Celebro la petició del Parlament de…
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
El judici de la setmana passada a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau ha tornat a posar de manifest –amb més duresa que mai– la distància emocional que es construeix entre Espanya i Catalunya des de la majoria de mitjans de comunicació. I hi ha una necessitat tan gran d’exasperar la distància que s’acaba prescindint dels mateixos fets. Tant, que si no fos per la coincidència en el temps, l’espai i els noms, hauríem de pensar que s’està parlant de judicis diferents…..
Quin país tenim? Com som la gent d’aquest país? Són preguntes habituals que solem contestar segons el nostre estat d’ànim, recorrent a vells tòpics o, encara, depenent de quins són els mitjans de comunicació i les xarxes que seguim. Com passa amb els rumors, que només ens creiem els que confirmen els nostres prejudicis, les idees amb què representem com som els catalans i les particularitats del país on vivim diuen més de cadascun de nosaltres que no pas de la realitat que semblen mostrar.
AIXÒ ÉS AIXÍ PER DUES RAONS. La primera, perquè la complexitat d’un país avançat com el nostre i la diversitat dels que l’habitem fan impossible les generalitzacions a què forcen aquesta mena de males preguntes. I la segona, perquè les imatges que ens en fem són no tan sols diverses sinó molt sovint dissonants, contradictòries. Les preguntes prèvies, doncs, haurien de ser qui fabrica aquestes imatges, com es construeixen i en què es fonamenta la credibilitat que permet que, finalment, unes o altres conformin la nostra mirada.
LES DISSONÀNCIES de què parlo creen interpretacions en competència que acaben amb l’hegemonia de les unes sobre les altres. M’explico. Prenguem el cas de la sanitat pública del país. La imatge que se’n faria un estranger llegint els mitjans de comunicació a partir de la informació que en donen alguns dels seus treballadors, de les reivindicacions sindicals o de certes organitzacions polítiques, amb la denúncia de “retallades brutals” o dels mal anomenats “austericidis”, seria catastròfica. En canvi, ben diferent és la idea que sembla que en tenen els catalans, segons la recent enquesta del CEO sobre la Percepció de les polítiques públiques i valoració del govern, que puntuen els serveis sanitaris amb un 6,15, una de les xifres més altes entre tots els serveis públics. I, encara, hi ha la valoració dels que realment han utilitzat aquests serveis, el 89,7 per cent dels quals, segons l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2015, els consideren satisfactoris, un percentatge notablement superior al dels anys anteriors a l’inici de la crisi. Així doncs, amb quina idea ens quedem dels serveis públics sanitaris del país?
I SI AIXÒ PASSA amb la sanitat pública, encara és més exagerat en el cas dels Mossos d’Esquadra. Mentre que són terriblement qüestionats per unes minories ideològiques que fan de la policia el tòtem a abatre, i que aconsegueixen el seguiment entusiasta, paradoxalment, de la majoria de mitjans de comunicació, sempre, sempre, sempre són la institució pública més ben valorada en totes les enquestes sobre serveis públics. En què quedem, doncs: ¿tenim o no, excepcions a part, una bona policia?
De totes les imatges dissonants que ens fem del país i els catalans, la que sempre s’imposa públicament és la més negativa
HI HA, EN DEFINITIVA, el país i els catalans que coneixem pel nostre entorn immediat. Hi ha les opinions fabricades a partir de prejudicis positius i negatius. Hi ha un país i uns catalans explicats pels habituals ploramiques, pels optimistes compulsius o pels salvadors de la pàtria, cadascun amb els seus seguidors incondicionals. Hi ha el país i els catalans relatats pels mitjans de comunicació a partir no tant de balanços equilibrats com d’allò que és notícia, és a dir, de l’excepcionalitat. I no cal dir que també hi ha el país i els catalans interpretats pels adversaris polítics sempre disposats a demonitzar-nos.
EL DRAMA ÉS, però, que de totes les imatges dissonants que ens fem del país i els catalans, la que sempre s’imposa públicament -per raons que caldria estudiar bé- és la més negativa. I, tanmateix, el cert és que hi ha una majoria de país i de catalans que estudien fort, que investiguen amb intel·ligència, que treballen molt i bé, que vetllen per la seva família, que són solidaris entre ells i amb el món sencer i que es mobilitzen com ningú per les millors causes. Per què aquest país i aquests catalans, ara mateix, no tenen la veu pública tant mediàtica com política que els correspon?
L’independentisme s’ha dit la veritat a ell mateix des del primer dia: aquest camí fa pujada, i encara en farà més al tram final. També s’han dit mitges veritats i alguna mentida, és cert. I és que, per a bé i per a mal, no ha estat un procés controlat des de dalt per un gabinet de guerra, ni per un equip de propaganda professional, ni per un lideratge unipersonal carismàtic i autoritari. S’ha fet de manera transversal, amb improvisacions, sovint amb més il·lusió que càlcul. Amb intel·ligència i amb friquisme. Amb incondicionals i amb cagadubtes. I cadascú s’ha agafat a allò que més el concernia. Uns, a la denúncia del greuge fiscal. D’altres, a la indignació pels intents d’humiliació. Molts, a un sentit bàsic de dignitat nacional. Tots, a la promesa d’un futur de prosperitat econòmica, plenitud cultural i radicalitat democràtica. Però des del primer dia, coneixent l’adversari, sabíem que per arribar a la independència caldria que hi hagués gent disposada a anar a la presó. I aquest dia ha arribat, i és l’indicador més clar que el temps d’espera s’acaba.
No era gens previsible que els primers a passar pels tribunals fossin dels últims que van arribar a l’independentisme
EL QUE POTSER no era gens previsible és que els primers a passar pels tribunals fossin dels últims que van arribar a l’independentisme. Tots els partits han tingut les seves ambigüitats. Fins i tot ERC, participant en la redacció d’un nou Estatut que no n’era gens, d’independentista. I va tenir dubtes en la seva posició davant el referèndum: del vot nul a l’abstenció, de la crítica al no “per espanyolista” -deien- al no final que els va expulsar del govern (vegeu “ No vol dir no”, AVUI, 28 d’abril del 2006). Però l’antiga CiU se n’enduu la palma. El 2003 estava en aquell absurd de la “sobirania compartida”. A primers del 2010 encara defensava l’Estatut del 2006. El 2012 no passava encara del pacte fiscal. I no va arribar a la independència fins al 2014, amb molts peus arrossegats. Tanmateix, han estat els primers a rebre perquè han estat els primers a jugar-se-la. I és precisament el fet de ser els darrers a arribar al compromís per la independència allò que els dona una exemplaritat que ningú més no podria aportar.
EFECTIVAMENT, aquella CiU del 9-N i els seus líders hi van posar el coll. Sense el seu valor no tindríem la majoria democràtica actual a favor de la independència. Ho repetiré ara que venen moments decisius: el referèndum el guanyarem amb el vot dels últims que es decideixin pel sí. Amb els de sempre no seríem prou. I el que és més meritori del govern d’Artur Mas és que en lloc de fer cas dels poders fàctics -amenaces incloses-, o de buscar la confortabilitat dins del propi partit, va atendre el que va considerar que era el clamor popular que havia de representar. CDC va rebre un cop molt fort amb la rara confessió de Jordi Pujol. I ningú no sabrà mai què li hauria passat si no hagués abraçat l’independentisme. Però que el 9-N no era una maniobra de supervivència dels que hi van posar la cara, és una evidència que el mateix David Fernàndez va saber veure amb tota lucidesa… i amb no menys risc personal.
NO SÉ SI ES POT fer política esperant que la ciutadania t’agraeixi la dedicació, el risc o el sacrifici. En tot cas, és clar que els adversaris no solen mostrar cap mena de compassió. I està ben documentat que les pitjors punyalades són les que es claven dins del propi partit. Però la impressionant mobilització d’ahir dilluns davant de l’inici del judici de Mas, Ortega i Rigau -anticipant el de l’ara diputat Homs per la mateixa raó-, demostra que som un país agraït amb qui l’ha sabut defensar dignament. També demostra que l’independentisme, de cansat, no n’està. I, sobretot, recorda a tothom que el país ja està a punt per passar del dret a decidir al deure de decidir.
