Parlem de pactes
Que jo cregui que és del tot impossible que hi hagi un nou pacte fiscal entre l’actual Govern de Catalunya i el Govern espanyol que s’ha de constituir d’aquí a una setmana, i a més sigui beneït per les institucions d’Estat de sempre, és irrellevant. No sóc profeta, no tinc “tota” la informació i m’he equivocat en altres previsions, encara que en general hagi estat més per un excés d’optimisme que no de pessimisme, com podria semblar que és el cas. Només començo per aquí per tal que el lector ho sàpiga i tingui totes les cartes sobre la taula a fi de poder fer una lectura crítica del meu article.
He d’afegir, tanmateix, que el meu supòsit sobre la impossibilitat del pacte es mou en la incertesa sobre allò que podria arribar a ser. Arran de les eleccions de fa un any, molt ràpidament i sense cap subtilitat, Convergència i Unió va passar del “concert econòmic” al “pacte fiscal”. I a hores d’ara no sabem quins són els continguts mínims que el farien acceptable a CiU.
Encara que, parlant de “mínims”, sap greu haver de tornar a recordar que en el cas del darrer Estatut el debat parlamentari va començar amb tres o quatre exigències mínimes posades per Convergència i Unió sense el compliment de les quals, va assegurar, en cap cas seria acceptable. I tot va acabar com va acabar, primer en una lamentable nit del mes de febrer del 2006 a laMoncloa i després, sobretot, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. La idea, doncs, que hi ha línies roges infranquejables a partir de les quals els partits i els governs diuen que es plantaran ja sabem què val. Per tant, no puc anar més enllà del que alguna vegada s’ha suggerit, com ara el supòsit de la recaptació de tots els impostos, un increment notable de la capacitat normativa per determinar-los i la reducció de l’aportació fiscal neta a l’Estat en no més d’un quatre per cent del PIB català. I és això el que crec que Espanya –ni el Govern, ni les institucions de l’Estat ni l’opinió pública– no acceptarà mai, i no tan sols per les conseqüències econòmiques, sinó encara més per les polítiques.
Ara bé, el Govern de Convergència i Unió ha situat el pacte fiscal com a gran objectiu de legislatura, enmig d’un camí boirós cap a una “transició nacional”. Per tant, cal prendre’s seriosament el desafiament. I l’argument principal que m’ha semblat sentir dir al president Artur Mas és que el pacte fiscal, per ara, marca el límit superior de l’actual ambició nacional mantenint el màxim consens social.Més enllà d’aquest límit, pronostica que hi hauria divisió de la societat catalana. I vist que Convergència i Unió sol rebutjar qualsevol altra aspiració nacional més gran perquè considera que podria ser una font de frustració, centrarem l’atenció en l’únic horitzó sòlid que se’ns proposa.
Doncs bé, des del meu punt de vista, l’horitzó curt que proposa CiU planteja diversos interrogants sobre els quals cal demanar precisions. I el primer de tots deriva de la mateixa denominació de “pacte” fiscal. Perquè la idea de pacte explicita no pas una exigència concreta –que ni tan sols ha estat feta– sinó un acord que depèn, com diria el Marx humorista, de la segona part contractant. Un pot demanar A i acabar pactant B, posem per cas. Però no es pot començar exigint un pacte abans de demanar res. I aquesta consideració no apunta a un mer formalisme sinó que delata que en l’horitzó promès no hi ha prevista cap força negociadora. El pacte, tal com s’ha formulat fins ara, no passa de l’habitual petició càndida de benevolència.
De fet, em corregeixo. Sí que hi ha hagut una subtil forma de pressió: l’amenaça que, de no ser atesos, podria créixer la desafecció cap a Espanya, que és unamanera eufemística de referir-se a la voluntat d’independència. Però d’aquí neix el segon interrogant: vol dir que el Govern de CiU utilitza la independència com a moneda de canvi per a un simple pacte fiscal? El pacte fiscal és el plat de llenties a canvi del qual hom pot renunciar a tota l’herència?
O en altres paraules: el pacte fiscal és un estadi intermedi en un procés obert de transició nacional il·limitat, o és la condició prèvia per renunciar-hi? La resposta a la pregunta és rellevant, d’entrada, per als espanyols. És lògic que abans de seure a negociar vulguin saber si és l’última petició del nacionalisme català, o si, com la canalla que mai no en té prou, després en voldrem més. Però també ho és per als mateixos catalans: amb l’assoliment d’un suposat pacte fiscal satisfactori, a què hauríem de renunciar?
En tercer lloc, m’inquieta que es digui que el pacte fiscal és el punt d’ambició nacional de màxim consens. A vegades tinc la impressió que els polítics confonen les aspiracions i les pors imprecises dels ciutadans amb les concretíssimes dels poders fàctics que els pressionen. Que el pacte fiscal sense fer sang sigui la màxima aspiració acceptable per determinats interessos empresarials del país és fàcil d’imaginar. Però pel que fa als catalans, no s’hi val a posar límits a les nostres aspiracions nacionals, i menys si no es té el coratge de liderar-les.
I per acabar, una consideració sobre possibles referèndums. Espero que l’hipotètic referèndum sobre el pacte fiscal no sigui una mera arma de pressió. Sobretot, perquè en cas de celebrar-se, la pregunta hauria de ser sobre el contingut exacte del pacte –i no pas sobre si en volem un, sigui quin sigui–, amb un resultat que hauria de marcar un llindar sobre el qual ja no es podria negociar resmés sense frustrar la voluntat expressada. Per tant, alerta a fer servir la voluntat del poble en va.
