Que què ha passat? Que s’han manifestat els molts països en un que és Catalunya. Cap valoració feta des d’una sola variable explica res. Ja hi haurà temps per a les anàlisis precises sobre uns resultats que, a més, mostren moviments contradictoris. D’entrada, ni tan sols les mateixes sigles voldran dir el mateix un cop situades a cada municipi. I, per tant, caldrà esperar als pactes de govern per saber si tot és tan complicat com sembla… o si encara ho és més. Però vista la complexitat de tot plegat, els nous governs, per constituir-se, hauran d’aprendre a ser-ne ells mateixos, de complexos. Una complexitat i flexibilitat, per cert, incompatibles amb els discursos més radicals que s’han pogut escoltar. Qui sap si les noves lògiques polítiques no portaran una més gran inestabilitat en el temps. I caldrà veure si el mapa dels pactes de govern amb què es tancarà la primera ronda s’assemblarà gaire al mapa d’acords amb què s’arribarà a les eleccions d’aquí quatre anys.
HE DIT QUE CATALUNYA és molts països en un de sol. O, si es vol, que és un territori políticament tant o més heterogeni que el seu paisatge físic i humà. I no parlo de si hi ha pocs o molts partits i de la diversitat de colors del mapa de les composicions electorals. La territorialització del vot en una superfície plana, per infografies enginyoses que es facin, és enganyosa. Catalunya són molts països en un de sol en el sentit que, segons la perspectiva que s’adopti, la realitat observada és molt diversa. Gairebé calidoscòpica. I totes són certes. En definitiva, són molts mapes definint unes xarxes de relacions que desborden les superfícies planes. I fins i tot a vegades sembla que Catalunya es resisteixi a tenir-ne cap, de mapa.
DIT D’UNA ALTRA MANERA: si habitualment es parlava dels dos eixos que movien i explicaven el vot, darrerament se n’hi han afegit molts més. I com que són eixos superposats, es confonen. A més, no són reduïbles, com fins ara, a un eix d’ordenades i un d’abscisses, perquè són eixos que no es poden dibuixar amb una línia recta, ni quantificar de 0 a 10. A l’eix de dreta a esquerra, que ara perd definició, sempre s’hi afegia el nacional. Doncs bé: ara cal sumar-hi l’eix sobiranista, que no és exactament el mateix, i que desdibuixa el nacional, dit també catalanista. Les sumes no són les mateixes. I llavors hi ha un eix que vol diferenciar el vell del nou, els “de sempre” dels que han de fer fora els primers, una perspectiva que permet fer sumes molt diferents de totes les anteriors. I sí, també hi ha eixos consolidats que diferencien les realitats metropolitanes de les comarcals, o els que divideixen l’electorat pel canal de televisió que veuen, ara que hi ha ofertes de naturalesa fonamentalment mediàtica. O, sobretot, eixos subtils que marquen distàncies entre els qui han pagat el preu més alt de la crisi -envalentits precisament ara, quan les expectatives de millora fa que perdin la por a empitjorar- i els que l’han pogut capejar bé o fins i tot n’han tret profit. És l’eix de la desigualtat que treu pit quan fracassa la promesa d’una classe mitjana, abans raonablement satisfeta i confiada, ara irritada i decebuda.
SOM MOLTS PAÏSOS en un pel fet de no tenir un estat propi que ens cohesioni; dividits per vincles emocionals confusos; indignats per la dissociació entre la capacitat per crear riquesa i les estretors imposades per un sistema fiscal depredador; desconfiats per la desmoralització provocada per la corrupció política; amb una societat civil que es refia poc de les institucions… En definitiva, som una societat inestable, immersa en un procés de transformació profunda, signe d’uns temps amb els quals, probablement, haurem d’aprendre a viure per sempre més.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Tres consideracions de final de la campanya municipal. La primera, per fer notar la barreja d’agressivitat i de desconcert que hi ha hagut en els missatges electorals, especialment en el cas de la ciutat de Barcelona, com a conseqüència de la imprevisibilitat dels resultats. Aquesta incertesa ha afectat a l’hora de preveure el guanyador i fer possible el tradicional “tots contra un”. I no obstant això, a més a més, sota l’impacte de l’error de previsió de les enquestes en els resultats de les recents eleccions britàniques. Fins al punt que, amb bon sentit de l’humor, ja hi ha qui espera que aquest diumenge Xavier Trias també faci “un Cameron” a Ada Colau.
