Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de Sociologia; Marta Selva, professora d’Anàlisi i Crítica del Film de la URV; Pedro Lecuona, notari, i Josep Ramoneda, filòsof.
La coincidència de la commemoració dels 50 anys de la primera edició del llibre Els altres catalans de Paco Candel, l’escàndol de Ceuta, l’acte memorable al Parlament de Catalunya de la celebració dels 25 anys de Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB (CED), el referèndum suís a favor de limitar l’entrada de forasters europeus o la permanent partida de joves catalans ben formats per buscar feina a l’estranger, ha tornat a posar el debat sobre les migracions als primers llocs de l’agenda catalana.
TOTS AQUESTS FETS assenyalen les múltiples perspectives des de les quals es pot abordar la qüestió de les migracions i la dificultat d’integrar-les en una sola interpretació coherent i sistemàtica. Així, les consideracions que feia Miquel Puig dissabte passat a l’ARA sobre l’impacte econòmic de les migracions són de naturalesa ben diversa de les que mereixen els protocols de vigilància de fronteres. I la sortida de joves catalans a l’estranger per la incapacitat del mercat laboral d’incorporar-los té poc a veure amb el debat demogràfic que fa temps que planteja la doctora Anna Cabré, directora del CED, quan adverteix -dit pel broc gros- que d’aquí unes dècades pot molt ben ser que els immigrants siguin un bé escàs i que no n’hi hagi per a tothom qui n’hagi de menester.
TOTS AQUESTS DESAFIAMENTS no porten a les mateixes conclusions ni permeten definir legislacions clares i comunes a Europa, perquè hi ha en joc molts interessos legítims però contraposats. I això sense esmentar el gran debat que sí que hem fet al llarg dels anys i molt a fons a Catalunya sobre la dimensió pròpiament política. És a dir, sobre la necessitat d’incorporar els forasters a un projecte nacional comú, a un sistema de drets i deures compartit, i sobre com respectar la diversitat bo i mantenint la cohesió social del país. De fer-ho bé en depenia la nostra supervivència com a poble i com a país.
PRECISAMENT, aquesta darrera dimensió -la “Catalunya, un sol poble”, en paraules de Candel- era la que tractava Els altres catalans, un llibre que està mereixent l’atenció acadèmica d’universitats europees i nord-americanes però que, em temo, és molt desconegut als nostres centres. Un llibre l’impacte social del qual queda ben definit pels 30.000 exemplars que se’n van vendre en només tres setmanes quan va aparèixer, l’any 1964. I això en uns temps en què Catalunya no disposava de cap mena d’instrument polític per fer front a una gravíssima i dramàtica situació i en què una vegada més va ser la societat civil, i d’entrada molt particularment l’Església catòlica, la que es va haver d’arremangar per portar-hi una mica d’esperança.
CREC QUE ES POT DIR sense exagerar que Catalunya té una teoria i una pràctica d’èxit -una “doctrina”, com sol dir el president Jordi Pujol- sobre aquesta dimensió del debat migratori. Més enllà de certes retòriques etnicistes minoritàries -i sovint inflades des de fora amb mala intenció-, la realitat social catalana s’ha mostrat, no sense tensions, capaç d’incorporar una àmplia diversitat d’orígens i d’orientar-los cap a un futur de convivència comuna. Com he escrit moltes vegades, a Catalunya la immigració ja és un lloc de memòria nacional i les arrels no es fan sobre el passat sinó en el futur. I per si algú en dubtava, la participació i el compromís majoritari en el procés sobiranista actual ho posen en evidència.
PERÒ SAPIGUEM també que quan siguem independents, amb aquesta dimensió cívica d’èxit no en tindrem prou. També haurem de decidir sobre el model econòmic i laboral o sobre el model policial i de fronteres. Anem-nos fent càrrec que la majoria d’edat política comportarà moltes noves responsabilitats que fins ara hem pogut obviar.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant aquí.
Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de Sociologia; Miquel Puig, doctor en Economia, i Elisenda Paluzie, professora Teoria Econòmica de la UB.
Sóc perfectament conscient que no és prudent donar consells a qui no te’n demana. Encara més: hi ha un refrany castellà que diu: “Los consejos hay que darlos la mitad en dinero”. Aplicat al cas, el refrany diria que, a més, si els meus consells no responen a l’interès de qui els ha de seguir, més val deixar-ho córrer. I, tanmateix, tinc el convenciment que sí, que ben escoltats, els meus consells són la meitat en interès de qui no me’ls demana. I l’altra meitat, ho reconec, són en interès meu. Per això, malgrat tot, els donaré.
