En les anàlisis catastrofistes d’ara mateix hi pesen massa els temps passats. I, en canvi, tot corre tan de pressa que l’únic passat que compta de veritat és el més immediatament recent. Els temps passats que ara valen ja no parlen de la generació dels nostres avis o de la dels pares, sinó que tenen com a referència l’any passat. Per acabar-ho d’adobar, l’únic futur que s’entreveu, aquell que abans es volia per als fills i els néts, ara és el d’aquí pocs mesos. Veig que és així quan la gent més gran que tot just fa quatre dies que ha descobert que també vol la independència, de tan il·lusionada i impacient com està, demana: “Ho veuré?” L’actual procés de canvi ignora el passat i apressa el futur.