre l’encapçalament i la signatura, precisa els instruments d’aquesta cooperació en cada àmbit. Així, en el terreny cultural, es pren el compromís que augmenti el nombre d’alumnes espanyols que estudiïn francès i de francesos que estudiïn espanyol o es crea un Alt Consell Cultural franco-espanyol, encarregat de fer tots els suggeriments susceptibles d’enriquir els intercanvis culturals entre França i Espanya. O, en matèria de seguretat, es proposa la cooperació en la producció d’armament en comú. Déu n’hi do.
HE AGAFAT aquest exemple entre desenes i desenes de tractats, acords i convenis de cooperació entre Espanya i els estats veïns de Portugal, França i Andorra per mostrar que l’existència d’estats diferents no suposa en cap cas l’aïllament de les parts. Ben al contrari. Llegits aquests documents, queda en evidència que a l’estat espanyol li és més fàcil cooperar a fons amb països diferents que no pas fer-ho amb les pròpies comunitats autònomes. La raó és òbvia: només hi ha cooperació i intercanvi reals des del reconeixement de les parts en igualtat de condicions i dignitat. I queda també en evidència que les fronteres polítiques, en les actuals societats obertes i democràtiques, ja no separen sinó que connecten. Encara més: són, precisament, l’espai de reconeixement i protecció d’aquests intercanvis. I per què allò que és possible amb la gran França, amb Portugal o amb la minúscula Andorra no ho hauria de ser amb una Catalunya independent?
ÉS EN VISTA de tot això que hi ha dues coses que m’exasperen. Una, de previsible, és que l’unionisme menteixi quan presenta la creació d’un estat independent com una via cap a l’aïllament, com la voluntat d’aixecar murs. L’altra, de la qual és culpable el sobiranisme, és que presenti la independència com un procés de mera desconnexió. És un error monumental, sobretot per a aquells que esperem que la independència millori i intensifiqui les bones relacions de Catalunya amb Espanya, cosa que no hem pogut aconseguir sent-ne comunitat autònoma. Un error que, a més, redueix fatalment el suport que necessita el procés. Hi ha massa raons a favor d’establir bons vincles amb Espanya per renunciar a fer-ho des de l’únic lloc possible: un estat propi. La desconnexió serà estrictament juridicopolítica. L’emancipació, en canvi, s’ha de posar al servei d’establir la millor aliança possible amb Espanya.
Fotografia de PAUL HANNA / REUTERS
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Hi ha alguna cosa de paradoxal -i sobretot de còmic- en el fet que el procés de participació ciutadana per tal de revisar el reglament de participació ciutadana que va posar en marxa l’anterior regidoria de Participació Ciutadana entre març i juliol de 2014 no portés enlloc per la manca d’acord entre els partits de la Comissió Política de…
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
Entenc molt bé que hi hagi qui pensi que la complexitat de la causa de l’emancipació de Catalunya i el clima de confrontació política desaconsellen els exercicis d’autocrítica. Però vista la desigualtat de forces entre secessionistes i unionistes en el terreny del combat convencional —propagandístic i jurídico-institucional—, crec que el joc net és una de les millors armes de què disposa l’independentisme. I aquest joc obliga a la màxima exigència crítica.
DONCS BÉ: ATENENT aquesta convicció, cal reconèixer que els resultats del 27-S no van ser ni els desitjats, ni els esperats, ni els necessaris. Certament, això no resta legitimitat a les decisions de la majoria de diputats que s’hi van presentar amb un compromís independentista explícit i que en tres anys, d’una tacada, han passat de 24 a 72. Qui no va permetre un referèndum net i clar no va ser pas el sobiranisme. Però ni el nombre de vots ni sobretot la composició d’aquesta majoria no faciliten el camí. I caldrà molt de coratge —i intel·ligència— per redefinir-ne l’estratègia quan hagin quedat desvelades les noves condicions polítiques: la composició del nou Govern, la resposta que acabi donant l’Estat a les intencions del nou Parlament i els resultats de les properes eleccions espanyoles.
EN CANVI SÍ QUE ara mateix, un mes després del 27-S, ja es pot revisar críticament la campanya de Junts pel Sí, que és la que va mostrar menys capacitat de resistència davant la duresa, d’altra banda previsible, de les dels adversaris. Una revisió no tant per assenyalar culpables com per revisar futures estratègies, i no tan sols electorals. És clar que per fer-ne una anàlisi a fons encara falten estudis pertinents que ens informin amb el màxim de detall possible sobre les decisions de vot que van portar més d’un setanta-set per cent de catalans a les urnes. Però hi ha alguns trets generals que ja es poden avançar.
EN PRIMER LLOC, em sembla obvi que l’eslògan de la campanya era emocionalment potent, però només per als que es consideren independentistes “de sempre”. En canvi, per a la majoria de convençuts, aquest no era el “vot de la seva vida”, sinó una aposta relativament nova i agosarada. I, sobretot, si es volia convèncer indecisos —com es va dir fins a l’extenuació—, aquest no era el millor reclam. Podia haver estat el vot del seu futur, o el del futur dels seus fills, però no el de la seva vida, que és una expressió que mirava més a un passat de lluita que no a una promesa de futur.
EN SEGON LLOC, l’extraordinària mobilització que es va aconseguir gràcies a un voluntariat incansable, no va poder trencar els espais d’adhesió previs. L’emocionalitat forta que crea el vincle d’uns, alhora, defineix l’exclusió involuntària dels “tebis”. I això, en tercer lloc, posa el focus en la poca atenció que l’argumentari de campanya va posar en els obstacles emocionals que senten molt catalans davant de l’escenari d’independència, mentre es limitava a insistir en els arguments pragmàtics. En quart lloc, va ser sorprenent que no s’aprofundís en el com es faria la secessió, fet que podria haver reduït l’aversió al risc, sobretot tenint en compte la gran quantitat de feina feta en aquest terreny i que es va obviar. Finalment, crec que va ser un error forçar el cap de llista a mantenir un perfil poc bel·ligerant, especulant amb el nivell de participació. Un Romeva deixat anar hauria donat molt més de si que el perfil en què se’l va encotillar.
SIGUIN AQUESTS o uns altres, l’anàlisi dels errors de campanya permet veure quins són els punts febles de l’independentisme, sovint derivats —paradoxalment— de les seves pròpies fortaleses i, per això, més difícils de reconèixer.
Fotografia de FRANCESC MELCION
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Sempre he pensat que el món de la política és dels més agraïts i també dels més cruels. Dels més agraïts quan tens l’oportunitat de dedicar les teves energies a la millora de les condicions de vida dels ciutadans des de la legitimitat d’un reconeixement democràtic. Dels més cruels, quan ets víctima de les ambicions i rivalitats internes o de les…
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
Catalunya està virtualment perduda per a Espanya. El que interessa és que si Catalunya recobra la seva ànima no es perdi per al socialisme, que haurà de ser en definitiva el seu ideal suprem. Interessa, per tant, que cap socialista no es contagiï de la tradicional incomprensió que ha trencat en mil bocins aquell cèlebre imperi que, ara mateix (…), no ofereix cap matèria per a una federació, ni tan sols per a un rudimentari enteniment”. Efectivament, si no fos per l’ús del terme…
