Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de Sociologia a la UAB; Miquel Puig, doctor en Economia; Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB, i Elisenda Paluzie, professora Teoria Econòmica de la UB.
Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de Sociologia a la UAB; Miquel Puig, doctor en Economia; Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB, i Elisenda Paluzie, professora Teoria Econòmica de la UB.
Tinc la certesa que el drama que es fa a propòsit del procés de transició nacional catalana cap a la independència no es basa en si són econòmicament viables o no una Catalunya i una Espanya separades, ni en obstacles jurídics constitucionals o en resistències polítiques internacionals. Tampoc en hipotètics perills de fractura social. L’únic veritable problema de fons és establir quin és el perímetre de la nació espanyola i a qui pertany la sobirania nacional. Aquesta va ser la gran qüestió mal resolta en la Constitució del 1978. L’ambigüitat del títol vuitè –redactat sota una forta coacció militar– va permetre passar pàgina de manera provisional a un plet que quedava ajornat però no resolt: el del reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. I és que per la majoria de catalans, Catalunya ja era llavors i continua sent una nació, amb tots els atributs polítics.
Des d’una anàlisi estrictament racional, doncs, la independència de Catalunya no suposaria cap gran maldecap per a ningú. Catalunya podria prendre decisions polítiques sobiranes, sense cap enemic exterior en qui excusar els seus possibles fracassos. I Espanya podria seguir fent el seu camí, ara deslliurada d’unes tensions territorials que l’entorpeixen i sovint utilitza de pretext per no haver-se d’enfrontar a les seves pròpies ineficiències. En un món global, dins de la Unió Europea, les catàstrofes que se solen anunciar només serien imaginables si alguna de les parts actués de mala fe i de manera venjativa. En canvi, en un escenari de no-conflictivitat política, la separació més aviat suggereix millors oportunitats de prosperitat tant per a Catalunya com per a Espanya.
Tampoc no són creïbles les advertències de ruptura social si no és que algú aprofita la diversitat de posicionaments polítics per dividir la societat, com va amenaçar l’antic president José María Aznar. Des del punt de vista del sentit de pertinença nacional, més divisió que la que podria suposar tenir un 15 per cent de població estrangera, com té Catalunya, no la supera cap procés d’independència. Però, en qualsevol cas, es tracta de divisions que són cosides per la democràcia i per les polítiques de respecte a la diversitat i d’integració política. Precisament, aquest és l’error que ha comès l’Espanya de la Constitució de 1978, que no ha sabut acollir democràticament l’especificitat nacional catalana i l’ha viscuda com a una molèstia que cal extirpar, exacerbant-la amb polítiques de menyspreu a la diversitat. Per exemple, contra la llengua catalana en tot el seu domini lingüístic. Com reconeixia implícitament el ministre Ignacio Wert, Espanya no se n’ha sortit, d’espanyolitzar els catalans. I que no pateixi el ministre Jorge Fernández Díaz per la concòrdia dels àpats familiars nadalencs catalans, perquè de temes de discussió sempre n’hem tingut i, certament, la independència no és ni l’únic ni el principal.
Afirmo, doncs, que les amenaces sobre els perills d’una hipotètica secessió no provenen d’obstacles materials imponderables. Ni els envien els déus i cauen del cel. Ni són resultat del suposat sentit unitarista de la història de la Humanitat al qual sol apel·lar, contra tota evidència, el president Mariano Rajoy. Ja fa anys que l’economista francès Daniel Cohen mostrava com “el procés d’integració econòmica encongeix l’espai de les comunitats polítiques” ( Richesse du monde, pauvretés des na
tions, 1997), fet que explica per què ara la independència de Catalunya ha esdevingut plausible. Les amenaces, doncs, tenen un origen estrictament polític, com a defensa del manteniment d’un projecte nacional i, per inacabat, nacionalista. Potser el cas més clar el posa de manifest la insistent advertència que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. De fet, el que s’està dient és que, en cas d’independència, Espanya vetaria la condició d’Estat successor a Catalunya per expulsar-la de la Unió Europea. Molt bé. Però el més risible és que, per tal que Catalunya quedés fora de la Unió Europea, primer Espanya hauria de reconèixer la seva independència, perquè si no com la podrien expulsar? La paradoxa, doncs, és que cada vegada que el ministre José Manuel Garcia-Margallo ens amenaça de quedar fora de la Unió Europea, afirma implícitament que Espanya reconeixerà una Catalunya independent.
