La del 9-N és una de les moltes batalles que el sobiranisme ha de guanyar sí o sí (i, per anar bé, sí+sí). Però hi ha moltes maneres de guanyar batalles mentre no arriba la victòria final. Per això, quan em fan la pregunta “¿Hi haurà o no hi haurà consulta?”, responc: “És el que volem, és el que cal, és pel que cal lluitar fins al darrer moment”. Però afegeixo que, passi el que passi, decideixin el que decideixin els que tenen la gran responsabilitat de dur-la a terme, cal que el 9-N sigui una gran victòria al servei de l’objectiu final.
PER SITUAR BÉ LA QÜESTIÓ, cal fer memòria d’un parell de coses. D’una banda, que la promesa de la consulta del 9-N no va ser resultat d’una estratègia calculada per garantir-ne la realització, sinó conseqüència de la necessitat de consens entre forces polítiques amb concepcions diverses de la jugada. Un consens forçat pels resultats d’unes eleccions en què, com ha dit el president Mas, els catalans vam repartir les responsabilitats del procés. Aquesta unitat entre diversos partits, que tant ens emociona, també té aquesta mena d’inconvenients: resta consistència estratègica de cara a l’acord.
D’ALTRA BANDA, aquesta mateixa necessitat d’unitat va donar lloc a la data i, sobretot, a la pregunta de la consulta. Fa somriure que polítics bregats i experts juristes la discuteixin com si hagués sortit d’un laboratori esterilitzat. Aquesta era la millor data i pregunta possibles per poder arribar a la fotografia d’unitat -de les CUP a Unió- que encara provoca tanta satisfacció. Discutir si hi havia una altra data i una pregunta millor no és fer política, és ficció.
PERÒ AQUEST PUNT de partida ja és el passat. I, a la velocitat que anem, dos anys són gairebé història. Ara ja només ens queda el demà per actuar. De manera que, primer, cal anar el més lluny possible en el desafiament a l’Estat sense que es creï una aparença, ni encara menys, una situació de descontrol intern. Amb consciència o sense, hi ha qui juga a crear aquest clima d’inseguretat, bé sigui per treure’n avantatges partidistes aquí, bé sigui per enfonsar la consulta allà. I fins hi ha un vell independentisme que mai no va saber estendre la seva promesa més enllà del seu propi cenacle, que ara es reactiva per si pot treure profit d’un hipotètic fracàs del 9-N.
EN SEGON LLOC, penso que el debat no és entre desobediència sí o no. Ja fa dies que es fan orelles sordes a l’Estat. Tampoc no és qüestió ni de covardies ni de testosterona. L’objectiu ha de ser que la consulta del 9-N sigui útil per a l’exercici del dret a decidir i, per a molts, també per a la independència. Però cal assegurar que fer-la de qualsevol manera no es converteixi en una victòria pírrica. És a dir, en una victòria que se saldi amb tantes baixes que, com Pirros, rei d’Epir, haguéssim de dir allò de “Una altra victòria com aquesta, i tornaré sol cap a casa”.
EN DEFINITIVA, s’ha de plantejar el 9-N en termes de victòria real, fins i tot si finalment no hi pogués haver urnes. Haver posat en evidència la intransigència de l’Estat als ulls del món ja és una grandíssima victòria. A més, caldria que poc abans del 9-N se’ns convidés a una data, no massa enllà i ara irrevocable, entesa com a continuació de l’únic pla que tenim. Finalment, el 9-N caldria tornar a fer visible quina era la voluntat popular. A les 12 h, tothom davant del que hauria d’haver sigut el seu col·legi electoral, en un gest que deixés clar davant del món qui ha impedit el mandat democràtic que vam fer al Parlament, i que sabés canalitzar la il·lusió de la mobilització.
NO SÉ QUÈ PASSARÀ el 9-N. Jo encara confio a votar. Però, votem o no, el 10-N cal llevar-nos sabent que s’ha viscut una nova victòria.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
“Mig miler de persones es van aplegar el divendres, 10 d’octubre, al Pavelló per assistir al sopar-multiconferència en defensa de la consulta del 9 de novembre. La trobada va comptar amb la presència del cantant Lluís Llach, el sociòleg Salvador Cardús i la periodista i escriptora Eva Piquer. Encara que en un principi també hi havia d’assistir l’advocada Magda Oranich, finalment no va poder venir per problemes de salut.
La cita va estar organitzada per la delegació local de l’Assemblea Nacional de Catalunya, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Matadepera i els partits polítics CiU, ERC, SI i CUP.
