La cada vegada més clara consciència d’incertesa ha escurçat, dramàticament, la nostra perspectiva temporal. La supervivència accentua la importància del present, dia a dia, però no per instal·lar-s’hi en un frívolcarpe diem , sinó per viure’l com una victòria, com qui assoleix un cim. Per això, a l’hora de fer previsions, la setmana vinent ja és el mitjà termini, i tres mesos fan impossible cap predicció. Això és així en el terreny econòmic, però la manca d’horitzó ho envaeix quasi tot. Les feines per sempre es tornen insegures i els estalvis de tota la vida es poden fondre en un obrir i tancar d’ulls. També és cert que aquest clima, com assenyalava Gregorio Luri diumenge en aquest mateix diari, mostra quins són els espais de veritable solidesa que s’escapen d’aquella suposada liquiditat baumanniana que semblava que ho havia d’ofegar tot. Però fins i tot aquestes xarxes sòlides senten el vertigen del futur incert.
Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra. Tanmateix, no seria just en la crítica si no parlés, també, de l’existència –a l’altre extrem- d’un independentisme frívol. En aquest cas, podríem dir que es tracta d’aquella posició política que, deixant-se portar pel corrent cada vegada més central en més ambients, s’apunta oportunistament a l’independentisme però sense assumir-ne les conseqüències. Fins ara, d’això n’hi ha hagut molt poc, perquè ja em direu qui voldria apuntar-se a una cosa de quatre gats per raons oportunistes! Però ara que l’independentisme no tan sols ha sortit de l’armari, sinó que comença a ser vist com l’única posició digna davant del carreró sense sortida en el que ens ha fet entrar Espanya, amics, això està canviant a marxes forçades.
Today’s return – if, that is, it had ever actually left us – of the eternal linguistic debate in the Catalan-speaking territories, and especially in Catalonia with the affair of language immersion in the schools, has made me even more convinced about something: I believe that we are right to place Catalan at the heart of our national existence, but we lack better arguments to help us defend the language from those who attack it or, quite simply, are lukewarm or indifferent about it. It is true that strong words have been used to keep those who try to attack the language from crossing an invisible red line, one that should never be crossed, regardless of the circumstances. But the arguments people have used are weak and somewhat antiquated. We have defined the subject of language as something “sacred” and “untouchable.” We have resorted to citing our language’s thousand-year origins. We have given this subject all the mythical virtues that we like to attribute to Catalans: seny (common sense) and resistence, tradition and modernity, cohesion and industriousness… And, above all, identity: the Catalan language, the core of our identity – don’t even let them think about touching that
Que jo cregui que és del tot impossible que hi hagi un nou pacte fiscal entre l’actual Govern de Catalunya i el Govern espanyol que s’ha de constituir d’aquí a una setmana, i a més sigui beneït per les institucions d’Estat de sempre, és irrellevant. No sóc profeta, no tinc “tota” la informació i m’he equivocat en altres previsions, encara que en general hagi estat més per un excés d’optimisme que no de pessimisme, com podria semblar que és el cas. Només començo per aquí per tal que el lector ho sàpiga i tingui totes les cartes sobre la taula a fi de poder fer una lectura crítica del meu article.
“El matí de Catalunya Ràdio” comença amb l’actualitat informativa i continua amb la tertúlia, que avui protagonitzen els periodistes David González i Neus Tomàs, el degà de la Facultat de Ciències Politiques i Sociologia de la UAB, Salvador Cardús, i la catedràtica de Grec de la UB Eulàlia Vintró.
Exagerant una mica, diria que el país es divideix bàsicament en dos tipus de sensibilitats. D’una banda, hi ha els que s’indignen per les retallades, però que són absolutament insensibles a l’espoli fiscal espanyol (expressió rigorosament científica, mal que li pesi a la presidenta del Parlament). De l’altra, hi ha els que ens mig resignem -jo sóc d’aquests darrers- a l’estalvi que es veu forçat a imposar el nostre govern, però que cada dia estem més sulfurats amb l’espoli que el provoca i el descarament amb què s’aplica.
El món ferroviari ens ha donat grans metàfores polítiques. Per exemple, que l’Estatut de Catalunya del 2006, per a les aspiracions nacionals dels catalans, és una via morta. I la prova és que a hores d’ara ningú ja no en parla, ni per reclamar allò que li va ser amputat el 2010 pel Tribunal Constitucional. Una via morta on ha quedat aturat per sempre més el tren autonòmic constitucional, del qual els catalans hem anat baixant tips de no anar enlloc. Cal estar molt atents a les metàfores polítiques, doncs, perquè contenen interpretacions d’una gran força, l’èxit de les quals pot marcar de manera profunda la nostra visió de la realitat i la manera de reaccionar-hi.
