En un article de principis del desembre passat, Parlem dels indecisos?, sostenia que era poc encertat fiar l’èxit de la independència a la capacitat de convèncer uns pocs centenars de milers de catalans suposadament indecisos. Això dels indecisos, deia, s’ho havia inventat l’adversari després del 9-N, i vam picar. I afegia: “La categoria indecísbarreja indiferents, porucs, desinformats, apàtics i cagadubtes, entre d’altres”. Doncs bé: hi torno, amb més arguments.
OPINO QUE LA INVENCIÓ de l’ indecís com a categoria electoral neix de la tesi que l’independentisme ha crescut sobre una base identitària al marge de l’argument social i democràtic, i que per això encara no ha penetrat en tots els espais socials. La idea és que ara, apel·lant a aquests dos elements, es podrien convèncer uns centenars de milers de catalans que fins ara no s’hi han sentit convidats. Ho han sostingut moltes veus, però al darrer a qui ho he sentit dir -i m’ha estranyat- és al Quim Arrufat, de la CUP, a Catalunya Ràdio.
EN DISCREPO RADICALMENT. És cert que les grans mobilitzacions han recorregut a la simbologia nacional. A què, si no? Però l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur.
AIXÍ DONCS, OBLIDEM els indiferents que, si n’hi ha, són els habituals de l’abstenció i provenen d’una vella desvinculació amb el país que no es resoldrà en sis mesos. En canvi, destacaria tres altres fronts a combatre. Un, el de l’aversió al risc al darrer moment entre els convençuts. Dos, la resistència emocional a deslligar-se d’Espanya, més enllà de la racionalitat dels arguments que justifiquen fer-ho. I tres, ara més que mai, la pèrdua de confiança en l’èxit del procés. Què significa, si no, que segons la darrera enquesta d’ El Periódico -amb totes les cauteles degudes-, i malgrat que diu que un 45 per cent de catalans “se senten” independentistes, només un 19 per cent cregui que el procés acabarà bé? Què els passa a aquest gairebé dos terços de “sentimentalment” independentistes que, volent-la, ja no hi compten?
ELS INDECISOS SÓN POCS i, si cal adreçar-s’hi, cal no fer-ho amb condescendència, com qui va de missions a informar un ignorant. La indecisió és la qualitat dels ben informats. L’aversió al risc se superarà en la mesura que el govern sigui capaç d’explicar que la ruptura es farà amb seny i sense prendre-hi mal, i no pas amb declaracions i desafiaments forassenyats. La ruptura emocional demana afecte. Ara bé, el gran adversari és la pèrdua de confiança en el propi país i en els seus dirigents per arribar al final. Alguns s’han dedicat a fomentar-la, i massa pocs l’han combatuda. Però, no en tinc cap dubte, és en la confiança en nosaltres mateixos que es juga la partida final.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ‘.
Amigues i amics, patriotes tots,
Ens hem aplegat en un acte de denúncia –No hi ha dret, com diu la convocatòria– d’una agressió que sabem injusta, i per mostrar la nostra solidaritat al jutge Santiago Vidal, que és qui n’ha estat víctima. És propi de gent i països civilitzats reconèixer i homenatjar els gestos de coratge personal dels seus ciutadans, sigui en el terreny que sigui. I som aquí, també, per mostrar la gran força que tenen aquests gestos en la transformació social i política de tota societat. Especialment, és clar, quan t’has d’enfrontar pacíficament a uns aparells d’estat sistemàticament intolerants, arbitraris i agressius.
1. Vull insistir en aquesta idea. A sobre de la meva taula de treball, hi tinc un sotagot de la primera campanya electoral del president Obama que, precisament, em fa present tothora la importància d’això que fem. Hi diu: “Rosa sat, so Martin could walk… Martin walked, so Obama could run… Obama ran, so our children can fly!” (O sigui: Rosa va seure perquè Martin pogués caminar; Martin va caminar perquè Obama pogués córrer; Obama va córrer perquè els nostres fills puguin volar!) El sotagot, doncs, recorda el coratge de Rosa Parks, quan el dia 1 de desembre de 1955 va seure on no tocava, al lloc reservat als blancs d’aquell bus a Montgomery, desobeint el conductor i sent detinguda, jutjada i condemnada. Aquell fet va portar el Comitè Polític de Dones al qual pertanyia Rosa a demanar a un jove Martin Luther King que presidís l’associació des de la qual va liderar les famoses marxes reivindicatives a favor del dret de vot, d’una de les quals, la de Selma a Montgomery el 1965, ahir commemoràvem el 50è aniversari de l’anomenat Bloody Sunday. Deixeu-me citar les paraules que Martin Luther King adreçava als congregats pocs dies després del gest de Rosa Parks: “No tenim cap altra alternativa que la protesta. Durant molts anys hem tingut molta paciència, fins al punt que a vegades hem donat als nostres germans blancs la impressió que ens agradava la manera com ens tractaven. Però aquesta nit hem vingut aquí per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens havia fet suportar la mateixa manca de llibertat i justícia.”