El suport de la CUP als pressupostos del govern de Junts pel Sí -condicionat a la celebració del referèndum- ha provocat crítiques, menyspreus i l’atribució de falses intencions per part dels partits unionistes. Cap sorpresa, esclar. També les hauria provocat que la CUP hagués decidit no donar-hi suport, perquè el veritable objectiu no és discutir allò que s’ha decidit sinó aconseguir el descrèdit del rival, faci el que faci. Tal com havia escrit Paul Valéry, el gran triomf de l’adversari és fer-nos creure allò que diu de nosaltres. I val a dir que per aconseguir-ho es recorre a tota mena d’astúcies, per miserables que siguin.
UN DELS CASOS més ridículs d’aquestes reaccions ha estat el d’una diputada del PSC que a la xarxa retreia a la CUP que aprovant els pressupostos avalava el conveni de concertació amb les escoles de l’Opus. La diputada del partit que ha facilitat el govern a Espanya del PP semblava ignorar que aquests convenis són resultat de la LEC, aprovada el 2009 sota la presidència de José Montilla, i que estan blindats per la Lomce, l’anomenada llei Wert. De fet, els tribunals han forçat a abonar aquests concerts a governs com el d’Andalusia, en mans socialistes, i el Tribunal Constitucional ho ha avalat. Pur cinisme, doncs.
Som una societat profundament desinformada, el context imprescindible perquè tinguin èxit aquests estratagemes tan indignes del combat polític
PRENC AQUEST CAS, però, per il·lustrar un desafiament més general, del qual és un bon exemple. Em refereixo al fet que som una societat profundament desinformada, que és el context imprescindible perquè tinguin èxit aquests estratagemes tan indignes del combat polític. Una desinformació que neix d’una doble i paradoxal circumstància. D’una banda, cada vegada tenim més accés a la complexitat d’un món que fins no fa gaire es podia emmascarar gràcies a un control estricte de la circulació d’informació. Ara la informació s’ha desfermat, però en paral·lel ha de competir amb la facilitat amb què corren tota mena d’intoxicacions. Unes intoxicacions que no són només ni principalment el resultat de la ignorància, sinó també d’estratègies de control molt ben dirigides. I -aprofito per reconèixer-ho- uns mecanismes de desinformació tan subtils i accelerats que en alguna ocasió jo mateix n’he estat vehicle involuntari -però no innocent- de difusió.
COMBATRE LA DESINFORMACIÓ hauria de ser un objectiu principal en qualsevol aspiració a una democràcia de qualitat. I tant en el terreny del debat polític com en el del científic, l’intel·lectual o el cultural en general. Lamentablement, però, els mitjans de comunicació que hi haurien d’ajudar semblen més aviat temptats d’afegir-se a la confusió. Penso en aquests informatius que en lloc d’aprofundir en els fets es dediquen a oferir declaracions de testimonis sense cap substància. O en la progressiva presència d’humor fàcil en espais que se suposen seriosos, cosa que permet simular una crítica fàcil i indiscriminada que permet dissimular el partit pres de fons. I em refereixo també a aquesta abundant presència de veus militants als mitjans que, en lloc d’analitzar amb expertesa, representen els interessos ocults tant d’un activisme a vegades benintencionat com d’un partidisme habitualment cínic. Per no parlar dels estralls que la correcció política provoca sobre la llibertat d’expressió i d’informació.
NO ÉS QUE NO HI HAGI molt bona informació fàcilment accessible. I abunden molt els professionals rigorosos. Però ens falten instruments públics de control de qualitat. En el camp de la política ja he parlat en alguna ocasió d’institucions com la nord-americana www.politifacts.com, que valora la credibilitat del discurs polític. Però també caldrien instruments semblants en altres terrenys, com en el control de qualitat de la fabricació d’opinió pública, de la informació científica o de la credibilitat dels mateixos mitjans de comunicació. L’obstacle és que són instruments molt cars i que haurien de ser alhora independents. Dues qualitats difícils de conjuminar.
Donald Trump ha estat investit president i, dos mesos i mig després de ser elegit, aquí encara dediquem més temps als exorcismes contra el mal que no pas a les anàlisis sobre els fets esdevinguts i a aprendre’n alguna cosa. Per constatar-ho, només calia seguir els comentaris dels enviats especials a Washington o llegir els articles dels qui, gràcies a Trump, han pogut desempolsegar el seu tradicional antiamericanisme.
DONAT L’ESTAT D’OPINIÓ regnant a Catalunya, i abans de ser enviat a l’infern dels sospitosos de populisme conservador, vull recordar que vaig ser un obamista confés de primera hora i que ho he estat de manera entusiasta fins ara mateix. I captivat per la solidesa ètica del discurs de Barack Obama més que no pas per l’efectivitat de les seves polítiques, el contrast amb el parlar agressiu i desafiant de Trump encara me’l fa més digne d’admiració. El 2008, aquí -fem memòria-, Obama no va despertar gens d’entusiasme: entre els més conservadors, perquè semblava progressista; i entre els progressistes, perquè era nord-americà.
Atribuint a Donald Trump un poder il·limitat es desconsidera l’enorme força del sistema democràtic nord-americà
PERÒ ÉS PRECISAMENT la incomoditat intel·lectual i política que produeix la retòrica i la posada en escena de Donald Trump allò que ens hauria d’empènyer a fer un esforç addicional de comprensió, i a posar-nos en guàrdia contra les usuals desqualificacions viscerals i els pronòstics tremendistes. En primer lloc, perquè atribuint a Donald Trump un poder il·limitat, com si pogués actuar com un tirà, es desconsidera l’enorme força del sistema democràtic nord-americà. Si Obama no va poder imposar el seu criteri en qüestions que considerava determinants, ¿per què hem de suposar que Trump no estarà també condicionat per un sistema complex i veritablement federal de poders i contrapoders, començant per les restriccions que li imposarà el seu propi partit?
SEGONAMENT, LA VICTÒRIA en vots electorals de Trump -malgrat la derrota per molt poc en vots populars- ha portat a simplificar el perfil polític dels nord-americans. Tot és més complex que no sembla. Només un exemple: en molts estats on va guanyar Trump també es van imposar als referèndums les opcions liberals -entengueu progressistes- sobre l’increment del sou base, l’anticorrupció o la legalització de la marihuana.
ÉS CERT, en tercer lloc, que el nou president nord-americà és d’una incorrecció política brutal. Però altres cares l’acosten als més crítics amb el neoliberalisme. Trump és un il·liberal -això sí, conservador- però que farà impossible el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions, tal com volia l’esquerra anticapitalista. I intentarà -si pot- fer polítiques proteccionistes i contràries a les deslocalitzacions, com les que demanen aquí els sindicats. La política fa estranys companys de viatge.
I SÍ: DONALD TRUMP és un populista. Però no ho és -c om escrivia Josep Ramoneda diumenge passat– pel fet de “prometre coses amb la certesa que no es podran complir”, sinó pel que realment és el populisme: jugar a confrontar el “poble” -allò tan condescendent de la “bona gent del carrer”- amb les seves elits, sospitoses dels més perversos interessos (vegeu “Sense populismes” a l’ARA del 29 de novembre passat). Aquest va ser l’eix fonamental del discurs d’investidura de Trump. Però alerta: tal com ha fet notar Francesc-Marc Álvaro, es tracta exactament del mateix discurs que ha fet aquí el populisme d’esquerres, amb Ada Colau al capdavant.
TOTHOM SAP que més que no pas a una victòria de Trump, hem assistit a la derrota de Hillary Clinton. Però, com assenyalen alguns analistes nord-americans, si el Partit Demòcrata sap reaccionar, a les eleccions del midtermde 2018 hi pot haver sorpreses. Si us plau, una mica més de confiança en les democràcies serioses.
Les imatges televisives de detinguts emmanillats entrant als jutjats o la presó ha donat lloc a l’expressió pena de telenotícies per indicar el greuge que s’afegeix als investigats amb una imatge pública degradant abans de ser o no condemnats. Una pena, cal dir-ho, que sol estar instrumentalitzada espúriament per interessos polítics en aquelles ocasions en les quals la informació per obtenir les imatges és filtrada per l’Administració mateixa als mitjans amics.
