Crec que la primera notícia que vaig tenir de Miquel Martí i Pol devia ser l’any 1972 arran de la presentació als Amics de les Arts de Terrassa de la carpeta de gravats de Jordi Serrate amb els poemes de La fàbrica , amb un pròleg de Jordi Sarsanedas (Quaderns el Bordiol, 1). No recordo pas que Martí i Pol hi assistís perquè llavors ja estava afectat per l’esclerosi, però no ho puc assegurar. Aquell curs començava a estudiar sociologia a la UAB, i aquells poemes van ser una mena de revelació sobre l’existència d’una altra manera de comprendre la realitat social que, sense cap mena de dubte, completava la de les ciències socials.
Avui hem fet tertúlia amb Salvador Cardús, professor de sociologia; Marta Selva, Professora d’anàlisi i crítica del film de la URV i expresidenta de l’Institut Català de les Dones; Joan Subirats, catedràtic de ciència política UAB, i Antonio Sitges-Serra, vicepresident de Federalistes d’Esquerra.
Diu André Leroi-Gourhan a Le geste et la parole : “El fet humà per excel·lència és potser menys la creació de l’eina que la domesticació del temps i de l’espai; és a dir, la creació d’un temps i d’un espai humans”. És per això que, quan m’he ocupat de qüestions educatives, he reprès les consideracions sobre l’organització del temps quotidià -n’havia fet la tesi- com a eina fonamental de domesticació de l’experiència i de la consciència. És a dir, he defensat la utilització dels horaris domèstics com a instrument per a la transmissió d’una determinada concepció del món, o d’això que ara s’ha convingut a anomenar valors.
Sóc un moderat. Fins i tot, radicalment moderat. I no tan sols un moderat que aspira a la independència de Catalunya, sinó que considera la independència com l’expressió d’una via moderada cap a la resolució d’un llarg desencontre que no ha trobat un encaix satisfactori en cap circumstància històrica. I com que, tal com deia Einstein, un problema que no troba solució delata que està mal plantejat, més que no pas insistir en una solució que s’ha demostrat impossible, el que cal és formular el problema d’una altra manera. La independència, doncs, és aquesta altra manera de poder trobar una bona solució a una vella aspiració: la de relacionar-nos amb Espanya en igualtat de dignitat per, efectivament, poder bastir tants ponts com faci falta. Molts més que no pas ara.
Al conseller Santi Vila li van caure al damunt tot de retrets per haver dit que calia evitar els “plantejaments adolescents” de l’independentisme. Com que també parlava -i amb el mateix èmfasi- de “procés irreversible”, no sembla pas que s’haguessin de posar en dubte les seves conviccions sobiranistes. Probablement, Vila només es referia a determinades exigències simplistes fruit de l’excés d’entusiasme. I no sé si la referència a l’adolescència va ser afortunada, però és clar que la intenció era recordar la necessària serenitat que exigeix un procés tan complex com aquest en què ens hem embrancat.
Els poders de l’estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se’ls ha acabat el bròquil, i que a l’enemic, ni aigua. L’estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d’hora, s’arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics –particularment, el president Artur Mas– i, si convé, les elits que no facin costat a l’estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d’Egipte o els quatre genets de l’Apocalipsi.