La segona observació és per assenyalar que els partits més tossuts a negar una interpretació de les eleccions municipals en clau sobiranista catalana, com el PP i Ciutadans, són els que més han recorregut a fer-ho en clau sobiranista espanyola, tant en els missatges com en les imatges. Fins i tot, això s’aplicaria als intents de vincular la figura de Pablo Iglesias a les candidatures que, diuen, han nascut “des de baix”.
La tercera constatació és que, a l’hora de disputar-se l’espai polític, tots els partits i les organitzacions recorren a les estratègies de mercat més tradicionals, sense cap mena d’excepció. I, en tot cas, sembla curiós que, en els debats entre partits, ningú no hagi demanat transparència sobre l’origen dels fons per pagar les campanyes. Esperem que ho facin els organismes corresponents.
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
Un dels aspectes més irritants de les campanyes electorals és com banalitzen la complexitat de l’acció política. Em refereixo a aquest tipus de discurs que dóna a entendre que el polític pot prendre compromisos unilaterals amb l’elector com si, un cop aconseguit el càrrec, pogués fer el que li semblés. No discuteixo ara si les promeses són sinceres ni si es compleixen. El que denuncio és que alguns candidats facin creure que podran transformar-ho tot segons el seu projecte particular i exclusiu.
EL CAS MÉS EXTREM d’aquesta arrogància política és el que reflecteix l’expressió “tornar el poder al poble”. De fet, aquest eslògan parteix del supòsit que algú, pel fet de guanyar unes eleccions, podrà fer el que el poble li demani, sigui el que sigui, i com si tota la gent pensés com un home sol. I, encara pitjor, darrere d’aquesta jaculatòria populista hi ha un implícit propi dels règims totalitaris, tant de dretes com d’esquerres: el desig d’exercir el màxim control sobre tota la vida social, cultural i econòmica.
LA REALITAT ÉS ben diferent. Afortunadament, la societat actual ja no té una estructura piramidal que permeti que se la controli “des de dalt”. Categories com les de “casta” o “màfia”, per bé que puguin assenyalar alguns grups d’individus reals, ja no expliquen el perquè de tot plegat. Donen compte d’alguns àmbits on perviuen privilegis enquistats, sí. Però de cap manera es pot imaginar que el món sigui mogut per uns titellaires que el fan anar segons els seus interessos particulars, ni es poden sostenir visions conspiratives que ens dibuixarien o bé com a víctimes indefenses i innocents, o bé com a còmplices culpables de les seves maniobres malèvoles.
AFORTUNADAMENT, no vivim a Corea del Nord. A les nostres societats hi ha una multitud de micropoders i macropoders que responen a una multitud semblant d’interessos, la legitimitat dels quals està limitada per la llei i no per capricis morals. Aquests poders juguen partides complexíssimes, lògicament, a favor propi. I en aquest joc el ciutadà també hi té el seu paper. No és cert, doncs, que la nostra relació amb el poder polític es limiti a votar cada quatre anys. També hi participem fabricant una certa opinió pública quan ens informem críticament; amb la configuració de les audiències quan escollim el diari que llegim; com a consumidors actius quan afavorim unes o altres empreses o quan ens associem i mobilitzem exigint canvis polítics tan radicals com ho ha estat forçar majories a favor de la independència. Tot això també és un poder que tant de bo utilitzéssim de manera més sistemàtica, conscient i intel·ligent.
EN UN SISTEMA democràtic, en aquesta confrontació de poders desiguals, l’estat i els polítics tenen l’obligació d’establir regles de joc que preservin l’interès general -tan difícil de precisar, d’altra banda-, que garanteixin els drets bàsics i que protegeixin les persones més febles. Fan, sobretot, d’àrbitres guiats per reglaments als quals ells mateixos s’han de sotmetre. Els polítics faciliten acords i pactes en la direcció del seu programa; frenen o empenyen projectes segons les majories obtingudes; fan de mediadors entre interessos socials contraposats… Però no poden actuar com uns petits dictadors, com si el paper d’àrbitre els permetés prendre, també, el lloc de l’entrenador i ser l’únic jugador, fins a dictar capriciosament el resultat final del partit.
RECOMANO VEURE la sèrie danesa Borgen pel caràcter exemplificador de fins a quin punt el polític, en un sistema democràtic, s’assembla més a un bon àrbitre que no pas a un bon davanter centre. El polític que es presenta com un golejador o, pitjor, com un boxejador, o és un ingenu o menteix descaradament.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Atres setmanes de les eleccions municipals, segons el CIS, el 47% dels barcelonins no tenien decidit el vot. No ho trobo estrany. I si mirem el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO del mes de març passat, el 56,8% dels catalans confessen que tenen poc o gens d’interès per la política, i el 49,8% reconeixen que n’estan poc o gens informats. Tampoc em semblen xifres exagerades. I si més enllà de la resposta subjectiva es fessin algunes preguntes de control objectiu sobre què se sap i…
Il·lustració per JAVIER AGUILAR
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.
Després de molts anys d’observar-lo amb atenció, tinc la certesa que la majoria de catalans seguim desconeixent les virtuts del nostre sistema escolar. I no pas perquè ens sigui distant, sinó perquè el tenim massa arran del nas. No hi ajuden les polèmiques estèrils amb objectius polítics, com la darrera, en què els jutges fan de pedagogs i imposen quotes lingüístiques sense cap ni centener.
EN VAIG TORNAR a tenir l’evidència quan el passat mes de gener vaig formar part del jurat del premi d’educació Ciutat de Barcelona. Tots els projectes estudiats eren excepcionals, tant les iniciatives innovadores com les experiències de treball intel·ligent i tenaç per fer front a tota mena de desafiaments. I això, en temps de suposat enuig i d’òbvies dificultats. I, fa poc, el diàleg franc amb els responsables de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic i dels Serveis Educatius de la Noguera durant la jornada de commemoració dels 25 i 10 anys, respectivament, em va tornar a posar davant dels ulls aquesta realitat tan discreta com persistent de la bona feina que fan els nostres professionals de l’educació, no sempre amb tot el suport que mereixerien de les administracions i de l’entorn social en què treballen.
LA PREGUNTA QUE cal fer-se, doncs, és per què no es donen a conèixer tants i tan bons projectes d’èxit per posar-los al servei de l’incontestable assedegament d’autoestima que passa el sector educatiu. Hi deu pesar una benintencionada discreció professional molt habitual entre els mestres. Però sorprèn que els mitjans de comunicació, particularment els públics, no siguin capaços de trobar la manera de fer conèixer -ara que estan tan de moda- el que també són veritables experiències, sovint heroiques, de superació individual i col·lectiva.
FA UNES SETMANES he tornat a corroborar aquest grau de desconeixement quan el departament d’Ensenyament ha fet públiques les dades d’avaluació de les competències bàsiques de quart d’ESO. Certament, els objectius educatius de l’escola van molt més enllà de l’assoliment d’unes competències bàsiques. Però és clar que sense un bon nivell en aquestes competències, tota la resta es converteix en un grapat de bones intencions, d’aquelles que empedren l’infern. I, tanmateix, la lectura que es fa de les avaluacions des dels mitjans de comunicació sovint és contrària a l’esperit que les inspira. Perquè el departament no avalua pas per competir, sinó per saber com millorar. I, per tant, el rellevant no és si es puja o es baixa mig punt -que és el que acaba cridant l’atenció-, sinó conèixer la lletra petita d’aquest seguiment.
EN EL CAS D’AQUESTA avaluació, per exemple, m’ha semblat interessant saber que, en tots els terrenys, han pujat les puntuacions mitjanes respecte a fa quatre anys, malgrat els trasbalsos a què s’ha hagut de fer front. I és bo saber que la llengua catalana i la castellana no van una en detriment de l’altra, sinó que qui en sap més d’una llengua, també en sap més de l’altra. També és útil descobrir que l’obstacle principal en matemàtiques és la geometria. O caldria investigar per què, tot i que l’anglès millora el darrer any, també és on les diferències entre noies i nois, entre centres públics i concertats o entre els entorns de complexitat alta i baixa, en determinen més els bons i mals resultats. En canvi, tranquil·litza veure que hi ha un gran equilibri en els resultats des del punt de vista territorial.
EL JUNY DE 2012 la consellera Irene Rigau presentava al Parlament de Catalunya un pla per al període 2012-2018, publicat amb el títolOfensiva de país a favor de l’èxit escolar, que està donant bons resultats. Que bé que aniria que tot el país conegués aquesta ofensiva i que tothom estigués atent a l’escola i l’empenyés endavant!