Parlo de l’actitud amb què Espanya està responent al desafiament sobiranista de Catalunya i que –és una evidència– no tan sols no serveix per distensionar el procés, sinó que l’encabrita. I els meus consells són aquests. En primer lloc, aconsello a Espanya que abandoni el seu estil amenaçador i s’adoni que les seves intimidacions són absolutament contraproduents. L’amenaça només és eficaç quan la relació de submissió que la fa creïble no està qüestionada. Però hi ha dues raons que expliquen per què a Catalunya les intimidacions no fan cap efecte sobre els qui s’haurien d’espantar. Una, perquè s’ha abandonat l’actitud victimista i quan arriben les comminacions no fan altra cosa que confirmar l’encert i la urgència d’abandonar la relació de dependència. La segona, perquè l’amenaça no tan sols no ofereix cap alternativa a allò que ha provocat el desafecte sinó que n’exaspera la resposta.
En segon lloc recomano a Espanya que jugui net i s’oblidi dels pronòstics apocalíptics sobre la possible secessió de Catalunya. La majoria de desgràcies que s’anuncien no són el resultat inevitable del mateix procés, sinó que vindrien provocades intencionadament, com a expressió del ressentiment polític produït per l’abandonament de la relació. Només cal veure la diferencia entre un divorci de comú acord i un divorci amb batalla campal, on hi ha qui està disposat a prendre mal sempre que en faci a l’altre. Posem l’exemple del debat sobre si una Catalunya independent seguiria a Europa o no. Quan s’avisa que en quedaríem fora, sabem que no seria per raons inevitables, sinó perquè Espanya ens vetaria l’entrada, fins i tot sabent que la primera i gran perjudicada d’aquesta exclusió seria ella mateixa, i després, esclar, Europa.
Aconsellaria a Espanya, en tercer lloc, que comencés a fer bons estudis sobre la viabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Sobre la d’una Catalunya sense Espanya ja se n’han fet molts, el darrer presentat la setmana passada pel Col·legi d’Economistes. Fins ara, Espanya s’ha estimat més gastar tots els cartutxos per demostrar la inviabilitat política, jurídica, econòmica i moral de la Catalunya independent. Però, en el punt de no-retorn en què ens trobem, i ni que només sigui per si finalment el procés sobiranista no fracassa, el més intel·ligent seria començar a estudiar en quina situació quedaria Espanya després de la secessió. Jo sóc dels que estan convençuts que Espanya, sense Catalunya, té tant o més futur. L’estalvi de la tensió política que li provoca la diversitat cultural i el pluralisme nacional podria retornar-li la serenitat necessària per redefinir i tancar el seu projecte nacional, eternament inacabat. Econòmicament no tindria per què no sortir-se’n, particularment si fos cert allò de “Catalunya pide, Extremadura paga” que afirmava el president d’aquella comunitat. I sobretot, si com sosté l’exministre José Borrell, Catalunya no té cap dèficit fiscal i, per tant, no s’ha de notar la pèrdua.
En quart lloc, aconsellaria a Espanya que acceptés el diàleg amb Catalunya. Certament, per dialogar cal estar disposat a escoltar. I la primera condició per escoltar és deixar que l’interlocutor parli. Catalunya ha de parlar –perquè la veu sigui com més clara i intel·ligible millor– a través d’una consulta o referèndum. El diàleg no és imposició, sinó que parteix de la capacitat de posar-se a la pell de l’altre. És a dir, primer cal escoltar, i després voler entendre. Catalunya també, esclar. Però el que ara sentim i entenem des de Catalunya és que des d’Espanya no es vol escoltar perquè no es vol entendre. Per això el ministre Margallo ens ha aconsellat, en un moment de franquesa que s’agraeix, que passem directament a fer una declaració unilateral d’independència. Però permeti, senyor ministre, que insistim a parlarne, perquè preferiríem un bon acord de secessió.
Finalment, Espanya faria bé de començar a imaginar l’endemà de la independència de Catalunya. L’ideal seria que en la celebració del primer any de la República de Catalunya ja poguéssim comptar entre els convidats amb els màxims dirigents espanyols. I, a l’hora d’imaginar aquest endemà, recomanaria que pensessin en quina relació es podria establir entre les dues nacions veïnes per aprofundir en els lligams tradicionals que han tingut. La bona relació passaria també per un treball mutu de reconeixement dels errors històrics comesos. Per un treball de reconciliació a partir d’un exercici honest de memòria històrica.