Presentats per Mili Riba, Llach, Cardús i Piquer van intervenir en aquest sopar-conferència per explicar la seva visió sobre la situació política que viu Catalunya i el futur més immediat que afronta el país.
Els beneficis del sopar es destinaran íntegrament a finançar la campanya “Ara és l’hora” de l’ANC. Més informació a matadepera@assemblea.cat.”
Pots veure la notícia i vídeo al web de Matadepera TV clicant AQUÍ.
La conferència-sopar van tenir lloc el 10 d’octubre, però s’ha publicat el 14 d’octubre del 2014.
Molts catalans ens hem començat a despertar de matinada amb símptomes d’ansietat, amb una lleu pressió al pit. Al vespre, n’hi ha que se’n van a dormir sense voler veure les notícies, o que les miren de reüll. La pregunta que ens havíem fet els darrers mesos -“Ens en sortirem, oi?”-, a mesura que s’acosta el 9-N, s’ha convertit en un intranquil “Oi que no ens farem enrere?” Segur que no és per manca de confiança en el lideratge del procés, perquè mai havia escoltat tants no votants de CiU enamorats de la figura del president Artur Mas i tranquils amb Junqueras, Herrera i Camats o Fernàndez i Arrufat. No: és per les males puces que gasten a l’altra banda, un Estat que no està acostumat a una Catalunya que li planta cara. Sigui com sigui, i mentre esperem amb frisança el desenllaç, crec que poden ser útils les següents consideracions.
EN PRIMER LLOC, cal tenir clar que ara és l’hora de la política en el sentit més estricte: és a les institucions democràtiques, Govern i Parlament, i als partits a qui correspon la iniciativa. La ciutadania ha tingut -i seguirà tenint en el futur- un gran paper. Però ara és el moment de les decisions polítiques. I no ens ha de fer cap por que hi hagi diferències entre partits: al contrari, és una fortalesa del procés i no pas una debilitat. No ens queixem, doncs, del partidisme, si per això entenem el debat entre sensibilitats diferents. Cal que sigui així, que per això vam votar coses diferents. La ciutadania ha d’estar vigilant, però no és el moment d’amenaçar amb ultimàtums que poguessin posar en risc la unitat dels partits favorables a la consulta. La societat civil fa bé d’ocupar-se, a través de la campanya Ara és l’hora, d’informar els indiferents i convidar els indecisos, això sí, sense crear sensació de saturació. Ara és el temps de la confiança en els que tenen la responsabilitat d’assegurar que el 9-N serà útil per a una causa que no podem malmetre.
EN SEGON LLOC, cal evitar la contaminació de les interpretacions més apocalíptiques que arriben d’Espanya, però també d’aquí mateix. No ens podem empassar els falsos rumors que volen desacreditar els líders polítics i socials del procés i cal esquivar els termes que anuncien escenaris de fracàs. No: aquí ningú no ha enredat els catalans -com diuen- perquè el propòsit de fer la consulta és ferm i, si per alguna raó no es pogués celebrar, no seria pas per culpa dels que s’hi van comprometre sinó dels que la volen rebentar. I no: aquí ningú patirà cap gran frustració, perquè tothom és conscient de les dificultats d’exercir la sobirania davant dels aparells d’un Estat que justeja d’esperit democràtic. De manera que darrere d’una gran esperança -ara situada en el 9-N- sabem que després n’hi haurà una altra de més gran, i així fins a arribar al final de tot. Els catalans som un poble raonablement madur, que vol votar, però que sap que després de fer-ho encara haurà d’aconseguir fer realitat la voluntat que hagi expressat majoritàriament.
I AIXÒ EM PORTA al punt final on volia arribar: el camí cap a la independència no s’acaba aquesta tardor. Passa, primer, per votar, sí. Però això només és una fita més en el camí. Llavors, si els catalans volem la independència, arribarà el temps de fer una declaració solemne. I després d’una negociació amb Espanya i el món, vindrà l’hora de proclamar-la i de posar-nos a elaborar una Constitució que caldrà sotmetre a referèndum… Així doncs, podem anar a dormir amb la seguretat que això no té marxa enrere. I, sobretot, llevem-nos sabent que s’acosten uns anys apassionants per construir el nou país que tant havíem somniat. El 9-N no és l’horitzó: és el mirador des d’on el podrem albirar amb tota nitidesa.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
M’adono perfectament que, enmig del clima polític d’aquesta setmana, la reflexió que proposaré al lector, amb una citació de Buda inclosa, li semblarà no tan sols extemporània, sinó escrita des de la galàxia on aquell ministre espanyol voldria enviar una Catalunya independent. Però la faig precisament aquesta setmana perquè crec que el millor remei per als moments d’ofuscació i de temptacions autoritàries és obrir finestres cap al futur i mostrar que no és cert que el món s’ha d’enfonsar inevitablement sota els nostres peus. Sí: parlaré de les futures bones relacions entre Espanya i Catalunya, ni més ni menys.
