Zašto je Katalonija, gospodarski motor Španjolske, umorna od Madrida? Koliko je jaka ideja o katalonskoj neovisnosti, što s onim Kataloncima koji ne žele izlazak iz Kraljevine?
Podeu veure el reportatge clicant AQUÍ.
Un dels principals obstacles -si no el més gran- per encarar el desafiament independentista de Catalunya prové del fet que en l’imaginari col·lectiu encara hi ha les independències clàssiques dels segles XIX i XX. I això és així, poc o molt, tant entre alguns dels qui aspiren a la independència com entre molts dels que la rebutgen. De manera que una de les vies per desencallar la desavinença -digueu-me, una vegada més, ingenu- seria revisar aquesta imatge rònega que tenim de la independència, i reajustar-la a les coordenades pròpies del segle XXI. És a dir, es tractaria de situar en la seva justa proporció la magnitud del desafiament, segons el meu parer, molt menor -i per tant, més a l’abast- del que uns i altres suposen. Permetin-me unes consideracions al servei d’aquest reajustament de les expectatives, no fos cas que al final estiguéssim convertint en tragèdia grega allò que només és un canvi modest d’un model polític atrapat en velles històries superades.
Anem per la primera qüestió: si hom considera, amb tota la raó, que vivim en un món interdependent, on ja no hi ha independències completes, per què no enriquir encara més aquesta dimensió interdependent amb la creació d’un nou Estat? De fet, tal com no hi pot haver internacionalisme sense nacions, no hi pot haver interdependència sense independències. És clar que també es podria preguntar a l’inrevés: cal un nou Estat si ni les velles independències ja no són el que eren? Però hi ha una resposta clara que fa anys ja va donar l’economista francès Daniel Cohen a Richesse du monde, pauvretés des nations (traduït al català a Proa, 1998). Si la mundialització dels mercats eixampla l’espai econòmic, paradoxalment, l’espai polític, que és el que ha d’establir el perímetre de la democràcia, s’encongeix. És a dir, ja no calen grans estats per garantir els mercats interiors per als quals van néixer. Ara la política té la delicada tasca de garantir la cohesió social, combatre la desigualtat, protegir l’individu dels abusos del mercat global. I vet aquí que, com mostren totes les dades, tot això ho fan millor els estats petits que els grans (Finlàndia, Dinamarca, Àustria…).
En segon lloc, resulta enigmàtic -permetin-me la ironia- esclarir per què un Estat com l’espanyol no nacionalista defensa amb tant d’urc la seva integritat territorial i la unitat de la nació. Segueixo amb la ironia: es podria entendre que el nacionalisme català, medieval, tribal, de vol gallinaci, reclami el seu propi Estat. Però, i l’Espanya no nacionalista, quin problema veu a prescindir d’uns inquilins tan incòmodes? Algun malpensat podria imaginar que és per interès econòmic, o al contrari, per un gest generós destinat a evitar que els catalans s’estavellin.
En qualsevol cas, segur que no té a veure amb ferir un orgull nacional espanyol passat de moda… Deixem, però, les ironies: si els grans nacionalismes identitaris -aquelles identitats que maten de què parlava Amin Maalouf (La Campana, 1999)- són tan nefastos, quin problema hi ha a fragmentar els que queden com a resultat de velles victòries i derrotes militars? Per què no ens convertim en un mosaic de nacions cíviques convivint pacíficament?
Es pot sostenir, en tercer lloc, que si la Unió Europea esmerça tants esforços a esborrar fronteres, per què voler-ne crear de noves? Però aquest és un argument que serveix també en sentit contrari. Si la UE esborra fronteres, per què pensar que un nou Estat d’Europa crearà allò que ja no tenen els que hi són? Aquesta qüestió té una derivada encara més interessant. L’actual Europa, sotmesa a una profunda crisi institucional que hom dissimula per les conseqüències greus que tindria admetre-la obertament, només té un veritable horitzó de futur: la seva transformació en uns Estats Units d’Europa, d’entre 35 i 40 membres. De manera que el desafiament independentista català el té Espanya, sí, però en una perspectiva més llarga, no fa altra cosa que assenyalar el veritable futur d’una UE renovada i ajudarà a precipitar un debat que no es pot ajornar indefinidament. No seria un disbarat dir que es tracta d’una nova independència al servei de la definitiva unitat europea.