2. Ara bé, és el mateix jutge Vidal qui aquests dies ha dit que no es volia sentir ni un màrtir ni un heroi. I aquesta actitud, que encara l’honora més, és la segona qüestió que vull accentuar: més que en una resposta a l’agressió, cal que convertim aquest acte en una manifestació d’afirmació, orientada més al futur i al nord, que no pas al passat i a l’oest. Si alguna cosa hem après aquests darrers anys, és que aquest país ha començat de veritat a fer el seu propi camí cap a la llibertat i la justícia quan ha deixat de limitar-se a respondre a les provocacions. És a dir, hem avançat just quan hem sabut dibuixar el nostre propi terreny de joc. I des de llavors, els adversaris ja no han fet res més que donar cops de pal a cegues. I per bé que de tant en tant també rebem –del jutge Vidal al mateix president de la Generalitat; quan aturen el decret de pobresa energètica, quan volen tancar una oficina exterior o quan prenen les competències al Síndic de Greuges per denunciar les tortures–, el cert és que se’ls podria aplicar aquella sentència popular de “mal si fan, mal si no fan”. És a dir, que des que són ells que han de respondre a la nostra iniciativa, no han fet res més que empènyer-nos endavant.
3. No som aquí, doncs, per desfer un camí d’èxit i per tornar a l’agror dels temps passats. Som aquí per fer saber a tothom que no ens deixarem enredar pels que voldrien veure’ns desinflats. Confesso que la simple expressió, m’indigna. I encara m’exaspera més veure com, de bona fe, hi ha qui s’ho creu. El nostre és un camí de resistència, de tenacitat, de fortalesa. De tant en tant, és cert, també hem estat capaços de celebrar els avenços amb ànim festiu. Però els punts forts d’aquesta aventura, deixeu-m’ho dir, no són només l’espectacularitat d’una diada, sinó sobretot els gestos del treball anònim de cada voluntari, en cada donació econòmica per modesta que sigui, en cada iniciativa associativa o en cada papereta de vot secret dipositada en una urna. I no conec encara ningú que volgués la independència fa sis mesos que hagi dit que hi ha renunciat.
4. Potser sí que, després de saber que érem “molts més dels que ells volen i diuen”, com cantava Raimon, hi ha qui havia cregut que el camí restant seria de baixada. Però em sembla que era sant Pau a la seva primera carta als escocesos que els deia allò de: “No n’hi ha prou de cridar «independència, independència» per fer una declaració unilateral de sobirania.” Vull dir que a més de voler-la, la independència, cal guanyar-la amb allò que precisament té el jutge Santiago Vidal: un coratge encomanadís, una assumpció valenta dels riscos i una confiança gairebé somàtica en la victòria final. Perquè és cert que darrerament hi ha qui, tot i voler la independència, ara pensa que la tenim més difícil, més lluny, o que no arribarà mai. I aquesta és una feblesa que no ens podem permetre, i és on crec que un acte com el d’avui ens pot ajudar més: a refermar la confiança en nosaltres mateixos i en la victòria final.
5. Voldria dir, també, que hi ha tres condicions formals per assolir la independència que no es poden menystenir. Una, que cal tenir un mandat democràtic clar, aconseguit amb garanties internacionalment homologables per produir la ruptura inevitable amb l’ordre constitucional espanyol. Ho farem el 27-S. Dues, que la transició es faci amb prou rigor per minimitzar els riscos socials i jurídics dels catalans i allò que se’n diu l’aversió al risc. S’hi està treballant. I tres, que una cosa i l’altra mereixin el reconeixement internacional. Cal ser molt conscients que no estem seguint cap patró establert ni tenim cap precedent on emmirallar-nos. És un procés inèdit, i no és comparable a cap altre. I en aquest camí ningú no ens ajudarà, tot i que no tinc cap mena de dubte que quan ho aconseguim serem admirats per tothom.