Tanmateix, hi ha un altre mecanisme de control i exposició pública a la vida social i política que podríem anomenar “pena d’hemeroteca”…..
No descobreixo res de nou si dic que la retòrica emocional està provocant uns nivells tan alts de contaminació comunicativa que queda asfixiada tota possibilitat de reflexió serena sobre els greus desafiaments que té plantejats el món actual. Ho va deixar ben analitzat Michel Lacroix a El culte a l’emoció (La Campana, 2005), l’edició original del qual ja té quinze anys. I, des de llavors, l’emocionalitat ha anat inundant la premsa amb pàgines especials i entrevistes quasi diàries als nous xamans, programes de ràdio d’una toxicitat tal que exigiria la intervenció del departament de Sanitat i continguts televisius l’èxit dels quals va lligat a l’explotació de la pornografia sentimental.
LA PUBLICITAT, que sol ser un dels millors indicadors de l’esperit dels temps, ho mostra ben a les clares. No són només els perfums que s’anuncien vinculant-los a tota mena d’impossibles sensacions voluptuoses, sinó que també un cotxe és venut per l’emoció que produeix el fet de conduir-lo -no pas per les seves qualitats mecàniques-, i fins i tot el paper higiènic, un laxant o un gel vaginal queden associats a grans i transcendentals experiències emocionals. I així, l’educació, que ja no busca fomentar l’ascensor social, la capacitació professional o la millora de la cultura general, sinó fer criatures felices. Com si la felicitat depengués d’un estat mental entrenat a base de tècniques d’autoajuda portades a les aules. O la política, l’interès per la qual no és mogut per la comprensió de la seva complexitat sinó per la indignació fàcil provocada per la suposada inhumanitat dels seus líders, com si els grans mals de la humanitat només fossin causats intencionadament per gent malèvola.
AQUESTA HIPERSENSIBILITAT emocional, que ens allunya de la comprensió crítica i ens aboca a una irritació fàcil de manipular, sovint està alimentada per bones intencions. Penso en els casos en què es busca desvetllar consciències adormides, despistades o encadenades als falsos vedells d’or. Moltes organitzacions altruistes hi recorren en busca de finançament solidari, tal com veiem en els anuncis dels sense fronteres, entre perfum i perfum, en les campanyes de Nadal. Un recurs que recorda el d’aquells tolits que, també per Nadal, passaven per les cases a demanar caritat a canvi de gravats pintats amb els peus. Caldria que algun filòsof ens expliqués els límits ètics d’una indignació provocada més per la ràbia emocional que no pas per la reflexió crítica.
EN ALTRES CASOS, l’exacerbació emocional respon a intencions menys nobles. Hi ha qui s’hi recrea per fer-ne negoci, i hi ha qui la utilitza, com passa amb determinats fabricants d’opinió, per alimentar la impostura d’una hipòcrita superioritat moral. O totes dues coses a la vegada. I si no, ¿com hem de valorar, per exemple, aquest menyspreu sistemàtic del món artístic cap als dirigents polítics, que, lluny de les retòriques simples, han de gestionar realitats complexes, ambivalents, contradictòries, comptant amb les males conseqüències que sovint tenen les bones intencions?
DES DEL MEU PUNT DE VISTA, i més enllà de consideracions morals, el pitjor d’aquesta emocionalitat de llagrimeta fàcil, precisament perquè ha abandonat el món inofensiu de la ficció -el fulletó groc, el serial radiofònic o la telenovel·la de mitja tarda-, és que acaba sent un obstacle tant per a la comprensió crítica com per a la resolució eficaç dels mals que ens assolen.
EL 1972 Miquel Martí i Pol havia anticipat irònicament tot això que aquí denuncio. Llegiu el poema A voltes : “A voltes / una tarda qualsevol, / la tendresa s’instal·la a les paraules […]. Llavors, / fa de bon rossolar / per un pendent de mots / degudament asseptitzats / i assabentar-se, / entre glop i glop de cafè, / que en algun país llunyà / la guerra encara persisteix / i la gent mor de fam. / Un, aleshores, fàcilment exclama: / quins malparits, els homes!”
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR