Primer assalt
Els resultats de les eleccions d’aquest 25-N s’hauran d’estudiar amb molta atenció per poder-los interpretar correctament i treure’n conclusions útils, i no quedar atrapats en argumentacions autojustificadores o autocomplaents. En aquesta mirada d’urgència d’ara, per tant, amb les urnes encara calentes, els per què? encara són impossibles d’establir. Però s’ha d’admetre que, fins i tot a la vista del nombre definitiu de diputats, hi ha molts què a destacar. Vegem-ne uns quants.
En primer lloc, hi ha hagut una molt bona participació. I aquesta dada, que és democràticament molt positiva, pot explicar algunes de les sorpreses de la nit. Més participació indica una captació de vot nou al Parlament de Catalunya, tant entre els que no participaven mai en eleccions que no fossin espanyoles, com entre els qui des de posicions més radicals no trobaven una força política que els representés. Més participació, en tot cas, ha donat lloc a més pluralitat. I l’increment de complexitat, no cal dir-ho, dificulta la governabilitat i alhora millora la representativitat.
En segon lloc, és cert que els resultats no es poden llegir només amb la clau de la manifestació de l’Onze de Setembre al cap, sinó que cal afegir-hi una variable determinant com són les polítiques de dramàtica austeritat que s’han hagut d’aplicar els darrers dos anys. Però, sobretot, el que no es pot deixar de banda és el joc brut mediàtic que ha ocupat la segona part de la campanya electoral, ni la lògica de la por en què s’han abonat els partits estatals i els seus líders. Certament, és difícil de mesurar-ne l’impacte, però la pressió ha tingut unes dimensions bàrbares. Ara bé, contribueix a pensar que el joc brut ha pesat molt el fet que les enquestes prèvies a les falses denúncies d’El Mundo apuntaven a uns resultats molt diferents. Vaig escriure que teníem una campanya “intervinguda”, i ara seria absurd negar que aquesta intervenció espanyola no ha tingut greus conseqüències.
Finalment, s’ha de reconèixer que, malgrat la gran mobilització popular sobiranista que el país ha viscut aquests darrers anys, amb la culminació de la manifestació de l’Onze de Setembre, la seva capacitat per establir una majoria social sobiranista queda molt lluny de les previsions. I, en aquest cas, no es pot apel·lar al joc brut ni a la política de la por, que no hauria hagut de tenir un impacte massa gran en aquesta societat mobilitzada. El Parlament de Catalunya conserva la majoria sobiranista, ara amb 87 diputats, i la mateixa força unionista de 48 diputats.
El sobiranisme, doncs, no ha perdut pas el primer assalt. Només ha comprovat la duresa del combat. I sí: el combat serà més llarg del que un s’havia pogut imaginar.
