En la confusió, la llibertat
El pitjor de les pretensions del ministre Wert amb la seva llei d’educació és la inutilitat del propòsit de fons: espanyolitzar els alumnes a base de fer-los aprendre una història nacional unificada. Pensar, a hores d’ara, que el paper determinant en la conformació d’una consciència nacional passa per l’escola i la memorització d’un relat històric per ser-ne examinat, és viure a la Lluna. Progressivament, els vells instruments de la construcció nacional –exèrcit, Església i escola–, han anat perdent aquest paper polític. No dic que l’escola sigui políticament irrellevant, però en tot cas els processos d’adhesió a la nació a través seu ja no funcionen ni mecànicament ni són explícits.
Fins i tot els mitjans de comunicació públics, i especialment la televisió, han perdut pes a l’hora de fixar els límits de la nació. Durant la segona part del segle XX han estat uns instruments molt eficaços. I molt particularment a Espanya, mentre no hi va haver alternatives als nodo, als butlletins de notícies i als telediarios. Però ara les audiències s’han fragmentat fins a tal punt que ja no tan sols darrere les pantalles hi ha una infinitat d’ofertes diferenciades, sinó que al davant també hi ha usuaris amb pràctiques molt diverses.
Passa el mateix amb els mitjans de comunicació més clàssics com la premsa. Tot indica que el seu paper cohesionador recula. Tant, que el polític –i el ciutadà– que es conforma amb el diari de paper per saber com va el món acaba atrapat en una realitat encara més virtual que la del que es mou per la xarxa sense carta de navegar. Les hegemonies que representen els diaris en paper són tan equívoques que expliquen alguns dels errors que actualment cometen els polítics que s’orienten exclusivament en els reculls matinals de premsa.
És de no entendre el declivi d’aquests instruments antics de nacionalització, que se’n deriven les reaccions quixotesques dels qui combaten, inútilment, molins de vent. Fa riure que en ple segle XXI, en societats complexes com la nostra, es pugui parlar d’un pensament únic mediàtic, d’adoctrinaments escolars, o que es recorri a l’expressió “espiral del silenci”, fent-ne un ús metafòric absolutament inapropiat en relació al que pretenia descriure la politòloga Elisabeth Noelle Newmann. És surrealista que els qui més apel·len a la necessitat de cohesions nacionals fortes davant del perill de fragmentació siguin els que alhora denunciïn el suposat pensament únic o l’adoctrinament… dels altres. N’hi ha que només descobreixen el fred que fa fora de l’hegemonia en què han viscut còmodament instal·lats quan es posa en qüestió el seu marc de referència nacional.
La conseqüència ingènua d’aquest estat de coses seria preguntar quin nou aparell d’Estat garantirà en el futur la cohesió nacional. ¿Com es disciplinarà el pensament del ciutadà per fer-li acatar l’ordre constitucional quan l’exèrcit s’ha d’abastir d’estrangers, quan l’Església és a punt de deixar enrere el patriotisme tronat de la seva conferència episcopal o quan l’escola dels currículums oficials i l’excel·lència memorística demostren el seu fracàs? ¿A qui caldrà recórrer si els telenotícies de la televisió pública, els que se suposa que respecten el pluralisme parlamentari, només arriben a una mínima part dels ciutadans? ¿Com es pot conèixer la pròpia nació si la premsa escrita, condicionada per hegemonies econòmiques, socials i culturals esbiaixades, ja no és capaç de representar-la en tota la complexitat?
Des del meu punt de vista és obvi que els vells mecanismes han estat arraconats per uns altres de més eficients. Les xarxes socials, que encara generen tanta aversió als representants de les antigues institucions, es mostren més capaces d’acomodar-se a la diversitat i la complexitat del públic. Alhora, són aquestes xarxes les que integren el ciutadà en uns marcs de dependència significativament més forts que els antics. Ara bé, aquesta nova dinàmica qüestiona no tan sols l’antiga estructura de poder, sinó la capacitat de control. És a dir, no és que hi hagi una substitució en les elits que tenien el control sobre els mecanismes tradicionals, sinó que la complexitat dels instruments repercuteix en la dificultat de controlar-los.
És cert que es tracta de mecanismes que encara no són universals. De fet, tampoc ho ha estat mai l’exèrcit –només homes–, ni l’Església –només practicants–, ni l’escola –només alfabetitzats–. Tampoc no ha estat mai universal la lectura de premsa. Però es pot suposar que l’accés a les xarxes a través de tauletes i telèfons espavilats –ens podem estalviar allò d’intel ·ligents–, al ritme que progressa entre els joves, en poc temps assolirà una generalització d’ús que cap altre instrument no ha tingut mai en la difusió d’idees, la transmissió d’emocions o la circulació d’informació.
En definitiva, que els nostàlgics dels vells instruments que encara esperen que l’escola nacionalitzi, que la televisió mantingui l’espai de comunicació nacional o que un diari esdevingui garant d’una adscripció nacional determinada, sàpiguen que tenen la batalla perduda. Encara no sabem prou bé com funcionen els nous instruments, ni potser, per la seva complexitat i rapidesa a transformar-se, no ho arribarem a saber mai. Però jo sóc dels que pensen que, en aquesta capacitat d’escapar-se del control de les elits i en la confusió que generen és on trobem els nous espais de llibertat que ja s’estan manifestant.
