Presentació del llibre “Què pensa Salvador Cardús“d’Ignasi Aragay, avui dimarts 18 al Col·legi de Periodistes a les 19:00 a càrrec de Vicenç Villatoro.
Si la primera batalla política després d’unes eleccions és establir un mapa de guanyadors i perdedors més enllà del que estableixen els mateixos resultats, la segona consisteix a dificultar el procés de constitució de govern. En el primer cas, cada força política es reubica en una posició no estrictament avalada pel nombres d’escons obtinguts, sinó pel seu valor de canvi. Només així s’entenen maniobres tan matusseres com que un partit amb nou diputats de 135 gosi demanar la dimissió del guanyador de les eleccions sense sentir-se ridícul. O que el més gran perdedor de les eleccions, en termes relatius, i des de l’esquerra, proposi un govern de concentració que inclogui la dreta-dreta i prescindeixi del líder del partit guanyador. Res de tot això és seriós, però està destinat a fer trontollar el projecte vencedor, que passa per un govern amb el suport de 71 diputats, és a dir, amb majoria absoluta.
La independència és una aspiració sintetitzada en un crit. Per això és tan fàcil menystenir-la quan la confrontem a un Estat que és capaç d’activar tots els atributs dels quals està dotat. David i Goliat fan curt a l’hora de voler comparar la desigualtat entre l’afany d’autogovern d’uns i l’opulència de poder dels altres. Diguem-ho d’una altra manera. La independència és una ambició –en el millor dels casos, un bon projecte escrit sobre un paper–, i està empesa per una esperança popular sempre exposada al desànim i liderada per persones en qui cal confiar sense garanties. Projecte, esperança, confiança…, quina feblesa tan gran davant l’acció d’unes sòlides estructures de poder, capaces de fabricar realitats i de protegir els governants del seu propi descrèdit!
Ara que la policia espanyola ja s’ha desentès definitivament de l’autoria de l’esborrany d’informe que va servir per desestabilitzar la darrera campanya electoral -i malgrat que a alguns res els atura i segueixen embrutant-, indigna el silenci que mantenen els que el van aprofitar per treure’n profit. Era perfectament esperable que des dels aparells de l’Estat, amb la complicitat de la premsa addicta, intervinguessin la campanya electoral. Però no era previsible que a Catalunya ens deixéssim entabanar per la provocació i que ens passéssim la segona setmana de la campanya adelitats en la versemblança o no de les insinuacions malèvoles i buscant inútils confirmacions i desmentiments a propòsit d’un document sense altra data ni signatura que no fos la del mitjà que el feia córrer. Si els dirigents de partits i els especuladors que des de les tribunes públiques es van enfilar dalt la difamació ara no tenen el coratge ni de disculpar-se -el mal ja està fet-, potser seria l’hora de publicar un recull precís de com s’hi van complaure.
Els darrers anys, les institucions de l’estat espanyol ens han perdut el respecte i creuen que la manera d’eliminar el ‘problema catalán’ no és tan sols sotmetre’ns, sinó humiliar-nos. Ens espolien, i llavors diuen que no, que encara hi ha superàvit. Ens escanyen, i encara diuen que malbaratem. Desprotegeixen les grans infrastructures culturals, i encara diuen que tenim una cultura feble. (El pressupost espanyol del 2013 preveu 11 milions d’euros en total per al Liceu, Palau de la Música, el Mercat de les Flors, el MNAC, el MACBA i el Teatre Lliure, mentre que a Madrid, tan sols la Biblioteca Nacional, el Museo del Prado i el Museo Reina Sofía n’apleguen més de 103.) I a l’ensenyament del català, hi passa igual. No en tenen prou de posar en qüestió el model d’immersió, sinó que converteixen el català en quarta llengua del sistema educatiu. Pura voluntat d’humiliació.
Passades les eleccions i instal·lats de ple en el camp de batalla dels intents d’uns i altres per apropiar-se dels resultats, ara cal fer govern. I, sobretot, governar, malgrat els marges estretíssims que ens deixa la crisi i un Estat desconfiat i desafiant. És clar que les interpretacions ja no poden modificar els resultats però, a base d’estrafer la força que determina el nombre d’escons obtinguts, els perdedors intenten afeblir el guanyador. Només així es pot entendre que ningú no faci cap drama quan Iñigo Urkullu, futur president del govern basc, decideix formar govern en solitari amb el suport del 36 per cent dels escons del seu parlament, mentre aquí -començant per CiU mateix- se n’hagi organitzat un de gros pel fet que Artur Mas governi amb el 37 per cent dels escons, i dues vegades i mitja més de diputats que els que li van darrere.
