Hem sortit del cau

Amb el bon temps, i el canvi d’horari que fa les tardes més llargues, els terrassencs sortim de casa en manada com si haguéssim acabat la hivernació. Dissabte passat, de quarts de set de la tarda a quarts de vuit del vespre, literalment, no es podia circular pels carrers del centre. No sé com estava la segona corona de passeig -la Rambla o la Plaça Nova- perquè no vaig poder anar a comprovar-ho, però, si no hagués tingut un destí fix, a fe de déu que me n’hi hauria anat. Encara que em temo que tot estava igual.

És cert que el gruix d’activitat lúdica a places, parcs i carrers era altíssim. I segur que això contribueix a fer-nos sortir del cau. Però la majoria de vianants amb qui vaig topar no semblaven ni anar-hi ni tornar-ne. Tot aquest formigueig és de suposar que, en una o altra mesura, es repeteixi en els centres comercials de cada barri. I la pregunta lògica que ens podem fer és si el comerç local s’hi nota, si nosaltres comprem i ells venen més, o si els carrers es mantenen plens perquè les botigues no s’omplen. Però si tens tanta gent al carrer i davant de l’aparador, i no t’entren dins, llavors vol dir que el problema ja és de l’establiment, de si és on tocaria, de si sap des de fora explicar què ven, de si ho sap vendre quan ja som dins i de si allò que ven té cap interès. Un problema que, quan es produeix, es tradueix en la ràpida rotació de franquícies: cada setmana hi ha altes i baixes, i sobretot locals en obres.

He llegit que Escodi ha ofert als comerciants una conferència convidant-los a buscar un missatge emocional per millorar les vendes. I és cert que hi ha un tipus de compra que té més a veure amb la satisfacció emocional que no pas amb la satisfacció de cap necessitat pràctica. I, a més, si de la segona en discutim el preu fins al darrer cèntim, amb la satisfacció emocional ens mostrem benèvols i estem disposats a pagar-ne el gust i les ganes. Però, com en tot, hi ha límits. D’una banda, perquè la promesa emocional s’ha de complir, i el risc de no fer-ho és més gran que el de no satisfer una necessitat pràctica. De l’altra, perquè, si ens passem de rosca, el resultat pot ser contraproduent. Penso ara en aquest anunci de l’Auditori de Música de Barcelona -prefereixo no posar-me amb ningú de la ciutat- que per atraure públic als concerts de música clàssica ha utilitzat la imatge d’unes muntanyes russes, amb l’eslògan: “Atreveix-te a viure emocions intenses”. Potser sí, però compte amb els qui vagin a escoltar segons què i esperin que els músics es despentinin!

Sigui com sigui, hem sortit del cau i només cal veure l’agenda de l’edició d’ahir, divendres, de Diari de Terrassa per adonar-se que els programadors de tota mena d’espectacles ens esperen amb candeletes amb propostes per a tots els gustos. Potser, per a alguns paladars molt fins, Terrassa encara no ofereix tot el que podria donar de si una ciutat de 215.000 habitants. Però segur que, per al 95 per cent de terrassencs, el programa d’activitats i espectacles satisfà, en varietat i qualitat, tot allò que poden desitjar. Un programa -i un panorama- que es podria comparar amb el de fa deu o vint anys i que, vista la diferència, obligaria els pessimistes professionals a tornar-se a tancar al seu cau i seure una bona estona a la cadira de pensar.