En definitiva, quin sentit té fragmentar els vells estats si el procés actual és el de la unificació? És un dels arguments més estimats del president Rajoy, i també em feia la pregunta fa pocs dies un periodista estranger. La meva resposta, irònica, va ser: “Caram, no sabia que hi hagués converses entre Espanya i França per unificar-ne els estats, ni entre Àustria i Alemanya, ni cap altre cas”. I no hi són perquè, actualment, les polítiques més avançades de col·laboració territorial ja no recorren als acords entre els vells estats sinó que es determinen en funció de noves xarxes definides al voltant d’interessos específics: la riba d’un riu; una àrea econòmica geoestratègica; un desafiament ambiental compartit; el teixit de punts dispersos constituïts per ciutats amb objectius comuns, entre d’altres. Una Catalunya independent, lògicament, estaria sotmesa a les mateixes exigències de renúncia a una estatalitat forta en benefici d’aquestes noves àrees com l’arc mediterrani o l’espai determinat per l’ús d’una mateixa llengua, i que alguns en diem, molt emfàticament, Països Catalans.
En definitiva, si la independència ja no és el que era i algú pot considerar un caprici voler-la, no és també una rara tossuderia oposar-s’hi si hi ha una majoria que, en cas de poder-se expressar democràticament, digués que en vol assumir el risc? Per què convertim en tragèdia allò que sabem que, al segle XXI, té conseqüències tan limitades?
Il·lustració per MESEGUER
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.
Sobre els desafiaments polítics que ens ha portat el temps convuls que ens toca viure hi planen dues maneres diferents d’encarar-los. Parlo del que s’ha convingut a anomenar la vella i la novapolítica. Una distinció que se’m va fer diàfana arran de l’oportunitat que ens va oferir l’Oficina del Parlament Europeu barcelonina a una desena de periodistes de poder conversar a Estrasburg amb diputats de tot el ventall de partits polítics espanyols. Uns diputats, això sí, sempre ben escortats per uns assistents amatents a aguantar-los la tassa de cafè, a xiuxiuejar-los una dada ignorada o fins i tot a emportar-se’ls de la trobada quan els temes esdevenien massa compromesos.
A UNA BANDA, DONCS, hi vaig conèixer els representants de la vella política -de dreta i d’esquerra-, capaços de respondre a qualsevol qüestió amb el discurs propi de la doctrina del partit, absolutament previsible. També, més deixats anar si parlaven des de partits de govern, i buscant una proximitat simulada amb el periodista en l’ off the record, es proposaven solucions als problemes més greus a base d’establir pactes discrets entre els màxims dirigents en reunions secretes. Uns i altres, emparats per la llei, es parapetaven darrere les institucions que encara controlen. Guiats pel darrer sondeig d’opinió -l’únic contacte que tenen amb el carrer, a part del que troben als reservats de restaurants selectes-, sembla que no s’adonin del daltabaix que s’acosta i que els expulsarà amb una gran sotraguejada de la cadira que acaronen amb tanta estima. Amb prou feines se’ls entén, i quan se’ls entén no són creïbles. I tant és que a l’hora de fer previsions no n’encertin ni una: segueixen fent pronòstics com qui dicta sentències de mort. Acabats d’ascendir a Europa per un cop de sort, o expulsats a la perifèria perquè no facin nosa, parlen del (seu) futur amb una seguretat tan insensata com arrogant. Representen un statu quo per al qual no tenen alternativa, i per això s’hi agafen com a un ferro roent.
A L’ALTRA BANDA HI TENIM els representants de la nova política, ocupant cadascú tot l’espai de dreta a esquerra. Són transversals, són el poble! L’aiguabarreig de procedències, però, no els inquieta: se’n vanten. Han recollit hàbilment el gran malestar que tot ho penetra. S’expressen amb el mateix llenguatge fresc de les seves intervencions televisives. Les imponents sales de reunions del Parlament d’Estrasburg només rebaixen una mica el to de les greus denúncies d’interessos inconfessables que, diuen, s’hi han conxorxat de fa anys. Desafien allà i aquí el mateix sistema d’interessos que s’han amagat darrere d’imprecacions farisaiques als sants valors -com més invocats, més trepitjats- amb què tot ho dissimulaven. Als de la nova política se’ls entén tot. Tant, que tanta simplicitat fa malpensar. Representen una revolució per a la qual no tenen alternativa, i per això també s’hi agafen com a un ferro roent.
