La primera enquesta del 155
El meu interès per les enquestes és conegut: sobretot me n’interessen les inconsistències. No és res personal, sinó professional. Atenent el conegut principi sociològic que Bourdieu qualificava de la “no-consciència” –per dir-ho fàcil, que la gent no sabem per què fem el que fem-, les enquestes pressuposen –erròniament- tot el contrari: que sabem per què fem tot el què fem. Per això m’agrada posar de relleu les incongruències que confirmen el principi.
Ara mateix, amb molt retard, s’acaben de publicar l’avançament de dades de l’enquesta dita “Postelectoral de Cataluña. Elecciones Autonómicas 2017” del CIS. Una enquesta que ja comença a trontollar pel títol: dir-ne “autonòmiques” és ben bé una mena d’acudit de mal gust, vist que van ser convocades per imposició del govern espanyol després, precisament, de suspendre l’autonomia. Amb tot, i a part del que en pugui dir des de la seva expertesa el meu amic Francesc Abad al seu bloc “Dies de fúria. Dies de glòria”, (diesdefuria.blogspot.com.es) voldria afegir-hi tres observacions i un corolari.
Primera (preguntes 1 i 3). No cal que m’estengui explicant com s’ha alterat la vida política a Catalunya amb el govern a l’exili o empresonat; els sis mesos sense govern propi; la usurpació de funcions per part del govern espanyol i el sabotejament sistemàtic de tota acció política d’interès social pel Tribunal Constitucional. En canvi, s’han anat fet públiques tota mena de dades que demostren que, al contrari del que s’havia anunciat amenaçadorament, l’economia del país ha seguit millorant en tots els fronts: manteniment del creixement, menys atur, més exportacions… Doncs bé, segons els enquestats, i comparant les dades obtingudes el novembre de 2017 a l’enquesta preelectoral del mateix CIS amb aquestes del gener de 2018, resulta que els catalans hem arribat just a conclusions contràries a les que mostren el fets. Efectivament, la qualificació de la situació política pràcticament no té una variació significativa (es mou dins dels marges d’error de l’enquesta), mentre que la qualificació de la situació econòmica pateix una davallada espectacular.
Aquestes són les dades de les enquestes: mentre la situació política era qualificada de bona o molt bona per un 8,9 per cent el novembre, el gener eren un 7,6. I si es considerava dolenta o molt dolenta per un 64,5 per cent d’enquestats, tres mesos després ho era per un 67,8. Com si res no hagués passat. En canvi, la situació econòmica, que era qualificada de bona o molt bona pel 33,2 per cent dels enquestats el novembre, el gener ho era només pel 15,9. I si abans de les eleccions la trobaven dolenta el 30,1 per cent, després ja eren el 47,1. Conclusió: si hem de fer cas de les enquestes, la percepció de la realitat va just en el sentit contrari d’allò que assenyalen els fets.
Segona (pregunta 19, i 42). Si la gent mentim o no a les enquestes, i en quina direcció ho fem, no és fàcil de determinar. Però en cap cas és irrellevant. Mireu si no aquestes dades: a l’enquesta postelectoral, només poques setmanes després del 21-D, el 91,4 per cent diu que ha votat, i ho va fer el 79,09: un 12,31 per cent menys. Encara pitjor és el record de vot. A la mateixa enquesta, el 87,6 per cent diu que va votar a les eleccions espanyoles del juny de 2016, tot i que només ho havia fet el 65,1, una diferència del 22,5 per cent. Ara digueu-me que totes les altres respostes són de fiar.
Tercera (preguntes 29, 30 i 32). Ja sabem que pels espanyols només hi ha un nacionalisme, que és el català. El nacionalisme espanyol no existeix, i per això no en pregunten res. Tanmateix, el curiós és que malgrat tots els daltabaixos polítics, o precisament per això, les adhesions a la nació catalana no tan sols es mantenen fermes, sinó que creixen. Això, és clar, sense que cap mitjà ho destaqui. Per exemple, de novembre de 2017 a gener de 2018, els que es consideren nacionalistes catalans passen del 37,4 al 41,5, un 4,1 per cent més. En canvi, els que no se’n consideren, baixen del 60 al 54,1, un 5,9 per cent menys. Quines coses!
En relació a allò dels “sentiments” nacionals, els que se “senten” només catalans o més catalans que espanyols, es mantenen pràcticament sense variació (sumats, passen del 47,0 al 46,9 per cent). L’única variació significativa en els dos o tres mesos que comparem, és entre els que se senten tant una cosa com l’altra, que baixen un 5,6 per cent (de 43,8 a 38,2), i els que només senten espanyols o més espanyols que catalans, que sumats pugen un 4,9 i arriben al 11,8 per cent. Aquesta és la constatació de la gran “fractura” social del país?
Finalment, a la pregunta surrealista sobre el màxim i el mínim sentiment nacionalista català i on es situaria l’entrevistat en una escala de 1 a 10 –pesats!-, de novembre a gener disminueixen una mica les posicions centrals (el 5 i el 6), que sumades passen del 24 al 18 per cent, és mantenen els màxims (de 7 a 10) que varien del 38,8 al 37,9 per cent, i creixen els mínims (de 1 a 4), que passen del 34,4 al 40 per cent. Francament, res rellevant.
Corol·lari (pregunta 31). Els mitjans de comunicació, però, van centrar-se exclusivament en una resposta a la pregunta 31 sobre en quines fórmules d’organització territorial de l’Estat s’estava més d’acord. És l’única resposta que encaixava amb el relat que es vol hegemònic sobre la –ara sí, ara sí!- davallada de l’independentisme. Ja és llàstima que si volien saber això, no preguntessin directament qui estava a favor de la independència de Catalunya, o si s’estava a favor de la República catalana.
Però no. Al costat de si més, igual, menys o gens autonomia, la pregunta sobre la independència era així de “clara”: “Un Estado en el que se reconociese a las comunidades autónomas la posibilidad de convertirse en Estados independientes”. Vaja, una independència de “cafè para todos”. Una independència només com a hipòtesi jurídica. Sobretot, una resposta que no fos inconstitucional! Ara bé, formulada així, algú bé podria voler que es reconegués la possibilitat, i tanmateix, estar-hi en contra, oi? O algú podria voler la independència però no passant per la concessió graciosa de l’Estat espanyol…
És igual, no hi perdem el temps. De novembre a gener, el suport a aquesta llunyana possibilitat de reconeixement baixava del 44 al 36,6 per cent. De manera que sí, es pot interpretar que l’alternativa d’un Estat espanyol que reconegués la possibilitat de ser independents, ha perdut suport. I vist com han anat les coses des del 1 d’Octubre, el que ens hauria d’estranyar és que encara hi hagi un 36,6 per cent de tan bona fe que ho consideri una alternativa possible. Ni que sigui perquè, posats entre l’enquesta i la paret, no et donin altres alternatives millors.