La principal causa de la desafecció és que la política no parla clar i s’explica fent uns revolts difícils d’entendre si no recorrem a interpretacions segones. I aquestes interpretacions segones, que d’altra banda són les que donen feina als comentaristes polítics, prenen la forma d’especulacions conspiratives incertes que afavoreixen la desconfiança sistemàtica cap als polítics i les seves declaracions. Vet aquí el cercle viciós del qual els partits sembla que no saben com sortir, si és que realment en volen escapar.
POSEM PER CAS LA PRESENTACIÓ de la iniciativa popular (IP) al Parlament de Catalunya per a la celebració d’un referèndum sobre la conveniència que aquesta institució iniciï els tràmits per fer efectiva la independència de Catalunya. La primera sorpresa és que hi hagi partits com el PSC, el PP i C’s que no l’acceptin a tràmit. És veritablement incomprensible que, sent com diuen que són, partits democràtics, rebutgin la possibilitat establerta per una llei vigent per tal que, amb el suport d’un 3 per cent del cens, un grup de ciutadans puguin portar una iniciativa al Parlament. La que sigui. Davant d’aquesta incongruència, no és estrany que hi hagin de concórrer tota mena d’intèrprets oficials i oficiosos per tal d’esclarir com és que si la llei permet tenir iniciatives legislatives, hi pot haver partits que pretenen bloquejar-les abans de començar. L’oposició d’aquests partits, i molt principalment del PSC, desmenteix aquella mena d’afirmacions pomposes que ens fan els seus dirigents en ocasions solemnes en el sentit que, per vies democràtiques, es pot parlar de tot.
LA SEGONA SORPRESA, PERÒ, JA NO ÉS per l’arrel antidemocràtica de la decisió obstructiva de PSC, PP i C’s -les actituds antidemocràtiques fan curiosos companys de viatge-, sinó el fet que, en bona lògica política, són precisament aquests tres partits els que haurien d’estar més interessats en la celebració del referèndum i, si fos possible, a fer-lo com més aviat millor, no fos cas que l’independentisme seguís creixent. Efectivament, la senyora Sánchez Camacho -que el lector la recordarà si dic que és aquella dirigent que quan es posa davant del micro, en lloc de parlar amb naturalitat, fa proclames com si fos dalt del balcó del Palau de la Generalitat-, ja fa temps que repeteix que aquestes històries de la independència, de naturalesa identitària -ai ecs!-, no interessen a ningú. El cas és que si la independència de Catalunya és una cosa que no interessa als catalans -i en això el PP pensa igual que C’s-, la manera més endreçada, democràticament parlant, de liquidar per molts anys aquests quatre independentistes tan pesats, seria fent el referèndum que, segons diu que pensen, els independentistes perdrien per golejada.
EL MATEIX PODEM DIR DEL PSC. Si el president Montilla veritablement diu allò que pensa, i pensa allò que diu, és a dir, que la immensa majoria dels catalans se senten espanyols i federalistes, doncs resulta que el referèndum li donaria una oportunitat extraordinària per demostrar la versemblança d’allò que pensa i diu. Encara més, si convingués, el PSC també podria impulsar un referèndum per saber si els catalans som federalistes i per tal que el Parlament iniciés els tràmits per fer els pertinents canvis a la Constitució espanyola. Llavors ja tindríem l’evidència absoluta que, efectivament, els catalans frisem per tenir un Estat federal, tal com es pot comprovar a totes les converses de cafeteria i de sobretaula familiar. També en aquest cas, doncs, no s’entén que quan se’ls dóna en safata l’oportunitat de demostrar les seves conviccions, quan tenen l’oportunitat de ridiculitzar democràticament i arraconar per a una bona temporada aquesta colla d’insensats que volen fer dreceres cap al precipici de la desunió civil, s’oposin a tancar el debat amb un bon referèndum. ¿Per què no diuen la veritat i reconeixen que, en realitat, els fa por el possible resultat del referèndum i que, en el fons, no estan disposats a acceptar una possible decisió democràtica dels catalans a favor de la independència?
PER LA SEVA BANDA, QUE ERC, CIU I ICV hagin facilitat l’admissió a tràmit de la IP, certifica perfectament la seva coherència democràtica. Una altra cosa, però, és que la seva decisió tinguin coherència amb la seva pràctica política. I és que, d’entrada, aquests tres partits ja tenen majoria absoluta al Parlament i, per tant, en cas de ser partidaris d’un referèndum d’autodeterminació, ja s’hi haurien pogut anticipar. En segon lloc, per no vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo, encara caldrà veure quina és la decisió que pren el Parlament de Catalunya quan hi arribin les signatures preceptives. I, en aquest punt, ja hem vist que CiU, pressionat convenientment per la cantarella socialista i pepera d’una hipotètica però perillosíssima deriva radical dels convergents, ja ha començat a negar la conveniència del referèndum -advertint dels perills de frustració que comportarà- sense ni esperar que el gall cantés per primera vegada. De manera que en aquest cas -com en el d’ICV, a qui aquests debats incomoden profundament de tan cosmopolites com són- és més que possible que el suport que aquests dos partits han donat a la IP sigui realment a contracor. Sorprenentment, Oriol Pujol, independentista de cor però no de carnet, i que és qui ha advertit de la perillositat de generar falses expectatives amb el referèndum, no ha semblat gens preocupat per la frustració que genera no ser-ne d’independents, o per les falses expectatives creades a l’entorn d’un Estatut a punt de ser dinamitat. Però, sigui com sigui, seguim en el mateix cas: les decisions dels polítics mai no semblen ser allò que han dit que eren.
DE CASOS COM AQUEST, CADA SETMANA en tenim un cabàs. Darrerament, el més escandalós de tots, ha estat l’intent profundament antidemocràtic del govern de Catalunya, en connivència amb el principal partit de l’oposició, de posar en marxa tota mena d’estratègies dilatòries per tal que el Tribunal Constitucional no dicti sentència. Protestem pel vergonyós retard del Tribunal, però llavors es fa filibusterisme jurídic per tal d’estalviar-se el problema d’explicar als ciutadans, abans de les eleccions -i liquidat el nou Estatut i part del vell-, com pensen dibuixar un nou horitzó alhora plausible i ambiciós per a Catalunya. ¿Per què no parlen clar, i expliquen les veritables raons de les seves decisions? Alguns potser no hi estaríem d’acord, però si més no, ens els creuríem. Sí: la política té un enorme dèficit de veritat. Per això ens costa de creure-la. Per això convertim la incompetència en conspiració. La bona política hauria de preferir la incomoditat i el risc de dir la veritat, a la comoditat de les falsedats condescendents.