6. Per tant, tot depèn de nosaltres. I la victòria només es pot construir sobre la confiança i la unitat. Així doncs, primer, estem obligats a crear, de manera constant i tenaç, fins i tot contra tota evidència, el clima de confiança que ens farà sentir forts, que impedirà que ningú abandoni l’esperança i que ens donarà l’autoestima necessària per encarar aquest darrer tram. Un tram que serà el més difícil de tots. Perquè, ara mateix, no ho perdem de vista, l’Estat espanyol encara actua d’ofici: no vulguem saber què farà quan actuï a la desesperada! I per tant, ens caldrà tota la maduresa emocional i una gran fe en nosaltres mateixos per no deixar-nos acovardir. I en segon lloc, ens cal una unitat que sigui considerada amb totes les formes i expressions de l’aspiració sobiranista. Vull dir que hi han de caber des del corrent central més moderat fins a l’expressió més radical; des de l’independentisme de sempre fins al del darrer arribat; des del que es fonamenta en la convicció fins al que s’hi apunta per oportunisme; des del més decidit fins al més dubitatiu; des del més pur i net fins al que hauria de fer penitència; des del més documentat fins al més emocional. Com aquell pare de la paràbola del fill pròdig, més que pel qui sempre ha estat fidel, ens hauríem d’alegrar pel fill de vida dissoluta que torna a casa.
7. I acabo. I vull fer-ho amb les mateixes paraules del discurs que feia Martin Luther King quatre dies després del gest de Rosa Parks, el líder que amb les seves mobilitzacions pacífiques va aconseguir que s’aprovés la llei dels dret civils i la llei de drets electorals: “Us he de dir que en totes les nostres accions ens hem de mantenir units. La unitat és allò que necessitem en aquesta hora, i si estem units aconseguirem no tan sols allò que desitgem, sinó allò que mereixem amb tota justícia.”
Pot llegir el discurs publicat al web d’El Punt Avui clicant aquí.
Quan arribem al final d’això que hem convingut a denominar “procés sobiranista”, i acabi com i quan acabi, serà el moment d’estudiar, retrospectivament, les anàlisis que n’haurem fet tots plegats. Això ens permetrà veure què eren intents honestos de comprendre què passava i què eren pronòstics manipuladors al servei de l’èxit o el fracàs del procés. I, esclar, entre els primers, veurem qui s’haurà acostat més a la que sigui la resolució final del conflicte polític i qui va estar desafinant, ni…
Il·lustració per MESEGUER
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.
Avui hem fet tertúlia amb:
Salvador Cardús, professor de Sociologia de la UAB
Miquel Puig, doctor en Economia
Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política UAB
Marta Espasa, professor d’Hisenda Pública i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona
I el tertulià puntual Joan Boada, enginyer tècnic i músic de Santa Coloma de Gramanet
Continue reading
La compareixença del matrimoni Pujol-Ferrusola i del seu fill gran davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el frau i l’evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política, més enllà del cas d’aquesta família, ha fet transparents aspectes poc honestos de la realitat social catalana dels darrers trenta o quaranta anys. I tot i que era previsible que els titulars se centressin en les figures dels interrogats, crec que és oportú obrir una mica més el focus per analitzar el context general.
D’UNA BANDA, HI HA EL PAPER que van fer els diputats de la comissió. Amb excepcions honroses, la majoria portaven els papers mullats i no van saber passar de preguntar per les insinuacions publicades en uns mitjans que s’han distingit per utilitzar el rumor i la maledicència com a arma política. Però no és això el més decebedor. El que realment em va indignar és l’estil inquisitorial emprat per alguns diputats, que intentaven provocar els Pujol per tal que perdessin els nervis i així poder-los acabar d’enfonsar no pas políticament -que ja ho estan- sinó mediàticament. Va ser depriment veure el Parlament al servei de la revenja i el linxament. Que el diputat de l’antic partit comunista preguntés a Marta Ferrusola si no s’avergonyia d’haver estat una mala mare cristiana no és que sigui delirant, és que és d’entre Tribunal de la Santa Inquisició i Sálvame Deluxe.
DE L’ALTRA, HI HA EL FET de la intervenció prolixa, impúdica i desvergonyida, més que no pas arrogant, del gran dels Pujol, i que va destapar la part més opaca del món dels negocis. Sí: aquest mercat que se suposa que s’hauria d’autoregular amb una racionalitat pròpia, estudiada en prestigioses escoles de negocis, resulta que -aquí, i arreu- està trufat de comissionistes i vividors; que s’hi trafica amb informació privilegiada; que hi són determinants els favors fets i deguts, els amiguismes i les amiguetes; que és ple de firaires i engalipadors; que es mou per fílies i fòbies personals; que té pàtries, esclar, i que es fa i es desfà, sense papers, amb l’eufòria aconseguida al voltant de la taula d’un bon restaurant. I si Jordi Pujol Ferrusola en pot ser un artista, mèrits a part, és perquè aquest món existeix i és amplíssim. Un art que també li serveix, com vam veure, per apunyalar antics rivals polítics ara en despatxos d’advocats, professionals de la influència com ell. O per enviar un dard enverinat al mateix president Mas, en contra del qual -en tinc testimonis directes- ha estat conspirant activament prop de la societat civil durant aquests anys forts del sobiranisme.
