Si quan s’inicien les campanyes electorals, en situacions normals, la vida política ja es tensa fins a extrems perillosos, imaginem-nos què passarà en aquesta ocasió, que ens hi va l’acompliment o no de l’expectativa del que podria ser l’inici d’un procés constituent d’un nou estat d’Europa. Som davant d’unes eleccions veritablement històriques que poden garantir el futur d’aquesta vella nació europea per a unes quantes generacions, o determinar-ne la desaparició. Per aquesta raó, la decisió de cada elector té un plus de responsabilitat que no es redueix a l’elecció d’un govern per a quatre anys.
ÉS EN AQUESTES CIRCUMSTÀNCIES que es troben a faltar els mecanismes de control democràtic que han desenvolupat països més avançats que el nostre.
Until today the discussion about Catalonia becoming a new State in Europe has been limited to two positions. On the Catalan side, being a part of Europe is essential to the project of pro-sovereignty. On the Spanish side, the Catalans’ hypothetical request for membership is merely met with threats of a veto and the assumption that they will see a forced return to the peseta.
The Catalan pro-independence movement has displayed its will to be a part of Europe in every way imaginable.
Fins al moment present, fonamentalment, la discussió sobre les conseqüències que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa s’ha limitat a dues preses de posició. Per la banda catalana, s’ha fet saber que el projecte sobiranista passa inexcusablement per formar-ne part. Per la banda espanyola, s’han limitat a amenaçar amb el veto a una hipotètica petició d’adhesió i el suposat retorn forçat a la pesseta.
La certificació democràtica d’allò que ja se n’ha començat a dir “els fets de setembre” -diria que en expressió afortunada de Xavier Bru de Sala- es produirà el proper 25 de novembre. Res no ho fa pensar, però la pitjor hipòtesi seria que els resultats posessin en evidència haver fet una arrencada de cavall i una parada de ruc. Ara bé, catàstrofes a banda, el que s’hauria d’aconseguir és un gran aval democràtic a aquells fets si es vol que el procés cap a la independència avanci amb solidesa.
ARA ÉS UN BON MOMENT, també, per recordar que mentre el vot a favor de partits independentistes era minoritari, els unionistes fanfarronejaven dient que els catalans ja ens autodeterminàvem a cada elecció.
Tot i que estem en ple fragor de la batalla política provocada per l’11-S i les decisions posteriors del president Mas, ja hi ha prou elements sobre la taula per començar a analitzar el combat i fer les primeres cròniques de guerra. Certament, l’evolució és encara incerta. Però d’allò que portem vist en podem destacar algunes característiques. Per exemple, el risc de caure en el menysteniment del contrincant davant del fet que fins ara hagi fet servir armes risibles, i que, a base de caricaturitzar-lo, ens el fem més còmode sense poder-lo contrarestar.
Més enllà de si hi havia o no intenció provocadora –cosa que no puc ni vull jutjar–, la qüestió que em sembla més interessant de les recents paraules del ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, és la seva opinió sobre el fet que hagi de ser l’escola qui espanyolitzi els nens catalans. És a dir, m’interessa la idea que l’escola hagi de seguir sent la institució que asseguri l’adhesió nacional, sigui l’espanyola com voldria ell, sigui la catalana com dóna per descomptat que és. Deixo de banda, per tant, el combat pròpiament polític per passar a analitzar aquesta suposada utilitat de l’escola com a institució garant de la lleialtat a la nació.
Certament, en temps no massa llunyans, institucions com l’escola, el servei militar obligatori, l’Església i fins i tot els sindicats en alguns països havien tingut un paper fonamental en allò que se n’havia dit la formació de l’esperit nacional.
