“No estan en el pitjor moment, sinó en un dels millors, a punt de sortir d’un marc de confusió”
“Una Catalunya sobirana, que ofereixi un horitzó social, no tindria problemes”
En una enquesta feta a principis d’any per GESOP per a El Periódico sobre la intenció de vot davant d’un hipotètic referèndum per la independència, la majoria de catalans ja optaven pel sí -prop del 54 per cent-, una mica menys d’un terç es decantaven pel no, i la resta s’ho estaven pensant. La dada era prou rellevant per haver provocat un gran daltabaix polític. Però és evident que, vist el calendari polític oficial, resultava massa incòmoda per fer-ne cas, i hom va preferir fer el despistat. Ja fa mesos que la voluntat majoritària dels catalans estripa les costures polítiques institucionals, incapaces d’encotillar les aspiracions sobiranistes.
Abans de la feble democràcia de què gaudim ara, ja corria la brama d’aquell consell donat pel dictador a un xicot amb vocació de servei públic: “Jove, faci com jo, no es dediqui a la política”. Encara que sembli humor negre polític, el cert és que a l’Espanya franquista l’acudit no tan sols podia fer riure una minoria que l’entenia com un sarcasme, sinó que per a una societat apallissada, la sentència esdevenia una consigna plena de sentit comú. En vista de l’experiència fratricida de la Guerra Civil, el “no et fiquis en política” no només era un exorcisme benintencionat, sinó que sobretot servia per diluir l’adscripció ideològica del règim. Franco es representava a ell mateix com la
The survey published by La Vanguardia this past Monday emphatically shows, as echoed by the accompanying headline, that 80% of Catalans support an “economic agreement for Catalonia.” And this percentage might even increase, since only 15% are against it and the remaining 5% swing back and forth between indifference and incomprehension. It is significant that the study openly calls for “an economic agreement similar to the one in the Basque Country,” resisting the temptation to use the ambiguous and all-inclusive expression “fiscal pact.”
Pot ser realment molt útil seguir amb atenció la campanya pel referèndum escocès sobre la independència. No es tracta de forçar comparacions com si es tractés, el seu i el nostre, de dos processos idèntics, perquè no ho són. Més aviat tot el contrari: ens pot anar bé veure’n atentament les diferències, els eslògans d’uns i altres, els arguments, les formes de mobilització…
L’ enquesta publicada per La Vanguardia aquest dilluns passat mostra ben a les clares, com assenyalava el titular de la informació, que el 80% dels catalans dóna suport a un “concert econòmic per a Catalunya”. I potser encara es podria dir més, perquè tan sols un 15% hi està en contra, mentre el 5% restant es mou entre la indiferència i el desconeixement. És important que l’enquesta demani obertament pel “concert econòmic similar al del País Basc”, i no hagi caigut en la temptació d’usar l’ambigua expressió “pacte fiscal”, que ho admet tot. El nom no fa la cosa, però si CIU manté el compromís electoral ferm d’exigir una hisenda pròpia i no consorciada, amb la clau de la caixa a la seva mà, el suport popular l’obtindrà exactament per a aquest objectiu, però no per a cap altra versió edulcorada d’acord.
Llegeixo al Herald Scotland que els nacionalistes de l’SNP han acusat la BBC de parcialitat per un debat televisiu sobre el referèndum per la independència en el prestigiós programa Question time. Resulta que la majoria dels participants escollits per al debat -que allà, més respectuosament, anomenen panellists i no amb la desacreditada expressió tertulians, com aquí- eren clarament contraris a la independència d’Escòcia. La BBC s’ha excusat ràpidament dient que es tractava d’un programa ordinari, amb representants de tots els sectors polítics, i no pas un especial sobre la independència.