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
He trobat graciós que el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, representant de la suposada nova política, hagi recorregut al vell tòpic de l’intel·lectual que “necessita volar” per explicar l’escapada del seu amic Juan Carlos Monedero. Iglesias ha declarat que a Monedero el partit “li quedava estret i li impedia desplegar les seves ales” i que el seu “fibló crític” seria més útil “sense la pressió de la responsabilitat orgànica”. Vaja: ens l’ha descrit com aquell intel·lectual la llibertat del qual s’oposa al compromís polític concret. I encara bo que ha parlat de “volar” i no de viure reclòs a la seva torre d’ivori, que, vistos els preus a què li paguen els informes acadèmics, podria haver estat també una imatge encertada.
NO M’ATURARÉ, PERÒ, a valorar les declaracions duríssimes de l’un, referint-se a la deriva política de Podem com a “salconduit per a la mentida, l’engany, la traïció i les males arts”. Ni a les paraules contemporitzadores de altre, que justificava la “dimissió” del primer assegurant que la política exigeix una “flexibilitat” que, s’entenia, l’intel·lectual no té. I no ho faré perquè me les hauria de prendre com a expressió d’opinions franques, i més aviat em semblen pròpies d’una confrontació de tàctiques electoralistes, de personalismes inconfessables i de ganes de fugir d’estudi per minimitzar la crisi. Seria absurd, doncs, pensar que darrere d’aquestes declaracions als mitjans hi ha un plantejament argumental rigorós que calgui discutir.
TANMATEIX, DE LA DIATRIBA verbal i l’intent de reconducció condescendent, me n’interessa un aspecte de fons. Em refereixo a la necessària -segons el meu parer- tensió col·laborativa entre el polític d’acció i l’intel·lectual crític. Perquè entre l’intel·lectual orgànic de Gramsci, al servei de la justificació d’uns interessos de classe o partit, i el que viu tancat a la torre d’ivori gelós de preservar l’asèpsia del seu pensament, també hi cap l’intel·lectual independent de criteri i alhora compromès amb la veritat i llibertat universals i la justícia i el benestar particulars, un model proper al defensat per Mannheim.
DE LA DIFICULTAT del paper de l’intel·lectual crític i alhora compromès ja n’havia escrit amb encert Jean-Paul Sartre a Plaidoyer pour les intellectuels (Gallimard, 1972), publicat en català amb el títolDefensa dels intel·lectuals (PUV, 2006). Sartre posa l’accent en la “soledat” de l’intel·lectual, un “home sobrer” i amb un paper “inassimilable”, “sospitós per a les classes treballadores, traïdor per a les dominants”. I recorda que “el poder, sigui quin sigui, vol fer servir els intel·lectuals per a la seva propaganda, però se’n malfia i sempre comença les purgues per ells”. I en aquest “sigui quin sigui”, posem-hi el poder polític, l’econòmic, el mediàtic o el d’una ONG o la societat civil en general.
SOSTINC, DONCS, QUE si bé és cert que la relació entre pensament i acció, entre intel·lectual i polític, és inevitablement tensa, és aquesta mateixa dialèctica la que garanteix el compromís del primer i l’autocrítica del segon. I sostinc que és una molt mala notícia que aquesta tensió no se sàpiga buscar i mantenir. En el cas d’Iglesias i Monedero, la ruptura ha estat explícita i radiada en directe. Però en la majoria d’altres partits, existeix de manera poc o molt soterrada. La crítica d’una acció política envia els intel·lectual a les llistes negres, amb la mateixa celeritat que una aprovació els converteix en propagandistes sense haver-s’ho proposat.
LA RUPTURA de la tensió entre Iglesias i Monedero, doncs, és símptoma de la reculada de Podem cap a la vella política. Un lloc del qual, els que ja hi són, tampoc no donen senyals de saber-ne o voler-ne sortir.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
El cas de la investigació a qui fou vicepresident segon i ministre d’Economia dels governs de José María Aznar, Rodrigo Rato, per possible frau fiscal, alçament de béns i blanqueig, ofereix una magnífica oportunitat d’analitzar com es fabrica la memòria social. En les línies que seguiran no interessarà el cas particular del senyor Rato ni, encara menys, la seva culpabilitat o innocència. Però comprendre la gènesi dels processos de rememorització social pot explicar per què sembla que ningú no necessita que s’acabi la investigació iniciada pel jutjat de guàrdia número 35 ni que hi hagi una sentència per condemnar el sospitós.
Particularment, sorprèn l’extraordinària facilitat amb què s’ha imposat un relat mediàtic que podríem qualificar d’escàndol retrospectiu. Vegem-ho. El senyor Rodrigo Rato s’havia caracteritzat per la duresa a l’hora de condemnar el frau fiscal i en contra de les amnisties fiscals dels governs socialistes…………….