Són consells donats des de la més gran modèstia, conscient que adreçar-me a Espanya, és a dir, als qui en porten les regnes en qualsevol dels seus camps, és un gest veritablement desmesurat per part meva. Però, què voleu que us digui: tinc la convicció que si se seguissin, la independència de Catalunya acabaria estant més a prop d’un tràmit administratiu que del diluvi universal. O si voleu, més a prop de la separació de vellut txeca i eslovaca que d’altres casos que no goso ni esmentar. Perquè són els qui parlen de xoc de trens els qui, precisament, tenen a les mans evitar-lo.
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant aquí.
Diuen que el llibre d’estadística de la segona meitat del segle XX més venut a tot el món és el de Darrell Huff, publicat per primera vegada el 1952. Traduït a més de vint llengües, How to lie with statistics[Com mentir amb les estadístiques] segueix sent d’una vigència radical. La intenció de l’autor no era ensenyar a mentir, sinó tot el contrari: ajudar a defensar-nos de les mentides estadístiques. I és que, per bé que l’estadística és un gran instrument de coneixement, sota l’empara de la força dels números se solen fer passar xifres d’interpretació complexa per veritats simples i rotundes.
AQUESTS DARRERS quinze dies m’he dedicat a retallar informacions periodístiques que tenien les xifres com a protagonistes. Han merescut l’honor dels titulars, entre molts d’altres, les balances fiscals, el nombre de criatures malnodrides, l’índex de percepció de la corrupció, la xifra d’aturats, el pes de l’economia submergida, les denúncies per maltractament d’avis, l’ocupació dels teatres, la mesura de les audiències televisives, la pobresa infantil a Espanya i, esclar, el suport a la independència. A excepció del de les balances fiscals, la discussió sobre les quals pot haver fet pensar que allò que pesen és dinamita, en tots els casos es donen les xifres sense que se’n posi en qüestió la veracitat i sense que s’expliqui com s’han calculat. Deixant de banda el maquillatge dels resultats de l’enquesta de 8TV, no dic que les dades publicades no siguin bones: sostinc que no es pot saber, perquè, davant la rotunditat del número, ningú no demana més explicacions sobre com s’ha obtingut.
VEGEU-NE UNS EXEMPLES. S’havia dit que l’increment de l’IVA cultural era el culpable d’una baixada dramàtica d’assistència a cinemes i teatres. Però ara hem sabut que els teatres de Barcelona són plens i que els caps de setmana exhaureixen les entrades. Si l’IVA no ha baixat, cal preguntar-se si era correcta la vinculació que s’establia entre l’increment de l’IVA i la no assistència als teatres. Un altre cas: els Mossos informen del nombre de denúncies per maltractament d’avis. I afegeixen que només representen un 20 per cent del total de casos. Si no es denuncien, com ho saben? Seguim. Ja imaginàvem que hi ha molta economia submergida, que es xifra en el 25 per cent del PIB. Però, si és així, què en fem de les dades de l’atur o les taxes de pobresa fetes amb estadístiques que ignoren aquest 25 per cent del PIB?
ACABO. SEGUINT LA VELLA astúcia de cridar l’atenció amb una xifra escandalosa, l’ONG Save the Children presenta una campanya contra la pobresa infantil fent saber que a Espanya hi ha exactament 2.826.549 infants en risc de pobresa i exclusió. Deixant de banda la confusió entre pobresa i risc de pobresa, des del punt de vista estadístic, l’excés de precisió és un dels senyals de manca de rigor. Efectivament, la xifra resulta d’aplicar sobre el total de nens -ep!, menors de 18 anys- empadronats a Espanya l’1 de gener del 2012 (una dada més administrativa que real) el 33,8 per cent, un percentatge que al seu torn es deriva d’una pregunta artificiosa feta per Eurostat un any abans a una mostra de famílies els marges d’error de la qual no es donen, i que no sabem fins a quin punt s’hi ha respost de manera veraç. És a dir, 2.826.549 és una xifra resultat del producte de quatre valors altament imprecisos.
