El poc esperat triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica està obrint molts debats de gran interès general. Ja és trist pensar que si hagués guanyat Hillary Clinton no s’haurien produït en absolut o amb la mateixa intensitat. Al capdavall, el resultat en vots populars va ser tan ajustat que les qüestions que ara es discuteixen valien tant per al triomf de l’un com de l’altre. Però la victòria de Clinton no hauria incomodat l’statu quo polític i mediàtic. En canvi, la irritació pel triomf de Trump, enfrontat amb la classe política de Washington i als mitjans de comunicació hegemònics –ambdós tan promíscuament vinculats–, ha disparat totes les alarmes. No sé si a Trump se li podrà agrair res més, però sí aquests debats que, certament, eren necessaris….

Il·lustració d’IGNOT

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ

Els resultats de les eleccions nord-americanes han portat alguns analistes a parlar d’una societat profundament dividida. Els vots, segons l’últim recompte, donen un 47,8% a Clinton i un 47,5% a Trump. I suposo que és aquesta igualtat la que suggereix la suposada “profunda” divisió. Com que és una discussió que també tenim a Catalunya, pot ser interessant donar-hi quatre voltes.

EN PRIMER LLOC, no sembla que una societat “dividida” al 50% hauria d’estar més escindida que si ho estigués en tres parts del 33% cadascuna, o entre el 20% i el 80%. La gravetat, en tot cas, ha de venir de la distància entre cadascuna de les parts. Clinton i Trump són molt diferents, sí. Però ¿ho eren els seus electors? Si en campanya es disputaven els mateixos vots, potser és que no els consideraven tan distants, oi?

TAMPOC NO SEMBLA raonable que la suposada divisió fixi la mirada només en els que han votat. En aquest cas la participació va ser relativament baixa, del 55,4%, però similar a la del 2000, del 56,6%, i només 4,5 punts inferior a la del 2012. Algú podria dir, amb raó, que la pitjor i més radical divisió d’un país és la que hi ha entre els que voten i els que no voten. I que els ara “dividits” en tot cas serien entre un 26,5% i un 26,3%.

ARA BÉ, la gran qüestió és si és la societat la que està tan dividida o si és la lògica electoral la que provoca la imatge de divisió. Primer, perquè els candidats tenen necessitat de diferenciar-se i solen exagerar el que els separa i projectar-ho sobre els electors. I segon, perquè és un sistema polític i electoral rotundament bipartidista el que fabrica dos blocs de ciutadans. Què hauria passat si en l’oferta política nord-americana hi hagués hagut la possibilitat de votar Trump, Clinton i Sanders, i sobretot si el repartiment dels vots electorals no forcés tant el repartiment de vot útil a dos?

La gran qüestió és si és la societat la que està tan dividida o si és la lògica electoral la que provoca la imatge de divisió

LA QÜESTIÓ es planteja també en els referèndums, que són a sí o no. ¿Els referèndums divideixen una nació? Si ho portem al pla personal, la situació no té res d’estrany. Si he de decidir si compro unes sabates, em trobo en el dilema del sí o no. Ni les puc comprar a mitges, ni puc comprar la del peu dret sí i la de l’esquerre no. I puc tenir un sentiment interior profundament dividit entre una consideració racional (“No les necessito”) i un impuls fort (“M’agraden molt”). Però finalment m’hauré de decidir davant de l’espera impacient de la venedora.

CERTAMENT, no hi ha divisió quan el poble no és consultat i quan les decisions les pren el dictador o el monarca de torn en nom de tothom. O quan les decisions remeten a una Constitució sagrada i unificadora que permet que el polític s’excusi en el fet que no és a les seves mans preguntar res.

A CATALUNYA les advertències que un referèndum dividiria els catalans, sempre fetes pels contraris a la independència, amaguen la covardia d’una presa de la decisió. Potser és una decisió difícil, però no per no fer el referèndum els catalans deixaran de desitjar models de país diferents. I, a efectes pràctics, no fer el referèndum és el mateix que fer-lo però donant per guanyadors els qui volen preservar l’ statu quo en contra d’una possibilitat de canvi.

HI HA MOLTS sistemes electorals possibles, i n’hi ha que permetrien evitar molts dels vicis que tenen els que ara fem servir. Llàstima que no siguem més agosarats per provar-ne de nous, ni que fos en una doble urna experimental. Però en un referèndum, com en tantes coses a la vida, cal decidir si sí o si no. I el criteri democràtic d’acceptar la decisió de la majoria, reconeguda com a legítima per tothom, és el procediment que més ajuda a fer que tota una població es mantingui lleial a la decisió presa.

Fotografia: JOERG CARSTENSEN / EFE

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ

1. Encara era calent el cadàver dels pronòstics electorals favorables a Hillary Clinton que els mateixos que n’havien fet d’altaveu ja explicaven de què s’havien mort. Correm molt a tapar els propis errors! Aquestes eleccions demanaran molt d’estudi sense presses ni prejudicis, amb noves dades i revisant les anteriors. Per això tot allò que ara en digui no deixa de ser un punt de vista provisional, pendent de revisió.

2. Tot i no ser un entusiasta de les enquestes, estic cuit amb això de dir que “fallen”. Els experts saben què és el vot amagat -conseqüència de la famosa “espiral del silenci”-, especialment quan hi ha una pressió asfixiant per crear una opinió pública al marge dels sentiments de la gent. I saben que hi ha molt vot que es decideix a darrera hora, i sabem que va afavorir Trump.

3. En canvi, qui sí que veia a venir els resultats eren les xarxes socials. Josep Maria Ganyet ho explicava molt bé en un article recent. Encara ens fiem massa de les respostes conscients i massa poc de les decisions preses sense consciència clara, però que ens defineixen molt millor que allò que diem -i que pensem- que pensem. Per cert, als analistes que ho pronosticaven ningú els va fer cas: no encaixaven amb els nostres desigs.

No es pot dir que Sanders hauria guanyat i alhora estigmatitzar tota una societat tan profundament democràtica

4. És obvi que Hillary no va estar atenta a la frase de Bill: “És l’economia, estúpids!” Algunes primeres anàlisis mostren que Trump ha guanyat allà on l’atur es redueix més lentament i on els llocs de treball existents estan més amenaçats per la robotització i la deslocalització. Agrada més especular amb els aspectes ideològics -la xenofòbia, el masclisme, el racisme…- Però com ha explicat Carles Boix a l’ARA, en molt bona part ha estat l’economia, estúpids!

5. Tinc amics nord-americans que pensen que Bernie Sanders podia haver fet millors resultats que Clinton. Per què? Perquè el vot ha tingut un factor antiestablishment molt important. Si fos així, anem amb compte a qualificar segons com la societat nord-americana. No es pot dir que Sanders hauria guanyat i alhora estigmatitzar tota una societat tan profundament democràtica com -és cert- decebuda.

6. Les eleccions es guanyen pels demèrits de qui les perd. Nosaltres en sabem molt, d’això. I aquest podria ser el cas. Aquí a Stanford, en un entorn profundament progressista, no he arribat a conèixer ningú, però ningú ningú, que m’hagi parlat bé de Hillary Clinton.

7. Algunes enquestes diuen que només un terç dels votants de Trump pensaven que podia ser un bon president. I llavors, per què el van votar? Bona pregunta. Jo també me la vaig fer a Catalunya a les darreres eleccions amb algunes decisions de vot preses en contra dels interessos objectius de l’elector. I no sóc més precís per no rebre cap trompada.

Les eleccions es guanyen pels demèrits de qui les perd. Nosaltres en sabem molt, d’això

8. En un país on el ciutadà sap exactament quins impostos paga, a quina administració i què se’n fa, espanta molt el pes del deute públic sobre les futures generacions. Aquest és el gran retret que es fa a Obama. I, per extensió, al programa de Clinton. Potser Trump no se’n sortirà, i ho pagarà car. Però algunes enquestes diuen que molta gent ha preferit assumir el risc de solucions ràpides abans que no pas insistir en les mateixes solucions lentes… i amb resultats escassos.

9. Tot i el risc de ser malinterpretat, crec que molts nord-americans han pensat: “Trump no ens agrada, però és com nosaltres, mentre que Clinton ens vol agradar, però és una d’ells, de qui mai et pots fiar”.

10. I atenció a les anàlisis racistes en contra dels blancs empobrits en un país que s’ha fet gran amb la immigració. Primer, perquè fins i tot els blancs saben que són antics immigrants. Segon, perquè els més reactius als nous immigrants solen ser els penúltims immigrants. I tercer, perquè la humiliació és un factor que sol explicar grans canvis. Sí: també ha estat la humiliació, estúpids!

Fotografia: VASILY MAXIMOV / AFP

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ

No és el millor dia per parlar de les eleccions nord-americanes, perquè el lector ja en sabrà el resultat mentre que jo escric aquestes ratlles dos dies abans, a cegues. I sempre és més fàcil donar compte de per què s’han produït els fets quan ja sabem com s’ha acabat la història que fer-ho sense saber-ne el final. Però no pretenc endevinar el que a hores d’ara ja s’haurà produït, sinó reflexionar sobre per què a dos dies de les eleccions els resultats eren tan incerts….

Il·lustració de JAVIER AGUILAR

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ

La saviesa popular deia que mai no es pot dir “d’aquesta aigua no en beuré”. I, efectivament, tots sabem que allò que en un cert moment ens pot semblar indesitjable o totalment inacceptable -idees o accions- en altres temps i en circumstàncies diferents no tan sols pot ser l’única alternativa possible acceptada a contracor sinó la més convenient. I si això a vegades és així en la nostra discreta biografia personal i domèstica, en política és el pa de cada dia.

LA QÜESTIÓ es va plantejar fa uns dies quan es va contrastar la trista intervenció del portaveu del PSOE, Antonio Hernando, en què va justificar una decisió políticament barroera en la sessió d’investidura de Mariano Rajoy, amb els vídeos que han corregut per la xarxa en què afirmava amb aplom que mai no farien el que van acabar fent i defensant. La xarxa ha esdevingut una cruel hemeroteca amb potes que et pot perseguir la resta de la vida. Sigui amb imatges que delaten antics compromisos, sigui amb velles petjades que ens retraten, els adversaris polítics hi suquen pa.

PERÒ NO VULL entrar ara en aquesta volatilitat intrínseca de la lògica de la política, entesa com l’art del que és possible. I encara menys jutjar Hernando, a qui diria que el PSOE va posar de portaveu per humiliar-lo i liquidar-lo políticament. Tampoc parlaré de les reaccions pròpies del combat polític, on els qui un dia són “traïdors” d’una causa un altre dia assenyalen sense contemplacions la “traïció” de l’adversari. I deixo “traïció” entre cometes perquè ja és un terme del mateix combat polític i no pas intrínsec a l’actuació de cadascú.

La memòria no es fa només de records, sinó que necessita l’oblit per esdevenir una narració que atribueixi sentit al passat en una perspectiva de futur

NO: ON VULL POSAR L’ACCENT és en les conseqüències d’aquesta presència d’un record que no es pot oblidar, que no es pot redimir, i que, per tant, fa molt difícil reinterpretar el passat, és a dir, fer-ne memòria. Perquè la memòria no es fa només de records, sinó que necessita l’oblit per esdevenir una narració que atribueixi sentit al passat en una perspectiva de futur. La teologia (“Déu és misericordiós perquè ens permet oblidar”, C. Potok) o la filosofia (“L’acció necessita, com els éssers vius, tant la claror com la foscor”, F. Nietzsche) n’han parlat. I la literatura: per no citar els clàssics, aquí tenim Vicenç Villatoro, que va escriure l’excel·lent La memòria del traïdor. O també la neurologia, que explica que el cervell necessita oblidar per tal de fer memòria (Ignacio Morgado, Aprender, recordar y olvidar ). I com ha fet notar Theodore Plantinga ( Redeeming the past ), una cronologia exhaustiva d’esdeveniments l’únic que posaria de manifest és la seva incoherència intrínseca, que impedeix qualsevol exercici de memòria.

M’indigna el PSOE i la seva inconsistència, però compadeixo Hernando i com es va deixar crucificar pels seus i també pels contraris

NO SÉ DIR si a la vida privada és més fàcil escapar de la pena d’hem eroteca, però a la vida pública i a la col·lectiva es fa cada dia més difícil. I vestir un canvi de principis com si fos una conversió, o encara com a conseqüència lògica dels anteriors compromisos, no és un exercici fàcil. Només cal veure les dificultats dels nous independentistes per justificar un passat que, jutjat anacrònicament, als ulls d’ara, els pesa com un mort i els fa de poc fiar. Els conversos sempre han de demostrar una fe més encesa que la resta perquè no se’ls tingui per uns oportunistes.

EL COMBAT POLÍTIC demana sang, i més quan no és un combat dialèctic sinó mediàtic, l’arena d’un circ. A mi, de sang, no m’agrada ni la de l’adversari. M’indigna el PSOE i la seva inconsistència, però compadeixo Hernando i com es va deixar crucificar pels seus i també pels contraris. Però sobretot intento imaginar si és possible una política que, per culpa de la pena d’hemeroteca, al final ja no permetrà fer memòria sinó només sang. Només destruir sense construir. Ves que aquesta no sigui una de les raons de fons de la crisi de la democràcia.

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ

A la mínima que t’allunyes d’Europa t’adones de fins a quin punt en tota la vella Europa -i a Catalunya, més!- la credibilitat i el prestigi intel·lectual estan estretament lligats al pessimisme de la mirada. I, sobretot, a la tria dels pitjors racons de la vida per fixar-hi la vista. Ens agrada repetir que el món és dolent, que hem vingut a aquest món a patir, que no tenim remei, que cada cop és pitjor, que no ens podem fiar de ningú.

REPASSEU els títols dels llibres d’assaig, pareu atenció als títols de les conferències, seguiu qualsevol tertúlia. L’optimisme fa riure per ingenu. L’esperança és desqualificada per somiatruites. El compromís és cosa de vells xirucaires. Si parles bé d’alguna cosa, és que ets complaent. L’èxit és sospitós. Si t’agrada un polític, és que t’ha comprat. No trobessis que res millora: series acusat d’insensible davant de tot el que empitjora. I si fas saber les teves il·lusions, ets un irresponsable: ¿que no veus que es poden encomanar?

Al ciutadà li queda la seva experiència quotidiana, petita, fràgil, però tota seva

L’AMABLE LECTOR ja s’ha adonat que faig una caricatura d’un estil que té, afortunadament, les seves excepcions. Hi ha escletxes per on es pot respirar. Però aquests punts de vista que ens volen tenir de cara a la paret m’exasperen. És una perspectiva pròpia de consentits en crisi. ¿Com és que els fets importen tan poc que podem mantenir les nostres interpretacions catastròfiques contra tota evidència? Per què si només ens entrebanquem ja diem que el camí s’ha acabat?

HE ESTAT LLEGINT un original inèdit d’unes entrevistes a nous catalans dels anys cinquanta i seixanta. Si algú vol saber què eren condicions de vida dures -l’escola, la sanitat, l’ordre públic…-, sense cap administració per donar-hi un cop de mà, que pregunti. I per què es diu que els joves viuran pitjor que els seus pares, quan simplement renuncien a posar les esperances en les mateixes seguretats i en els mateixos llocs equivocats que els seus progenitors?

PER SORT, al ciutadà li queda la seva experiència quotidiana, petita, fràgil, però tota seva. Una experiència heroica. Suportada en contra de tota la intel·lectualitat que troba confort en l’anunci de l’apocalipsi, sempre tan lluny del món terrenal. O mantinguda al marge d’aquells polítics que volen decretar felicitats i que s’omplen la boca amb el que diuen que importa al ciutadà… per tal d’afavorir el que els importa a ells. Que els polítics realitzin grans projectes, que de la nostra felicitat i del dia a dia ja ens n’ocupem nosaltres.

Que els polítics realitzin grans projectes, que de la nostra felicitat i del dia a dia ja ens n’ocupem nosaltres

PARLO, ja m’enteneu, d’aquesta experiència senzilla, buidada a cop de desenganys, sí, però reomplerta de petites il·lusions, d’afanys satisfets amb tant d’esforç viscut en silenci, de tants bons amics i, encara més, de la generositat de tots aquests desconeguts que, sense ser-ne, també sembla que en siguin, d’amics. Il·lusions que fan riure l’intel·lectual per banals i esforços que l’arrogància de l’enquestador, parapetat darrere la seva tauleta amb la bateria de preguntes, mai no sabrà veure.

EM SAP GREU DIR-HO, però malgrat les immenses desgràcies que hi ha, el món millora a poc a poc i cada dia és una mica més habitable. Torno a recomanar aquelles Nou gràfiques sorprenents que expliquen que el món va més bé que no sembla que aquest agost va publicar Vilaweb amb dades incontrovertibles sobre els grans i generals progressos de la humanitat. I si al final no en tenim prou amb totes les evidències empíriques, proposo un petit exercici. Tornem al món de la infància, restem-hi la mirada innocent i valorem les condicions reals de les quals els nostres pares ens protegien per tal que no ens fessin mal. Qui seria capaç d’enganyar-se tant per voler-hi tornar o per portar-hi els seus fills o els seus néts? Jo segur que no.

