Una lenta digestió electoral
No serà fàcil digerir els resultats del 28 de novembre. Pels partits, perquè guanyadors i perdedors hauran de llegir bé el sentit d’allò que han rebut o han perdut. D’això en dependrà el seu futur. Pels estudiosos del fet polític, perquè es fa necessari i urgent disposar de nous esquemes interpretatius que, més enllà de justificar a favor propi els resultats, permetin comprendre les claus fonamentals d’allò que ha passat. Fins i tot pels electors, que hauran de comprovar fins a quin punt el mapa final que han contribuït a crear s’ajusta a allò que esperaven i volien que passés.
Les interpretacions d’uns resultats electorals poden tenir dos objectius: imposar una lectura de la realitat convenient als propis interessos, és a dir, “apropiar-se” els resultats -hagi estat favorables o desfavorables-, o bé mirar de comprendre què ha passat, les raons de la decisió del vot, fins i tot si aquesta interpretació posa en evidència els propis errors o febleses. Doncs bé: l’independentisme, les diverses organitzacions que el representen, hauria de fer un exercici honest sobre aquests resultats i sobre allò que han aconseguit. I no tant sobre els resultats mateixos, que això ja ho hem pogut veure amb una disminució dels diputats explícitament independentistes, sinó sobre les expectatives creades -i frustrades- i, encara més, sobre les causes dels desacords o sobre com seguir endavant.
A primera vista, però, res no fa pensar que de manera immediata sigui possible una reflexió serena i constructiva. ERC té dificultats a la pròpia organització que poden fer-li difícil un exercici d’autocrítica en relació a l’estratègia seguida els darrers anys. Solidaritat, envalentonada pels resultats, no sembla, per ara, capaç d’autocrítica sobre la seva irrupció improvisada i les conseqüències que se’n van derivar. RCat, fidel al seu estil, gairebé una setmana després de les eleccions, està desapareguda…
Com que la independència no és per demà passat, hi haurà temps per repensar-ne el futur de la seva expressió política. La independència -ho he sostingut sempre- no vindrà per un gran partit independentista al Parlament, sinó per tenir diputats independentistes a gairebé tots els partits. Però, de moment, la feina principal és prepolítica. Cal convèncer la societat civil, cal tenir propostes ben elaborades, cal imaginar el país que farem. Potser era inevitable passar la temptació de la borratxera electoral, però ara cal tornar a la feina.