Sostinc, en definitiva, que les amenaces apocalíptiques i que les set plagues d’Egipte que s’anuncia que cauran sobre els catalans en cap cas són resultat intrínsec del mateix procés de secessió, sinó d’una hipotètica acció venjativa conseqüència de la frustració política pel fracàs definitiu del projecte d’unificació nacional espanyol. Per tant, el conflicte no el provoca qui se’n vol anar, sinó qui no deixa marxar. Més encara si qui marxa es compromet no tan sols a mantenir relacions estretes, sinó fins i tot a millorar-les, això sí, en un tracte d’igual a igual en dignitat nacional. Els dirigents espanyols, doncs, fan trampa quan carreguen la responsabilitat d’un hipotètic conflicte sobre la part catalana, quan resulta que només es produiria com a resultat de la seva mala voluntat. I és que, vist des de Catalunya, ara mateix, allò que podria no tan sols fragmentar la societat sinó comprometre la prosperitat i amenaçar el compromís democràtic dels catalans és el manteniment d’un statu quo espanyol que vol impedir peti qui peti que, com a nació, expressin la seva voluntat política.
A l’octubre es va presentar a l’Ametlla del Vallès l’Any Xammar, que commemorarà, fins a finals del 2014, els 125 anys del naixement -i els 40 de la mort- del gran periodista Eugeni Xammar (1888-1973). La lectura dels seus articles i cròniques periodístiques és un exercici alhora literàriament plaent, intel·lectualment estimulant i professionalment exigent. Vist el temps que s’acosta, és més que recomanable prendre’l d’exemple tant a l’hora de reflexionar sobre l’ofici de periodista com sobre quines són les exigències del compromís patriòtic. Afortunadament, d’ell disposem d’una excel·lent autobiografia, Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 2007); d’una imprescindible biografia de Quim Torra, Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editors, 2008), i, esclar, de diversos reculls d’articles com els publicats amb el títolPeriodisme (Quaderns Crema, 1989).
TOTES AQUESTES circumstàncies m’han dut a començar l’any amb la relectura de l’autobiografia abans esmentada, fruit de la transcripció d’unes llargues converses amb el seu amic Josep Badia i Moret. No faré pas ni un comentari general del llibre, ni entraré a valorar la figura d’Eugeni Xammar, cosa de la qual ja s’ocupen amb excel·lència els qui de veritat són competents per fer-ho. Però sí que, encara que pugui semblar un consideració relativament marginal -i probablement induït per algunes circumstàncies d’actualitat-, voldria parar atenció a un dels trets que caracteritzen les reflexions del periodista. Em refereixo al seu coratge per desemmascarar, amb cruesa irònica, els perfils d’alguns dels personatges més destacats del seu temps.
ES PODRÀ DIR QUE quan Xammar dicta les seves memòries, poc abans de morir i amb més de vuitanta anys, es pren unes llicències crítiques que difícilment s’hauria pogut permetre en els seus anys de joventut. No en tinc prou coneixement per afirmar-ho, però diria que aquesta llibertat d’esperit el va acompanyar sempre i que és precisament la clau del valor de tota la seva obra. Sigui com sigui, el cas és que el periodista és capaç, en unes breus pinzellades sobre personatges famosos, de situar-los en el context de la seva condició més humana, fet que fa més comprensible la seva trajectòria professional, política o intel·lectual. Em ve al cap ara mateix aquella referència a Eugeni d’Ors, que acabava d’arribar després d’una estada a París, i de qui escriu: “Gran comediant des de la seva primera joventut, va tornar a Barcelona […] portador d’un llibre [ Les liaisons dangereuses ] que totes les modistetes de França llegien i rellegien des de feia cent anys i al qual ell atribuïa una importància capital fins a fer-ne la clau de les portes d’un món nou, en què els sentiments simulats tenien més importància que els autèntics i la virtut, sense deixar de ser virtut, convivia amb l’adulteri. Un món, podríem dir -rebla Xammar-, fet a la mida d’Eugeni d’Ors”. Patapam!
