No fa pas gaires anys que l’independentisme era un moviment minoritari i perseguit. Era impossible d’imaginar centenars de municipis desafiant la legalitat i fent un referèndum, desenes de milers de ciutadans exigint la independència al centre de Barcelona i més d’un milió i mig donant-se la mà en una filera de 400 quilòmetres amb el mateix objectiu. La força creixent de l’independentisme ha empès els principals partits a comprometre’s a fer possible una consulta perquè els ciutadans es poguessin pronunciar, i segons les últimes enquestes votarien majoritàriament a favor de la independència. Què l’ha desencadenat, aquest moviment popular?
En les darreres setmanes l’establiment d’una data i una pregunta havia esdevingut més un obstacle que no pas una fita. Havia generat més desconfiances i temors que tensió positiva i moral de victòria. Hi havia molts nervis, i les insinuacions del govern que el president Mas podia esgotar fins al darrer dia de l’any per tancar l’afer feien preveure unes festes de Nadal molt neguitoses a ca l’independentista. Tant o més que a cal federalista o a cal no-som-ningú-per-decidir-tots-sols.
Salvador Cardús, professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va cloure amb aquesta ponència dins del simposi ‘Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014‘. L’objectiu del simposi és analitzar amb criteris històrics, des del segle XVIII fins a l’actualitat, les conseqüències que ha tingut per a Catalunya l’acció política de l’Estat espanyol en relació amb Catalunya.
Confesso la meva desolació davant de la sacralització generalitzada de l’informe PISA cada vegada que n’apareixen resultats. Una sacralització, és clar, paral·lela a la interpretació simplista que se’n fa. Tant és que la majoria d’experts a qui es demana opinió relativitzin PISA. Inevitablement, la seducció d’un rànquing i, sobretot, d’un suspens fa embogir els titulars periodístics. És cert que a mida que passen els dies s’asserena la reflexió. Però mai no acabes de trobar cap observació sobre la metodologia emprada, com si els índexs emergissin directament de la realitat escolar i no de la seva manipulació. És la gran capacitat dels números de simular rigor, la mateixa força que tenen per mentir. Tampoc gairebé mai no s’indica res sobre els costos d’aquestes proves, la solvència de l’empresa que els fa o els interessos econòmics de les multinacionals que s’inventen els rànquings i les auditories de qualitat.
La pregunta a què la majoria de catalans volen respondre és una de ben clara: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” Perquè, que ningú no s’enganyi, tot el procés en què estem embarcats és el resultat, primer, d’una resposta al carrer que, posteriorment, la política ha de convertir en pregunta. I hi volem respondre tot i saber que podem perdre l’aposta d’aconseguir allò que hem interpretat com a màxima expressió de llibertat i dignitat. Ja ho cantava Raimon en aquella gran cançó de 1976 que tanta gent recordem de manera viva, a l’inici d’una altra transició política: “Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta”.
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR