Si el debat s’hagués fet en suahili i només ens poguéssim refiar de la gestualitat, diríem que SánchezCamacho parlava amb tanta seguretat que havia d’estar carregada de raons. I si entenguéssim català però acabéssim d’arribar de passar trenta anys al desert i no sabéssim quin partit representa Pere Navarro, pensaríem que Artur Mas és un home carregat de raons, sí, però que en política cal ser pacient. Però com que som gent informada, amb memòria, i amb un cap prou clar, ni és fàcil empassar-se la xerrameca incontinent de la líder del PP, ni ens convencen els papers mullats de Navarro, amb propostes inversemblants de reforma de la Constitució. En aquestes ocasions lamento que el país no disposi d’instruments de control independents de la veracitat dels discursos polítics, perquè la nota la cediria als mesuradors de mentides.

I think Catalonian independence is not only feasible, it is also very likely. And sooner than we may think.

The first option is to pull out all the stops the law will allow. It is true that if you look at the small print of the current Spanish constitution, it is actually going to be very difficult. But that does not mean it is impossible.

In the end the decisions are fundamentally political, and not strictly legal.Now, if there is no political will [to allow independence], then there would have to be some sort of break with the current laws. Or perhaps the support of international institutions would have to be sought; or, we could force a change and deal with the technicalities later.

Entrevista al sociòleg Salvador Cardús sobre la situació política a Catalunya i les imminents eleccions del 25N.

Pregunta: És millor una majoria absoluta de CiU per donar credibilitat a Europa i a la resta de l’Estat del procés cap a l’Estat propi o tenir una segona força potent com ERC?
R: Jo apostaria per les dues coses alhora. No per credibilitat davant d’Europa, sinó principalment per “desarmar” Espanya. És a dir: cal reforçar el lideratge d’Artur Mas, i seria impactant per a Espanya que ERC passés davant del PP i PSC. Si es fa memòria d’altres processos importants, com la reunificació alemanya, sabem que el lideratge personal és fonamental per superar la mena de titubejos que creen les coalicions. No parlem del govern del país, sinó del lideratge a la independència!

Les eleccions catalanes sempre s’havien analitzat a partir de dos eixos que, en comparació amb altres territoris, afegien complexitat a la decisió del vot. D’una banda, hi havia l’eix nacional, que anava de la proposta independentista fins a la unionista, passant per tot d’ofertes intermèdies. El catalanisme era un gran espai ple de matisos on, si calia, de tant en tant s’hi enfilava el PP i tot. De l’altra, hi havia l’eix ideològic, que anava del que convencionalment se’n diu l’esquerra fins a la dreta, també amb tota una oferta diversificada de polítiques o més progressistes o més conservadores. Però ara aquest model d’eixos, si no s’ha acabat, és a punt de morir. Ja no som en temps de mitges tintes i els eixos s’han convertit en dilemes. …

Entrevista de RITA VALLÈS | EIVISSA

Conocedor de que la crisis está siendo «nefasta» para los más débiles y de la maldad de sus consecuencias, el periodista y profesor de Sociología de la UAB Salvador Cardús confía sin embargo en que este bache sirva para redescubrir la «fragilidad» inherente a los humanos y consiga que la sociedad la afronte con estrategias más críticas y con el convencimiento de que algunos privilegios conseguidos en tiempos de bonanza «no son derechos». Un despertar de una sociedad que «nunca había estado tan domesticada por las pautas modernas de consumo». Cardús, que se define a sí mismo como «liberal de izquierdas», exhibió un implacable músculo crítico tanto con su mundo laboral, el universitario, como con su propia opción política en la conferencia que pronunció el miércoles en el Club Diario, dentro del Curs Eivissenc de Cultura.

«La gente de izquierdas deberíamos reconocer que en el terreno de la enseñanza hemos estado creando individuos dóciles. El sistema progresista de enseñanza en los últimos años ha formado a gente dócil ante la presión de los mercados». Cardús asegura que los problemas de la educación en España se arrastran desde hace por lo menos dos décadas, coincidiendo con la etapa de «crecimiento enloquecido» del país. Prueba de ello es el libro que publicó en el año 2000, ´El desconcert de l´educació´, en el que ya avanzaba muchas de las críticas al sistema que anteayer repitió.

Pot llegir l’entrevista al web del Diario de Ibiza clicant aquí.

En gairebé trenta anys, segons les enquestes i en números rodons, el 24 per cent de catalans que se sentien només espanyols o més espanyols que catalans (CIS, 1984) s’ha reduït a un 8 per cent (CEO, 6/2012). I, segons les mateixes fonts, el 26 per cent de catalans que se sentien només catalans o més catalans que espanyols ha arribat al 53 per cent. Els que deien sentir-se tant una cosa com l’altra han passat del 50 al 37 per cent. Com que sempre m’he mostrat escèptic sobre el valor d’aquesta pregunta i particularment sobre el sentit de les respostes obtingudes, ara tampoc no m’hi agafaré fort. Només hi recorro per situar a grans trets el canvi de sentimentalitats nacionals que s’hi constaten.

Efectivament, allò que ara m’interessa fer notar és que una evolució d’aquesta magnitud en la sentimentalitat nacional a Catalunya no ha estat, en cap cas, resultat d’un procés de conversió mental, forçat i traumàtic, sinó conseqüència d’una evolució poc o gens conscient.

L’actualitat política, econòmica i social a debat amb Jaume Roures, president de Mediapro; Salvador Cardús, economista i professor de Sociologia a la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB, i Joan Carles Girauta, escriptor i periodista.