Fotografia: MARIA TEIJEIRO / GETTY

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ

Diuen els experts que som en plena era de la postveritat. Tal com l’ha definit el creador de l’expressió, Ralph Keyes, s’ha acabat el temps en què hi havia veritats i mentides. Ara hi ha informacions que potser no són del tot certes, però que tampoc no es pot dir que siguin completament falses. Abunden els eufemismes per evitar parlar de la veritat, que s’ha convertit en una paraula maleïda, gairebé ridícula. Segons Keyes, en l’era de la postveritat, les fronteres entre veritat i mentida, honestedat i dissimulació, ficció i no ficció s’esborren. Enganyar es converteix en un desafiament, després en un joc, i acaba sent un hàbit…

Il·lustració de JORDI BARBA

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ

Bona part dels catalans, en molt pocs anys, hem fet un gran canvi de mentalitat. Hem passat del “No és possible aconseguir-ho” a “Tenim el dret de provar-ho”. Hem deixat de considerar la pertinença a Espanya com una fatalitat i ara creiem que, si més no, ens pertany el dret de qüestionar-la. Però a molts catalans ens falta acabar de fer el darrer pas: tenir la convicció que, si ho volem, ho tindrem. Que és realment a les nostres mans. Que som capaços de fer-ho perquè és la independència més ben preparada de la història. Que en el moment de la veritat tindrem prou coratge per aconseguir-ho. Que això ja és imparable.

DE LES CAUSES de la desconfiança ja n’he parlat altres vegades. La teoria de Martin Seligman sobre la indefensió apresa – learned helplessness– ja ha estat adduïda com una de les actituds interioritzades més difícils de superar, tant en animals com en persones. Fàcilment pots desarmar cognitivament un grup d’alumnes si els saps fer dubtar de la seva capacitat intel·lectual (a YouTube en podeu veure una demostració de la psicòloga Charisse Nixon en només cinc minuts). En el nostre cas, això s’agreuja perquè hi ha personatges influents en l’opinió pública dins del mateix independentisme que es dediquen a alimentar la indefensió seguint aquest esport nacional que consisteix a minar l’autoestima i sabotejar tot el que sigui sospitós de caureen el pecat de l’optimisme i que ràpidament és qualificat d’autocomplaença ingènua.

L’ALTRA TEORIA que explica aquesta feblesa induïda és l’“autocompliment de profecia” – self-fulfilling prophecy– de Robert Merton. La profecia parteix d’una proposició falsa, però el fet d’anunciar-la afavoreix que es compleixi. És una idea paral·lela a la de William Thomas, que afirmava que “el que és definit com a real, és real en les seves conseqüències”. Proveu de cridar “Foc!” en un cinema, ni que sigui mentida… O és el propi d’aquells adults que projecten les seves pors i inseguretats en les criatures el primer dia que agafen una bicicleta: “Vigila que cauràs, que cauràs, que cauràs…” Fins que la profecia es compleix després de fer trontollar l’autoestima de la criatura.

BÉ, DONCS: bona part de l’independentisme viu aclaparat pel que en podríem dir la síndrome de l’ai, ai , ai…, i que s’expressa en aquesta obsessió per buscar i trobar febleses als polítics que s’han posat al capdavant i que arrisquen o ja han engegat a dida de manera provada les seves pròpies carreres polítiques i les confortabilitats personals. Ho explicava molt bé Vicent Partal al seu editorial de dimarts passat a Vilaweb: “És injust de tractar així els nostres polítics”. De la mateixa manera que és una insensatesa sobredimensionar les lògiques desavinences dins del Govern, dins de l’ANC o, en general, en l’independentisme.

QUE QUEDI CLAR que no estic reclamant una benevolència condescendent ni que es miri cap a una altra banda respecte de les febleses del procés polític més difícil i arriscat que haurà viscut la nació catalana. Al contrari, necessitem aplicar-hi la màxima exigència crítica. Però això no té res a veure amb l’ai, ai, ai superficial, gratuït i inútil que mina l’autoestima que ens cal per encarar el tram final del desafiament.

SERÀ LLAVORS, en els moments més difícils, que caldrà veure d’on vénen les febleses. Serà llavors quan haurem de passar pel judici dels fets els profetes de calamitats, els que ens apliquen fatalitats històriques com qui diagnostica una malaltia incurable, els que menystenen el coratge i la intel·ligència dels nostres líders i els que minen la nostra autoestima. Llavors, els fets desmentiran les falses profecies, o, al contrari, confirmaran que amb el seu ai, ai, ai hauran aconseguit que es compleixin.

Fotografia: MANOLO GARCIA

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