Per fer-ho, però, m’hauré de corregir a mi mateix, en un article de l’11 de juny passat a La Vanguardia, i que vaig titular “La desconnexió”. No és que em desdigui de l’argumentació de fons que hi feia, però he de rectificar el terme amb què volia desmentir la tesi del xoc de trens i que contraposava a una simple “desconnexió”. I és que arran d’un text de la psicoterapeuta novaiorquesa Zelda Schemaille titulat “Detachment? Disconnection”, a mi, per parlar dels efectes d’una hipotètica secessió de Catalunya, em sembla molt més acurat parlar de deslliurament, de deslligament, de deixar anar, més que no pas de desconnexió.
Schemaille, una psicoterapeuta que ha vinculat la seva pràctica dins de la Gestalt amb el budisme, es refereix a la confusió –com la meva– entre deslligar i desconnectar. Per la psicòloga, quan estem emocionalment lligats vivim amb la creença que la nostra felicitat depèn de l’objecte al qual estem enganxats. Des del seu punt de vista, però, aquest lligam comporta una fugida del propi jo i situa la felicitat en alguna persona o en alguna cosa, fora de nosaltres mateixos. A causa de la dependència a aquest algú, als diners, les propietats o les ideologies, quedem atrapats en un estat d’obsessió i patiment que oculta el jo veritable i tota la seva força. És per això que la psicoterapeuta adverteix que el gran desafiament de tot procés de separació és que es faci amb estimació i amb el cor obert. Mantenir-se atrapat en la dependència cap a l’altre o cap a l’objecte exterior produeix amargor i ressentiment i perpetua el patiment. Desfer-se d’aquesta dependència amb estimació i sense desconnectar permet recuperar la pau interior. Zelda Schemaille acaba la seva reflexió amb una citació de Buda: “Deslliga’t amb amor, però resta connectat a tu mateix, als altres, al món”.
Doncs bé: la reflexió sobre la diferència entre deslligar i desconnectar em sembla especialment pertinent en aquesta hora de greus dificultats en les relacions entre Espanya i Catalunya. Una distinció que pren tot el seu sentit, amés, després d’escoltar les paraules del president Artur Mas de dissabte passat dites en castellà i adreçades al conjunt dels ciutadans espanyols.
El president Mas va voler distingir entre el dret dels catalans a escollir la forma d’Estat i, per tant, la vinculació política amb Espanya, de l’existència de llaços familiars, històrics, culturals i de tota mena, que no han de quedar per força interromputs. Exactament el que assenyala Schemaille: cal deslligar-se de les relacions obsessives, mantingudes per un sentit de propietat que oculta el propi ésser, amb l’objectiu no pas de desconnectar, sinó d’aprofundir en aquesta relació.
Des del meu punt de vista, i si adoptem una perspectiva històrica, encara podríem anar més lluny en aquesta idea per fer notar que qui més necessita deslliurar- se de l’altra part per recuperar la pau interior és Espanya de Catalunya. Històricament, el catalanisme –i fins fa quatre dies– havia buscat un marc de relació amb Espanya que, a partir del reconeixement del seu jo nacional, pogués participar activament en la construcció d’un estat plurinacional i, fins i tot en el cas d’Unió Democràtica, d’una relació confederal. Però la història de la negació obsessiva del caràcter nacional de Catalunya per part d’un determinat projecte de nació espanyola ha estat la veritable font del desacord actual. Vull dir que qui té un vincle de dependència patològic amb Catalunya és Espanya, que no es pot imaginar a ella mateixa sense aquest lligam, sense aquesta possessió. Per això la visió dramàtica que des d’Espanya es fa d’una pretesa divisió no és pas entre catalans, com afirmen, sinó la que ells pateixen per la pèrdua del que consideren seu. I és per això, també, que de la secessió política i administrativa en deriven una inevitable desconnexió total, innecessària i absurda pels catalans.
Des del punt de vista català, la separació està exempta de tot aquest dramatisme. El deslliurament no és entès com una desconnexió, sinó com la possibilitat d’una millor relació. I més quan les fronteres administratives vigilades, les fronteres comercials, les acadèmiques, les culturals –i, a Catalunya, la frontera lingüística entre català i castellà– ja han desaparegut dels nostres imaginaris.