TOTES LES MASSES piquen, deia el pare. Uns massa distants del ciutadà, els altres massa a prop. Massa burocràcia arrogant a una banda, i massa populisme condescendent a l’altra. No em mereix confiança la vella política, ni em crec la nova. La nova política té l’al·licient d’ajudar a fer fora la vella política. Però ja es veurà: els dirigents renovadors són fàcilment engolits per la vella política, i hi ha vells dirigents que es refugien en la nova política. Tinc una idea massa noble de la política per pensar que el seu futur s’hagi de dirimir entre el secret confegit dins de les parets d’un palau i la consigna esbombada a la pantalla del televisor. No em convenç ni la vella ni la nova política. I la síntesi, a Estrasburg, no l’he vista enlloc.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
La lògica dels fets polítics i la de la retòrica que els acompanya és ben paradoxal. Com més simples són els fets, més embolicat és el discurs. I com més complexos els fets, més tendència a la simplicitat dels discursos. Ja em disculpareu que comenci amb una sentència d’aquesta mena, però ho pensava darrerament, a la vista del desafiament –ja m’he cansat de dir-ne “procés”- independentista que Catalunya ha plantejat a l’Estat espanyol.
Efectivament, estem vivint els moments més complexos de la nostra història recent, i en canvi sembla que tenim tirada a simplificar la mirada que tenim sobre aquesta situació. Per exemple, a fixar-nos obsessivament en una data i a fer-ne qüestió de vida o mort. O a jutjar una decisió tàctica com una gran traïció a la causa. O a valorar una consulta, que no és més que un instrument al servei d’un camí costerut, com si fos el dia del judici final. I, no cal dir- ho, acabem fent de la “unitat” un tòtem sagrat, quan a vegades és convenient i ajuda a avançar, però en d’altres és un obstacle que ho paralitza tot. Tot és important, sí. Però res és definitiu.
El desafiament, en canvi, és tan obert, tan indeterminat, tan imprevisible, tan sorprenent, que crec que ens hauria de convidar a fer un exercici en sentit contrari. És a dir, a mostrar flexibilitat, a considerar moltes possibilitats, a respectar perspectives diverses. És –ha de ser– un temps de gran creativitat –que és l’única força que tenim–, i això està renyit amb les consignes. Crec que és temps de posar la mirada en l’horitzó i tenir en compte que no transitem per camins fresats, sinó per boscos, matolls, fangars, arenes, boires baixes… I que només mantindrem el rumb si, a més de mirar on posem els peus, no perdem mai de vista la referència de l’horitzó.
Diria que, essent com és de complicat l’objectiu, potser seria convenient que nosaltres mateixos no ens el féssim més difícil. Que relativitzéssim alguns fracassos, però també totes les victòries. Que entenguéssim que hi ha derrotes d’ara que són la condició de victòries futures, però que alguns èxits rotunds d’ara poden portar a errors de lectura i a desfetes rotundes en el següent pas.
Estic dient que m’agradaria veure més complexitat d’anàlisi per saber gestionar millor la incertesa del moment que no pas complaure’m en discursos abrandats de conviccions rotundes, com si en tot ens hi anés la vida o la mort, l’ara o mai, el nosaltres o ells. Trobo que quedem molt atrapats en el curt termini, que posem tota l’esperança en la propera data – ara l’Onze de Setembre, després el 9N, després… -, i que qualsevol d’aquestes batalles intermèdies es poden perdre, i algunes –deixeu- m’ho dir– potser s’haurien de perdre. Per exemple, vist com ha anat tot plegat –i com era previsible que anés–, potser ens hauríem pogut saltar el 9N i tota l’energia que hi abocarem. Però, es podia parar tota l’embranzida que hi havíem posat? Segur que no: massa tard. Ara, cal arribar- hi, petit qui peti. I vagi com vagi, estic segur que no afectarà al conjunt del desafiament ni al seu èxit futur. Però… Des del meu punt de vista, lavirtut de la gran musculatura de la mobilització social és que està queda limitada per la dimensió discreta del seu cervell. Vull dir que fer una Via Catalana o una V Catalana, és una demostració de força brutal i necessària, a més d’una demostració de capacitat organitzativa impressionant. Però això demana, sobretot, il·lusió, emoció, disciplina, compromís. Ara bé, no ens diu res de la complexitat que es deriva del que es demana, de l’heterogeneïtat dels que s’apleguen sota d’una consigna forta, de l’astúcia, la prudència i la mà esquerra, de les giragonses que la tàctica política obligarà a fer ni, sobretot, de l’estratègia global que caldrà seguir.
No voldria ser malentès, perquè en temps de guerra, qualsevol desviació de la consigna pot semblar una traïció. Prou que en sóc, si hagués de fer cas a les piulades que rebo! Precisament, la meva posició intel·lectualment voluntarista, a favor del desafiament, m’obliga a ser contingut en determinades discrepàncies que jo tampoc voldria que només contribuïssin a crear confusió, a part de considerar que no sóc ningú per pontificar. M’he equivocat massa en les meves previsions secretes per fer-ne massa de públiques alegrament. Però ara sí que tinc la necessitat de fer aquestes consideracions. Si us plau: primer, relaxem aquest ritme a què obliga la mobilització permanent i que crea una enorme ansietat; dos, aprenguem a pensar des de la complexitat que exigeix el moment i no des de la consigna, i tres, aixequem els ulls cap a l’horitzó i no quedem atrapats en el curt termini. El nostre objectiu és tan gran que no ens pot passar allò del proverbi xinés que diu que quan el dit assenyala la lluna, l’imbècil es mira el dit.
El passat divendres 17 d’octubre a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona va tenir lloc el debat “Els estudiants d’avui i la docència universitària” i tenia com a ponents a Joan Manuel del Pozo, Marina Garcés i Salvador Cardús.
Durant les aproximadament tres hores que va durar l’acte, els ponents van exposar, defensar i debatre les seves idees i reflexions sobre el paper de les humanitats en la docència, el paper de les universitats a la societat d’avui dia i l’evolució dels estudiants universitaris.
El Sociòleg, periodista, escriptor i actual professor titular en Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Salvador Cardús, ens va respondre una sèrie de qüestions sobre la seva intervenció i visió sobre el tema:
– Quina creus que és la importància de l’ensenyament de les humanitats i per què?
A hores d’ara, és una evidència molt compartida, que els coneixements associats a les humanitats tenen un impacte molt positiu en les competències generals dels individus. Per tant, no és estrany que moltes activitats professionals cada vegada incorporin diferents elements humanístics en la seva formació.
Les humanitats tenen sentit per elles mateixes, perquè sinó les posem només al servei d’alguns. Com va dir Gregorio Luri en un article “Les humanitats han de servir per ser capaços de sortir de la barbàrie que tenim tots a dintre de nosaltres mateixos”.
–Com creus que evolucionarà l’ensenyament de les humanitats?
Hi ha un perill amb que es troba tothom. Quan ens sentim en risc o acorralats a vegades s’adopten actituds defensives que encara tanquen més les pròpies posicions aportant així una visió més negativa de les coses. Per tant, el pitjor que podria passar a les humanitats és que vista aquesta situació de risc o crisi, en què sempre han estat, es tanquessin en elles mateixes en una mena de defensa numantina i en una mena d’argumentari de valor suprem que tenen les humanitats. A títol personal, veig que a les universitats hauríem de ser capaços de sortir de les nostres àrees d’especialització i impregnar altres àmbits de coneixement. És a dir, hauríem de ser capaços de fer assignatures d’humanitats en altres especialitats com la medicina o el dret. El millor seria dur a terme aquesta política de transversalitat.
– Quin és el camí a seguir per les universitats? Què creus que és el què la societat els hi demana?
La universitat no ha de dur a terme una mena de defensa i acomodar-se. El que s’ha de fer és entendre el què demana la societat i posar-hi de la nostra part. Cal canviar, és urgent entendre quines són les necessitats socials. Hem de saber donar una resposta per tal de preservar allò que tenim de fonamental.
Si s’ha volgut generalitzar tant els estudis universitaris, hem d’entendre que la universitat no és només aquell lloc d’excel·lència i de vocació intel·lectual. És un lloc de formació més generalista i hem d’entendre que és diferent a anys enrere.
Una vocació intel·lectual és el resultat d’una decisió personal exigent i per tant hem de donar sortida a aquestes actituds exigents. Ens hem trobat que actualment la universitat no satisfà als qui no tenen gaire ambició i també és realment decebedora pels qui en tenen molta.
Diria que des que s’ha posat en marxa el desvetllament sobiranista, els catalans ens “hem agradat”, per dir-ho a l’estil de l’innombrable. Ens hem sorprès per l’audàcia, el coratge i la disciplina que nosaltres mateixos havíem posat en dubte. Però la temptació de l’autocomplaença és sempre a tocar, i és convenient advertir d’alguns dels riscos -cinc- que, a parer meu, amenacen els encerts futurs.
EL PRIMER PERILL consisteix a convertir cada nova fita del desafiament independentista en una qüestió de tot o res. Per no anar més endarrere, ja ho va ser el plantejament del passat 11-S, que afortunadament vam superar amb nota. Però després hi hem tornat amb el 9-N, i no ens hem estavellat de miracle. Ara hi ha el risc de fer-ho amb les eleccions anticipades, dites plebiscitàries, en voler convertir-les en un referèndum definitiu, en l’ara o mai que ha de permetre la declaració última d’una independència que cauria ipso facto. La meva opinió és que aquesta lògica agonística, molt útil per assegurar una resposta massiva a cada nova etapa, amaga que no n’hi ha cap que resolgui res definitivament. Encara més: s’hauria d’advertir que si en una d’aquestes fites punxem, caldrà seguir endavant i redefinir estratègies.
SEGONAMENT, ÉS SUÏCIDA l’apel·lació obsessiva a la unitat de tothom i tothora, sigui societat civil, siguin partits. És cert que la unitat ens proporciona força, però perseguint la unitat també es pot perdre el temps, seguir estratègies erràtiques o forçar submissions. Però, esclar, després de dir que en depèn tot, quan la unitat es trenca en algun punt, es reacciona amb histerisme, en un clima de tensions desbordades que ens podríem estalviar perfectament. La unitat és un aliat estratègic, no una finalitat en ella mateixa. I això també val a l’hora de pensar en futures aliances electorals. ¿És convenient una candidatura de -relativa- unitat en unes properes eleccions? Potser sí. Però i si no, què? Doncs res: es fa d’una altra manera.
EN TERCER LLOC, hauríem d’aturar l’ encara més difícil circense en les dinàmiques de mobilització social. Hem fet vies llarguíssimes i manifestacions amb filigranes. Hem demostrat que som capaços de sumar seny i rauxa concentrant-los en el minut 17:14. Genial. Ara, sisplau, no ens ho fem més difícil. I, en un sentit semblant, en quart lloc, crec que caldria anar alerta a no saturar la ciutadania. Portem uns quants anys sense parar. Uns s’hi han afegit més a darrera hora, però molts no han parat des de finals de la dècada passada. Atenció, doncs, a una saturació que pot ser de mobilització, de finançament, de marxandatge, de spam propagandístic a la xarxa, iconogràfica… Ens hauríem de relaxar una mica, que el camí és llarg.
FINALMENT, I EN CINQUÈ lloc, considero que darrerament es trepitgen molt arriscadament les línies que haurien de separar clarament l’acció pròpia de la societat civil -amb una notable legitimitat popular- de l’acció que és responsabilitat de les institucions polítiques -amb tota la legitimitat democràtica-. Si el govern convoca un procés participatiu, ¿cal esperar el vistiplau de l’ANC i Òmnium per respondre-hi positivament? ¿Són aquestes entitats les que han d’imposar terminis –deadlines – a la convocatòria d’unes eleccions anticipades? ¿Els partits els han de cedir la iniciativa a l’hora de negociar una llista electoral conjunta?
POTSER NO HI HA HAGUT errors, però estem assumint riscos que cal avaluar correctament. Una bona amiga de complexió menuda amb qui havíem fet grans excursions de muntanya -només vençuda aquest estiu per un càncer implacable-, davant dels desafiaments més elevats, sempre ens recomanava el “passet dels Alps”: curt i constant. Sempre vam arribar al cim.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
En el marc del Pacte Gracienc per al dret a decidir “Gràcia vol votar”. Acte de presentació del Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya a càrrec d’un dels seus redactors, el Sr. Salvador Cardús.
El vídeo es pot veure, també, al web de la Televisió de Gràcia.
Com a demòcrata, em va semblar magnífica l’aparició de Societat Civil Catalana. I és una molt bona notícia que hagi volgut entrar en la campanya per la consulta del 9-N. Ho fa evident el fet que, per manifestar-se, hagi escollit el 12-O, la festa nacional d’Espanya, i no el 6-D, dia de la Constitució, com sembla que hauria estat més lògic, tant perquè aquest és el seu fonament programàtic com perquè els hauria estalviat certes contaminacions ideològiques que no tinc cap mena de dubte que rebutgen. Però sembla clar que Societat Civil Catalana, per si de cas, volia fer-se sentir abans del 9-N i contribuir a donar veu als contraris tant a la consulta com, directament, a la independència.
