Un cercle viciós

Tot i que no és massa coneguda, en el camp de la sociologia, les escombraries també han esdevingut una àrea d’especialització. A algunes universitats nord-americanes -a Catalunya no en conec cap cas – hi ha assignatures sobre aquesta matèria. Fins i tot, hi ha una universitat a l’Estat d’Illinois on es fa un curs on s’utilitza l’anàlisi de les escombraries dels propis estudiants per estudiar un clàssic de la sociologia com Carl Wright Mills i el seu concepte d’imaginació sociològica.

Aquests investigadors en sociologia de les escombraries (no parlo, és clar, de la molta escombraria sociològica que també hi ha en aquesta professió), a Terrassa, hi farien fortuna. A pocs llocs del món avançat trobarien tantes deixalles a la vista. La idea fonamental d’aquest tipus d’especialitat és que una de les millors maneres d’estudiar i conèixer una societat és estudiant-ne les deixalles. Allò que llencem a les escombraries diu molt de nosaltres, de com vivim, de la nostra salut, fins i tot de què votem o de quines són les nostres aspiracions vitals. I el gran avantatge, a diferència de les tècniques d’enquesta, és que les escombraries no menteixen. La dificultat, però, és que sembla que hi ha problemes legals per estudiar les escombraries, perquè suposen una vulneració del dret a la intimitat. Una consideració legal que, en qualsevol cas, reafirma l’interès de les escombraries com a manera de conèixer els nostres comportaments més secrets.

A Terrassa, el tema de les escombraries es va convertint, cada dia que passa, en el més gran tema de tots els que es fan i es desfan. La UPC podria crear-hi una càtedra. Aquesta setmana hem sabut que cada dia es retiren més de vuit tones de trastos vells -mobles, matalassos, electrodomèstics…-, una xifra que, a més, ha anat creixent en els darrers anys. L’anàlisi de totes aquestes deixalles, a més de les que hi ha dins dels contenidors, diria molt de l’evolució social i econòmica de la ciutat. Per exemple, ens permetria saber si estem sortint o no de la crisi econòmica, més que no pas totes les estadístiques d’ocupació. I tindríem notícia dels canvis de costums derivats de la diversitat cultural, més que no pas amb les dades de mobilitat demogràfica.

Però, pel que més bé ens aniria tenir investigadors experts en sociologia de les escombraries, seria per acabar de dilucidar quina part de responsabilitat en l’estat de brutícia general hi té l’incivisme i quina la incompetència de l’empresa de neteja. Com que ja n’he parlat altres vegades, és inevitable que em repeteixi, però hi insistiré. És cert que el comportament ciutadà és incívic. Però, si resulta que no arriben a un 10 per cent les recollides de trastos fetes a petició dels ciutadans, seria hora de pensar -més enllà de les retòriques dels “pactes” de ciutat- si el sistema actual de recollida no funciona bé. Em refereixo al procediment, no pas a la bona voluntat de l’empresa i dels seus treballadors. Algun dia caldrà trencar aquest cercle viciós d’una ciutat bruta en la qual ningú no té manies d’embrutar-la més. Si un dia quedés neta de cop, segur que costaria més de tornar a embrutar-la. I, a més, seria més fàcil de detectar qui ho fa. Però en l’estat actual, no ens enganyem, la brutícia convida a ser més incívics.