En una futura relació lliure i entre iguals, Espanya i Catalunya podran desenvolupar grans projectes en tots els terrenys. Molt més grans que fins ara, quan una dependència obsessiva ha restat capacitat a uns i altres. És per això que, en aquests dies d’ira, citar Buda no m’ha semblat impertinent: deslliguemnos amb amor, però restem connectats a nosaltres mateixos, als altres i a la resta del món.
Il·lustració per MESEGUER
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.
El drama polític en què es troba l’estat espanyol davant del desafiament català és que n’ha fabricat una versió tan i tan allunyada de la realitat que ara no sap com dialogar-hi sense trair-se a ell mateix. Per explicar l’emergència sobiranista ha recorregut a tota mena de relats que la minimitzaven, la menyspreaven o la demonitzaven. Els seus explicadors de rondalles han pronosticat amb tota profusió de detalls i arguments que el sobiranisme era una expansió emocional vàcua, que es desinflaria al primer entrebanc. Han sostingut que hi havia una majoria silenciosa, ofegada per una espiral de silenci, que no compartia la gran farsa independentista. Han recorregut a una suposada manipulació totalitària dels catalans per amagar tota la màfia governamental sota l’estelada. I, esclar, han diagnosticat sobre la feblesa de l’estat mental dels nostres representants democràticament escollits.
PERÒ QUAN LAKOFF diu que vivim en uns sistemes de metàfores que creen uns marcs d’interpretació que donen sentit i orientació al nostre món, no diu pas que aquests relats es puguin fabricar al marge de la realitat. La realitat pots interpretar-la, però no ignorar-la. Al contrari: els relats són més potents com més s’acomoden a l’experiència concreta. Tanmateix, des de les institucions de l’Estat, en lloc d’inventar una altra interpretació i mirar d’imposar-la en contra de la del sobiranisme, han inventat una altra realitat. I és en aquesta altra realitat fictícia en la que estan atrapats. La seva insistència a convertir una consulta en un referèndum d’autodeterminació, a fer inconstitucional el que no ho és o a denunciar divisions socials on no n’hi ha, és la constatació de la irrealitat en què han quedat empresonats. I si a un governant ja no li és fàcil reconèixer que s’ha equivocat d’interpretació, encara li és més difícil acceptar que s’ha equivocat de realitat.
PEL QUE FA AL SOBIRANISME, que en la seva primera etapa s’ha expressat sota el principi del “dret a decidir” -tant si vol romandre a Espanya com si se’n vol emancipar-, amb la seva agosarada lectura de la realitat no tan sols s’hi ha acomodat sinó que ha sigut capaç de fer-la evolucionar. L’autonomisme polític havia sigut una coartada conservadora que convertia en impossible l’aspiració de ser una nació. Una aspiració que no anava més enllà de la pancarta i el manifest d’autoafirmació sense conseqüències per tornar al relat autonòmic que amagava la possibilitat de l’emancipació que ara es veu a tocar dels dits.
EN LA SEVA SEGONA etapa, el sobiranisme ha hagut de convèncer-se que interpretava bé el país. Del “M’agradaria, però és impossible” ha passat a preguntar-se “Ens en sortirem?”, que enfonsava el primer mur de resistència. Ha sigut una fase en què l’important era refer l’autoestima mentre s’abandonava el victimisme que justificava la inacció. Les mobilitzacions populars i la unitat política han resultat decisives per mesurar la força política interna. I des de dissabte passat, després d’enfonsar definitivament el segon mur, el de la desconfiança, hem entrat en una tercera fase que ens ha de permetre començar a debatre el “Com ho farem” l’endemà d’haver consultat els catalans.
L’ESCENARI IDEAL SERIA que la consulta fos el xoc de realitat -no de trens- que desvetllés l’estat espanyol de la fantasia unitarista que li impedeix dialogar tocant de peus a terra. El govern espanyol i la resta d’institucions al servei de l’Estat haurien de deixar d’embolicar-se amb la bandera d’una Constitució que no els deixa veure la realitat catalana, però tampoc la seva pròpia realitat espanyola. Reconèixer la realitat, interpretacions a banda, ho faria tot més planer.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Tertúlia d’actualitat amb Salvador Cardús, professor de sociologia, Miquel Puig, doctor en economia, Joan Subirats, catedràtic de ciència política, Elisenda Paluzie, professora de Teoria Econòmica, i Pau de Solà Morales, arquitecte responsable d’ensenyament de l’Escola d’Arquitectura de Reus.
