Més enllà de la gesticulació ridícula sobre l’encapçalament de la manifestació, només comprensible en termes de “rebequeria institucional”, la nova modalitat d’afirmació política quan el Tribunal Constitucional ja t’ha pres gairebé tots els atributs de poder, la gran qüestió de la setmana n’ha estat una altra. Allò que ha preocupat “realment” els catalans ha estat saber què passaria l’endemà de la gran manifestació. Hi havia –hi ha– un cert escepticisme sobre si serem capaços d’aprofitar tota l’energia cívica que finalment, de manera contundent i inapel·lable, es va fer sentir pels carrers de la capital d’aquesta nació que acaben de convertir en inconstitucional.
La preocupació té el seu fonament. No seria la primera vegada que una manifestació d’afirmació nacional acaba en un foc d’encenalls. Fins i tot, els partidaris del determinisme històric i que creuen en la fatalitat del caràcter inalterable dels pobles atribueixen als catalans una flaca per les flamarades i les expansions esteticistes –es veu que certificades per un gran filòsof espanyol–, que sempre anirien seguides d’una absoluta manca de compromís real. I, de fet, darrerament hem pogut llegir tota una bateria d’articles que pronostiquen la nostra incapacitat per canviar la realitat a causa d’aquest tarannà. Uns pronòstics que mai no acabes de saber si vaticinen el futur o si no van més enllà d’allò que en anglès se’n diu wishful thinking, és a dir, d’un pensament que confon desitjos amb realitat.
És cert, tanmateix, que les principals forces polítiques han quedat descol·locades i no saben explicar de manera creïble quin és el camí que ens pot portar a l’horitzó ambiciós que el país necessita i desitja. Tampoc no coneixem bé, encara, les forces polítiques noves que en siguin alternativa. I hi ha dubtes de si disposarem dels líders necessaris a les institucions civils per donar resposta als enormes desafiaments que tenim davant. Quan ara es parla de “refer els ponts amb Espanya”, com demanava el president del Foment del Treball, Joan Rosell, al president Montilla la mateixa nit de la sentència, hom descobreix fins a quin punt certs personatges han renunciat a ser líders i s’han convertit en rèmores per a uns nous temps que ja no admeten velles cabòries.
¿Hi ha, doncs, raons per al desànim, per pensar que tot acabarà en no res com esperen, amb posat indiferent –però vigilant-nos de cua d’ull– els espanyols? No, de cap manera. En aquests moments, ja hi ha milers i milers de catalans que treballen pel país, que han decidit que volen fer-lo sortir de l’atzucac al qual ha menat aquest projecte fracassat de reforma estatutària. En aquests moments, hi ha milers i milers de catalans disposats a fer l’esforç de canviar les seves rutines diàries per tensar la musculatura d’un país que haurà d’afrontar grans transformacions si vol tenir futur. I és a partir d’avui que hem d’anar desgranant aquesta gran expectativa en respostes concretes, compromeses, intel·ligents i democràticament impecables.
Posem-ne algunes. En primer lloc, tenim eleccions a la cantonada. Els partits hauran de fer propostes de futur sense enredar-nos amb camins que, després de fer marrada, porten més enrere d’on érem abans. Exigim-los-les. I llavors, com a electors, actuem amb responsabilitat donant el vot a qui assenyali horitzons de veritable progrés nacional. Que no ens tornin a dir que no ens preocupa el nostre futur com a nació. Els catalans ja no volem més promeses d’esclavatges suposadament dolços però letals: ara exigim –malgrat saber-ne el preu elevat i el risc– seguir camins de veritable llibertat. Per tant, haurem de votar amb coratge.
En segon lloc, hem d’imposar-nos un nivell d’autoexigència cívica i patriòtica, que ranegi l’excel·lència. Usar el català sense renúncies aguantant els maldecaps que pugui provocar-nos, i amb el compromís de parlar-lo cada vegada millor. Adquirir productes etiquetats en català. Llegir llibres i premsa en català. Escoltar música catalana i ràdios que en posin. Veure cinema i televisió en català. Renunciar a aquells productes la publicitat dels quals no es faci en la nostra llengua. Associar-nos a les entitats que treballen en la defensa de la nostra dignitat, fent-nos-en socis i participar generosament en el seu finançament. Fer una difusió cordial però valenta de les nostres justes aspiracions polítiques i fiscals entre els companys de treball, amics i família. Denunciar els abusos i escarnis als nostres drets nacionals… Són petits canvis en els nostres hàbits quotidians d’una extraordinària força de transformació. Imagineu que només un deu per cent dels que van votar sí a la independència a les consultes, més de 50.000 catalans, decidissin de cop passar a llegir diaris en català i de clara lleialtat nacional!
Finalment, és clar, cal que se segueixin desenvolupant les múltiples formes d’organització que a hores d’ara ja treballen pel país en diversitat de plans de compromís i d’objectius. Que no es coneguin, no vol dir que no hi siguin. Puc donar fe de que n’existeixen a centenars. Uns, perquè treballen amb discreció. Altres, pel seu caràcter local. La majoria, perquè han estat informativament menystinguts. I, és clar, perquè encara hi ha moltes propostes que tot just ara acaben de madurar. Però que ningú no ho dubti: l’impuls d’aquesta manifestació d’ahir ens permetrà fer el salt de qualitat cap endavant que ens cal. És l’hora de la independència, i ahir vam fer el primer pas en aquest camí. Ara, decidim quin serà avui el nostre gest de compromís personal per fer el segon pas.
Il·lustració de Cristina Losantos