UNA COSA I L’ALTRA van tornar a posar al descobert allò que hem convingut a dir-ne -equivocadament- la “vella manera” de fer política i de fer negocis. Però seria d’una gran hipocresia només escandalitzar-se pel que passa en aquests àmbits. Perquè, ¿és que no són extensibles aquests estils a la vida acadèmica, amb les “velles” xarxes d’influència entre catedràtics per arranjar concursos de professorat? ¿És que no podríem posar al descobert què passa en el món de la cultura, amb els seus “vells” mandarinats? ¿Em direu que el món del periodisme es deslliura de les “velles” autoproteccions gremials i de les ganivetades deslleials?
SÍ: HI HA UNA VELLA MANERA de fer política, però també una vella manera de fer negocis, d’entrar a la universitat, de prosperar com a artista, de fer periodisme o de vendre televisors. I aquesta vella manera sempre ha conviscut, afortunadament, amb un altre estil que no és nou: és honest. I com que no sóc ingenu, ja em conformaria que el balanç entre el vell i l’honest millorés a favor del segon. En canvi, reconec que no sóc capaç de creure que el nou, només pel fet ser-ho, canviï res.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Cop de porta al dret a decidir. Per unanimitat, els magistrats del Tribunal Constitucional han anul·lat la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N que va firmar Artur Mas. I encara està pendent la resolució sobre el procés participatiu que va substituir la consulta. Quines són les conseqüències? Com afecta això el futur polític?
Ariadna Oltra ha abordat aquestes qüestions en una entrevista amb el conseller de la Presidència, Francesc Homs. Això el mateix dia que el magistrat Santi Vidal ha estat suspès per tres anys de la carrera judicial pel CGPJ, per haver redactat el projecte d’una constitució catalana en el seu temps lliure.
Santi Vidal ha participat en el debat amb el catedràtic de Ciències Polítiques Joan Botella; el sociòleg i membre del Consell de la Transició Nacional Salvador Cardús; l’analista polític Toni Comín i l’advocat i periodista Ricard Fernández Déu.
Continue reading
La publicació al BOE dels continguts curriculars i les competències de l’assignatura de religió catòlica de tots els cursos de l’educació primària i secundària obligatòria, a proposta de la Conferència Episcopal Espanyola, mereix tres comentaris d’urgència. El primer, de caràcter polític. Tot i que el ministre Wert ja ha esgotat tota la nostra capacitat de sorpresa amb el seu autoritarisme improvisat, cal dir que en aquesta ocasió es tracta d’un currículum redactat per la Conferència Episcopal i que, per tant, els continguts no són del ministre. En aquest pla polític, el que cal analitzar és quins són els fonaments normatius d’aquesta intromissió en el sistema educatiu i la conversió d’aquesta assignatura en voluntària però avaluable. És a dir, caldria saber quines contrapartides polítiques han obtingut cadascuna de les parts, govern i Església catòlica, i quins interessos econòmics i electorals han satisfet.
El segon és educatiu. Queda clar que no es tracta d’una assignatura de formació religiosa, de “cultura religiosa”, sinó de doctrina catòlica. De catecisme. I aquesta és la qüestió: ¿s’ha d’escolaritzar, l’adoctrinament? Sobretot sabent que l’entrada de l’adoctrinament a l’escola pública crearà necessàriament una nova font de debat i conflicte. Perquè, ¿caldrà garantir qualsevol altra doctrina religiosa que demanin els pares i donar-hi entrada? ¿Només hi tenen dret les que tenen “concordat”, si els bisbes apel·len als drets humans? Qui en regularà el currículum? I qui posarà els límits del que són les Esglésies tradicionals per distingir-les d’agrupacions confessionals poc o molt esotèriques? Per entendre’ns: hi haurà classes de l’Església de la Cienciologia?
Finalment, es podrien escriure moltes pàgines de consideracions estrictament religioses sobre el currículum catòlic proposat pels bisbes. Ells diuen que l’assignatura “ajudarà a eixamplar els espais de racionalitat”, i no pas de la fe. Però, llegit amb calma, ¿com cal agafar-se allò que de Déu “se’ns imposa la seva existència com a evident”, o que cal aprendre a “identificar la necessitat d’un Salvador per ser feliç”? Davant d’aquest currículum, si jo volgués una educació catòlica per als meus fills, evitaria que agafessin aquesta assignatura.