DONAT QUE ESTEM IMMERSOS en un món de xifres, si no volem que ens donin gat per llebre, necessitem una millor formació matemàtica i estadística, que també són part de la formació humanística. De moment, davant les estadístiques caldria practicar un escepticisme crític. Però sapiguem que el pensament crític no és possible si els ciutadans no ens comprometem a tenir una bona formació prèvia.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant aquí.
El diari digital VilaWeb publica al seu web la conferència del sociòleg Salvador Cardús a la Generalitat de Catalunya, a l’acte commemoratiu del cinquantè aniversari de l’edició del llibre de Candel ‘Els altres catalans’, organitzat per la Generalitat i la Fundació Paco Candel.
[clicant aquí podeu llegir l’article que acompanya el vídeo].
(Clica sobre la imatge, o aquí per veure el vídeo de VilaWeb).
Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de Sociologia; Miquel Puig, doctor en Economia; Marta Selva, professora d’Anàlisi i Crítica del Film de la URV, i Pedro Lecuona, notari.
Desconfio de tot allò que socialment es presenta com a “espontani” perquè, implícitament, suggereix que hi ha comportaments que s’escapen de tota determinació social. L’espontaneïtat és -encara que sembli contradictori- una mera convenció social. De la mateixa manera, no combrego amb el supòsit que les emocions no es poden sotmetre a la raó i que, a més, això les fa més “autèntiques” que no les conductes reflexives. Ben al contrari, la reflexivitat és la manera com imposem la nostra personalitat als impulsos que solen néixer de reaccions hormonals perfectament previsibles per a la ciència. Per això, el control de l’espontaneïtat i la domesticació de les emocions és un dels camins d’allò que Norbert Elias en deia “procés de civilització”, i que és, també, un camí cap a la llibertat. Aquest procés civilitzatori implica capacitat de control sobre la naturalesa i sobre l’organització social i un elevat grau d’autocontrol individual. I si bé es construeix socialment, a causa de la seva fragilitat i per no retrocedir, cada generació, cada individu, ha de reconquerir-lo i, si pot, fer-lo avançar.
DONCS BÉ: un dels instruments més poderosos per a l’avenç d’aquest procés de civilització és la democràcia. L’assumpció de les virtuts de la democràcia i dels principis que les justifiquen és un magnífic punt de partida per evitar que les passions més baixes i els instints més destructius esborrin tot allò que tan laboriosament s’ha construït al llarg de la història i que ens proporciona l’educació de la personalitat. La democràcia, per exemple, és el sistema que més ha contribuït a reconduir el poder exercit amb violència fins a organitzar-lo en una complexa divisió de poders que s’autoregulen en benefici de l’interès general. És cert que l’èxit d’aquesta domesticació té esquerdes. Però les anàlisis més aprofundides sobre l’evolució històrica de la violència social -vegeu Steven Pinker, A history of violence (2011)- no deixen cap mena de dubte sobre els avenços aconseguits. És a dir, són virtuts democràtiques les que posen límits a les reaccions primàries i, per tant, protegeixen la diversitat d’ètnia o de gènere, o neutralitzen la temptació de fer justícia pel nostre compte.
I AQUÍ ÉS ON VOLIA anar a parar. En una societat democràtica, fer justícia no és ni revenjar-se, ni un linxament. Primer, perquè es parteix de la presumpció d’innocència abans de la condemna ferma d’un tribunal de justícia. Un principi que ja és un veritable fre a la temptació de fiar-se del propi instint, és a dir, de restar sotmès als propis prejudicis. I després, perquè un cop complerta la pena -per anar bé, orientada a la reinserció social i no al càstig- el possible delicte queda saldat definitivament amb la societat. El pres queda redimit i pot recomençar la seva vida social sense el pes de la culpa. I acceptar aquest paper redemptor del compliment d’una sentència torna a ser un veritable exercici d’autodisciplina civilitzatòria, que obliga a la contenció de les emocions més primàries.
PER AIXÒ ÉS TAN GREU veure la incapacitat d’aplicar aquestes virtuts democràtiques als presos d’ETA que ja han complert la seva condemna, o constatar el linxament mediàtic de la infanta Cristina abans de ser jutjada, o llegir les condemnes genèriques de tota la classe política per la sola corrupció d’uns pocs, o descobrir el veïnat escridassant un detingut, ni que sigui pel supòsit d’haver comès un crim abjecte. Quan deixem anar “espontàniament” aquestes emocions sense passar pel sedàs d’una cultura democràtica, mostrem el salvatge que portem dins i que, digués el que digués Rousseau, mai no ha estat un “bon salvatge”.