LA LECTURA d’aquestes “malícies” tan esclaridores de Xammar sobre els perfils de persones reconegudes del seu temps, em fa pensar en les que caldrà escriure dels personatges actuals. Penso en el coratge i la llibertat que cal per desinflar les bombolles que aguanten la fama immerescuda de determinats personatges o per fer justícia als que arrosseguen desconfiances injustes. Però és cert que el desemmascarament en viu i en directe de les bombolles forma part del mateix combat per les hegemonies acadèmiques, polítiques i professionals, i, per tant, és poc creïble. Caldrà deixar passar el temps i, d’aquí uns quants anys, tenir la fortuna de poder llegir el Xammar de l’època per descobrir quines han estat les veritables fortaleses i les grans mentides dels temps que estem vivint.
‘Som un poble coratjós, ho hem estat sempre.’ Amb aquestes paraules Salvador Cardús explica la tenacitat que el poble català ha de tenir aquest 2014. I recorda aquell famós discurs de Churchill l’any 40, quan Londres acabava de ser bombardada: ‘No vull menystenir el patiment del nostre poble, però ja m’agradaria que tinguéssim el coratge que van tenir el 38 els barcelonins.’ I afegeix: ‘Aquests som nosaltres, i com que som així arribarem fins a la consulta, garantirem que es faci tant sí com no, i a més a més votarem que sí, dues vegades sí.’
VilaWeb ha convidat els mateixos participants de la sèrie ‘Sense por’ de l’any passat, en què una desena més de veus de la societat civil van fer una crida a votar sense por, contestant amb enginy i ironia al discurs apocalíptic dels partits i de les institucions espanyoles.
Tots els grans projectes personals i col·lectius tenen un final incert. I, com més grans, més arriscats i més exposats. Des de triar els estudis que determinaran un futur professional, comprometre’s amb un projecte de vida en parella, educar un fill, emprendre un negoci o assolir el cim d’una gran muntanya. En cap cas es pot garantir l’èxit final. I, en molts casos, cal acceptar que el simple fet d’haver-se atrevit a intentar-ho ja és l’expressió d’una victòria personal. Encara més: la consciència de la incertesa respecte de l’objectiu final és la garantia d’un bon control de tot el procés i, per tant, deltriomf.
Pot semblar ociós, si no absurd, aprofitar el dia de Nadal per preguntar-se per què aquesta festa manté tanta força social i una identitat pròpia en una societat que és capaç de fondre-ho tot en un magma caòtic. I he dit fondre, per bé que, per seguir les metàfores socials de moda, potser la pregunta –adreçada al senyor Bauman– hauria de ser: com és que encara no hem liquat el Nadal? Certament, la pregunta té sentit si estem d’acord que Nadal és gairebé la darrera festa autèntica del calendari festiu actual. Però si se m’accepta la premissa que Nadal, més enllà de com el farceixi cadascú, manté un sentit propi que el fa únic, llavors la resposta esdevé interessant per conèixer millor la societat en què vivim.
Sobre les qüestions morals no solc tenir criteris generals i absoluts i, a més, em resisteixo a fer judicis tancats sobre els criteris que són discrepants dels meus. Vull dir que per valorar una conducta no tan sols crec que cal considerar el cas individual i les circumstàncies particulars que han portat a la presa d’una decisió concreta, sinó que sense una certa possibilitat d’empatitzar amb l’altra persona, és a dir, d’intentar posar-nos a la seva pell, no ens hauríem d’atrevir a dir-ne res de definitiu. I no és que estigui defensant cap mena de relativisme moral sinó tot el contrari: crec que la nostra vida assoleix tot el seu sentit quan està orientada per una reflexió ètica serena, traduïda en un comportament moral exigent i crític, com més coherent millor.
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR