Una gran lliçó pels socialistes del PSC: a la ministra catalana i espanyola que més vegades ha cridat “Viva España” i més banderes constitucionals ha hissat els últims anys –probablement, més que el mateix Bono o Guerra en tota la seva vida-, ara li neguen el pa i la sal a la cursa per la presidència del govern d’Espanya amb l’argument que el PSC és massa català. O dit d’una altra manera: al partit català que més sacrificis ha fet per acomodar els seus interessos als del PSOE, fins al punt d’haver-hi de renunciar molt sovint, els amos ara el “premien” posant en dubte que la representant més genuïna d’aquesta submissió sigui capaç de cridar “viva España” amb prou convicció.

Al web www.escoltes.cat, hi anuncia:

Ja està disponible el nou número de la revista escoltescatalans, corresponent al període tardor-hivern 2011. Aquest número 13 aprofundeix a partir del seu article principal – que també inspira la portada – en l’aportació de l’associació i l’escoltisme català a la construcció del país. Per això, fa un repàs històric a les principals fites del moviment al llarg del segle passat, molt vinculades a la pròpia història del país, i proposa una reflexió sobre els futurs reptes que cal encarar.

Continue reading

Mai el sentit que l’elector dóna al seu vot és exactament el mateix que li atribueix l’analista polític, i encara menys el que li assigna el partit que l’ha rebut. Però, en situacions com l’actual de tanta alteració social i del corresponent sotragueig del mapa polític, crec que aquesta divergència pot arribar a extrems tan grans que tot intent d’exegesi electoral esdevé veritablement aventurat. I si, en general, tota interpretació ja és una forma d’apropiació dels resultats, en les circumstàncies actuals, es pot acostar molt a una veritable expropiació.

Tertúlia d’actualitat amb Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB; Enric Hernández, director d’El Periódico de Catalunya; Xevi Xirgo, director del Punt-Avui i Lluís Foix, periodista de la Vanguardia.

1. LES PRIMÀRIES DEL PSC.Crec que tinc una bona proposta que ofereixo desinteressadament als socialistes catalans per ajudar-los a esclarir el camí cap a l’elecció del seu proper secretari general i futur candidat a la presidència de la Generalitat. A hores d’ara, tothom està d’acord que parlar idiomes és una condició fonamental per a un bon futur professional, especialment en un món global i interdependent. Doncs bé: es tractaria que el PSC fes una primera selecció eliminatòria exigint als possibles candidats un bon coneixement d’anglès. I parlar una quarta llengua hauria de ser un mèrit molt tingut en compte pels congressistes. Sí, ja sé que tampoc Rajoy parla la llengua en la qual li arribaran les ordres des d’Europa. I fins ara els candidats del PSC han cregut que en tenien prou sabent espanyol, vist l’origen de les ordres que havien de complir. Però cal advertir als candidats que hi ha perspectives certes per a les legislatures vinents de la necessitat d’haver-se de relacionar en igualtat de dignitat política -i en anglès- amb la resta de dirigents europeus.

Acabo de tornar d’una ciutat espanyola, d’un breu viatge professional de vint-i-quatre hores. Gairebé tot, pel que fa al món acadèmic universitari, era força semblant al que ja conec. No és estrany, perquè pertanyem a un mateix sistema que en determina les regles de joc bàsiques. En canvi, de tornada dalt l’avió, encara em sentia trasbalsat per l’experiència d’estrangeritat radical viscuda amb els meus col·legues universitaris quan, la nit abans, havíem deixat de parlar de feina i havíem buscat espais de conversa comuns. Francament, i no exagero, llavors vaig poder constatar, amb evidència empírica, que aquell no era al meu país: no hi va haver espais compartits.

Tertúlia d’actualitat amb Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Politiques i Sociologia de la UAB; Neus Tomàs, redactora en cap de Política del Periódico i David González, redactor en cap de La Vanguàrdia en català.

Malgrat l’extraordinària pressió de la metròpoli espanyola per homogeneïtzar-nos, i tot i estar encadenats d’una manera encara molt i molt notable als mitjans d’incomunicació nacional, el País Basc i Catalunya han resistit bé a allò que se n’ha dit el tsunami blau: la brutal majoria absoluta del PP a les darreres eleccions generals. Naturalment, això no significa que no ens hagi deixat xops. Però el cert és que només ho ha fet en allò que ja era l’espai més políticament colonitzat.