He de dir, però, que m’ha estranyat que l’accent de la convocatòria es posés en la dimensió emocional de la pertinença a Espanya. Al seu web, com a única motivació, deien: “Ara, en el context polític actual, és més necessari que mai l’esforç de tots per fer possible que Barcelona el 12 d’Octubre que ve es converteixi en la capital sentimental d’Espanya”, i afegien el lema de la trobada, “L’Espanya de tots”. És cert que hi ha tota una línia argumental que analitza el desafiament català en termes de desafecció, tal com el 2007 ja va advertir el president José Montilla a Madrid. Però la desafecció de què parlava Montilla no és una causa en si mateixa, com si de cop els catalans s’haguessin desenamorat capriciosament d’Espanya, sinó que és el resultat d’una llarga i explícita desconsideració cap a Catalunya, fonamentada en fets més que en afectes.
De fet, l’apel·lació a l’emocionalitat de la convocatòria de Societat Civil Catalana coincidia amb la línia de fons de l’article del president Mariano Rajoy publicat diumenge passat. Rajoy es referia a la llengua catalana, “valorada i estimada com a pròpia” per tots els espanyols. Parlava dels valors de la societat espanyola “que ha interioritzat com una realitat diària la comprensió i l’amor per les raons i les llengües diverses del seus ciutadans”. Trobava que l’edició en català d’El País -“només” 38 anys després de la seva fundació- contribuiria a portar a les llars catalanes el missatge “de l’estima, tan profunda, del conjunt dels espanyols”. I sobretot es dolia del desafiament català pel fet de trobar incomprensible “com un sentiment d’arrels tan profundes pretén ser extirpat del cor”.
M’estalvio qualificar aquest text del president Rajoy, en vista de la persecució que el PP fa del català “tan estimat” a les Illes Balears i al País Valencià. O dels “ponts de diàleg” que va construir la campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut del 2006 i que va fomentar un creixement inaudit del tradicional anticatalanisme espanyol. I no parlem dels incompliments en inversió pública pactats, o de la llei Wert que ha volgut portar el conflicte lingüístic a l’escola catalana. I, encara, cal recordar el cop de porta de tot just fa dos anys a la petició enraonada del Govern català a favor d’un nou pacte fiscal. O bé Rajoy pensava que els “sentiments d’arrels profundes incrustats al nostre cor” podien aguantar tota mena de vexacions i humiliacions, o bé ara, molt mal assessorat, l’han fet vestir amb una pell de xai, com si amb quatre magarrufes fos possible convèncer la societat catalana que res del que ha passat des del 2006 no s’ha esdevingut.
No entraré a fer judicis d’intencions -és a dir, si estem davant d’un cas d’inconsciència, d’ignorància o de cinisme-, però és cert que el to emprat sembla indicar un cert viratge en les formes, relativament més suau que el de presentar el desafiament català com un acte de bogeria presidencial o, encara pitjor, com una maniobra d’adoctrinament col·lectiu destinada a amagar la corrupció absoluta de les classes dirigents catalanes. Tanmateix, per bé que amb un relat més tendre, aquest recurs emocional porta a fer una interpretació del que passa a Catalunya igualment errònia.
Particularment greu és que aquesta apel·lació a la sentimentalitat pressuposi que la independència de Catalunya obligaria els seus ciutadans a triar què són des del punt de vista de la pertinença nacional subjectiva. Que potser els emigrants espanyols a Alemanya van haver d’abandonar el seu sentiment de pertinença espanyol, pel fet de viure allà? Cal pensar que el milió de llatinoamericans de què parlava Rajoy en el seu article que viuen a Espanya s’han vist obligats a sentir-se espanyols pel fet de marxar del seu país? Però quina mena de concepció tan arnada tenen de la nacionalitat -un conjunt de drets i deures- o de la nació -un plebiscit quotidià, com deia Ernest Renan-, que la vinculen a una sentimentalitat que faria que Catalunya hagués de ser espanyola només perquè un deu o un quinze per cent dels seus habitants se senten només espanyols o més espanyols que catalans!
Contra aquest nacionalisme emocional espanyol, que em sembla més tàctic que autèntic en vista del tracte rebut, el model de nació a què aspira Catalunya és d’arrel cívica, fonamentada en la radicalitat democràtica i una ambició de prosperitat i justícia social que s’ha vist sistemàticament frustrada dins de l’Estat espanyol. I, personalment, no tinc cap mena de dubte que els sentiments espanyols a la Catalunya independent seran tractats amb el respecte i l’exquisidesa que les aspiracions polítiques, econòmiques i culturals catalanes -ja no dic les sentimentals- no han trobat mai a Espanya.
