Som a quinze dies del primer any del 10-J, la gran manifestació pel dret a decidir. I som a quinze dies dels tres mesos del 10-A, l’exitós final barceloní del moviment de consultes sobiranistes que va tenir el país “en peu d’urna” durant dinou mesos amb prop de 4.000 actes públics per mantenir l’alerta. És a dir, encara és ben a prop el país que va fer saber que aspirava a un horitzó propi, emancipat i pròsper, sobirà o independent, que al capdavall és el mateix. Però des de l’endemà mateix de la manifestació de més d’un milió de catalans, des de l’endemà del final de l’extraordinari recorregut per 550 pobles i ciutats catalanes, aquest país tan donat a la malenconia es va començar a preguntar si tot plegat havia servit de res.
L’acció política formal té dues lògiques visibles que solen ser discrepants: la de la representació i la del govern. Així, per exemple, es poden guanyar amb claredat unes eleccions però sense majoria absoluta, i per tant no ser al govern, o bé es pot ser una força molt petita però esdevenir clau en la governabilitat. És a dir: la representativitat electoral no es tradueix directament en criteri de govern. Precisament, aquesta dualitat explica –en part- les dificultats que va tenir el Govern tripartit i el posterior fracàs electoral de dues de les principals forces implicades. La convivència d’un partit unionista amb un partit independentista va produir un xoc clar en l’electorat entre allò que representaven i l’aliança de govern subscrita.
De totes les reaccions a les agressions als nostres parlamentaris, la més breu, rabiüda i oportuna va ser la de l’antic conseller d’Educació Ernest Maragall: “Deixeu treballar la democràcia!”. En canvi, no m’ha agradat la línia de resposta governamental, que per condemnar sense pal·liatius la violència ha salvat fins al ridícul els indignats . Certament, la violència física és una línia que mai no s’havia d’haver travessat. Però és d’una gran ingenuïtat pensar que es pot destriar amb precisió qui són els violents i qui els pacifistes, com si fossin aigua i oli. Aquesta idea dels indignats bons i dels indignats dolents ha estat l’argument de defensa dels mateixos indignats , molt hàbil, però equívoc.
Com que no vull renunciar a la confiança en un futur de prosperitat i de llibertat pel meu país, he d’intentar veure si algunes de les males notícies que circulen amb més rapidesa que la moneda falsa, amaguen –en el fons del fons- algun bri de d’esperança. I sí, i tant!
Efectivament, ja fa algun temps que escrivia que el reforçament moral que necessitava el país si volia sortir de l’atonia letal en el que es trobava comportaria, necessàriament, una societat més dura.
D’acord: la línia roja visible la marca l’ús de la violència física, i en aquest sentit, els fets de dimecres passat són d’una gravetat que no admet cap feblesa a l’hora de perseguir-los i jutjar-los. Perquè, es digui el que es digui, el cert és que els indignats violents sí que van participar activament en el debat de pressupostos a través de l’impacte internacional de la seva agressió. Els nostres parlamentaris tenen el mandat de debatre i aplicar les reformes econòmiques necessàries per guanyar credibilitat davant d’Europa i dels mercats financers dels quals, ens agradi o no, depenem. I la visualització d’un camp de batalla a la grega, la imatge de feblesa donada aquesta setmana per la persecució de diputats, és una molt mala notícia que perjudica els esforços del nostre govern per guanyar credibilitat i trobar inversors.
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR