‘A l’estat espanyol, la hostilitat se li pot escapar de les mans i provocar el contrari del que voldria’, diu el sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. En aquesta entrevista amb VilaWeb, Cardús avisa que el procés d’independència ja va de pressa, ‘potser massa de pressa’, i que ‘tan important és arribar aviat com arribar-hi vius’. En aquest sentit, destaca que el principal desafiament ‘és la nostra capacitat de resistència’. També fa aquesta recomanació al poder, mediàtic i financer que s’oposa al procés: ‘No les tindria totes a l’hora d’oposar-me a l’aspiració majoritària dels ciutadans.’

Analitzen l’actualitat Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor història contemporània de la UAB; Joan Carles Girauta, escriptor i periodista, i Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la UAB.

L’aprovació d’una declaració de sobirania pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener, i la seva posterior suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional acceptant a tràmit el recurs del Govern central ha servit per tornar a revifar l’amenaça d’un possible “xoc de trens”. Però les metàfores, marítimes o ferroviàries, no són simples eufemismes per no haver de dir les coses pel seu nom, sinó per esbiaixar la realitat a favor de qui les utilitza. De manera que l’analogia del xoc de trens no és una mera descripció sinó que porta implícita la imatge d’un munt de ferralla i víctimes, per cert, de tots dos combois.

Probablement, la pregunta que més sovint ens fem les darreres setmanes els uns als altres és aquesta: “Ens en sortirem?” Una pregunta breu, en la qual un modestíssim pronom feble conté de manera implícita tota la força i tot el dramatisme d’un complex procés polític d’emancipació, el final del qual és tan impressionant com incert. “Ens en sortirem, Salvador?”, em pregunten els amics i coneguts, amb la consciència plena que ja hem començat un camí que no té marxa enrere però el recorregut del qual s’assembla més a una aventura per un territori inexplorat que no pas a una excursió amb guia turístic al davant. Per això tenim raó de preguntar-nos-ho: en el nostre cas, la independència no és un camí fressat amb full de ruta precís i data d’arribada fixada. Així doncs, ens en sortirem?

Anàlisi de l’actualitat amb Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB; Joan Carles Girauta, escriptor i periodista; Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques de la UAB; Guillem Lopez Casasnovas, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, i Josep Antoni Rodriguez, portaveu Jutges per la Democràcia a Catalunya.

Per deformació professional, cada vegada que es publiquen enquestes d’opinió, especialment sobre qüestions polítiques -tant és que siguin del CIS, del CEO o de qualsevol altre organisme-, no puc evitar parar més atenció a com es formulen les preguntes que no pas a les mateixes respostes. M’interessa veure fins a quin punt és la pregunta la que crea les condicions de la resposta, i si és el qüestionari el que imposa una lògica global que minimitza el caràcter inconsistent d’unes opinions individuals construïdes a partir d’influències múltiples i contradictòries.

Tots els sermons sobre la desafecció política s’han fos com un bolado quan els ciutadans, tips de sentir-se poc estimats per la política institucional, han pres la iniciativa. I, per si fossin poc les mobilitzacions que està provocant la crisi econòmica arreu d’Europa, a Catalunya, el desvetllament a favor de la independència ha provocat el grau de politització ciutadana més gran que jo recordi des dels primers anys després de la mort del dictador i abans que, ja a finals dels setanta, es comencés a parlar d’allò que el filòsof J. L. López Aranguren va qualificar de “desencanto”.