Si us plau, intervingueu-nos!

A la vista del projecte de pressupostos del Govern espanyol i del tracte que donen a Catalunya, m’inclino a pensar que una intervenció europea en tota regla sobre l’economia espanyola ens seria molt més beneficiosa que la intervenció de facto que ens aplica el Govern de l’Estat. Amb l’actual projecte, el Govern espanyol ens ha dit ben a les clares que l’Estat no està en condicions de complir les seves pròpies lleis ni de pagar els deutes adquirits de manera formal amb Catalunya. Així mateix, a l’hora de distribuir el pressupost d’inversions, s’entesta a mantenir la vella pràctica –que el nou Estatut havia de canviar- de subestimar les necessitats productives d’aquesta part del territori actual de l’Estat.

Hom preveu invertir a Catalunya tan sols un onze per cent dels recursos disponibles –ja veurem un cop acabat l’any què se n’haurà complert-, malgrat que els catalans aportem gairebé el 19 per cent al PIB estatal, que tenim el 16 per cent de població i que l’Estat s’apropia del 43 per cent dels impostos que recapta aquí. I tot això, mentre atén inversions no tan sols improductives sinó que, com passa amb els quilòmetres de tren d’alta velocitat, tenen uns costos de manteniment -100.000€ per quilòmetre i any- que no seran suportables per a una economia a punt de fer fallida.

Pel que fa a Catalunya, com he dit, a la pràctica ja n’està d’intervinguda per Espanya. L’espoliació fiscal és una forma clara d’intervenció. Si, a més, l’Estat pot incomplir arbitràriament els compromisos, vol dir que estem en una situació d’indefensió jurídica total. Afegiu-hi que, com explica el professor Xavier Sala i Martín, els comptes de l’Estat fan disminuir el seu dèficit a base de transferir-lo comptablement a les autonomies, cosa que després els permet culpar-nos de desviaments que, per a més inri, han estat provocats per lleis aprovades a Madrid.

Per acabar –i sense ser exhaustiu-, si tenim en compte que la possibilitat de més endeutament també està condicionat per l’arbitrarietat del Govern central, ja tenim el panorama ben perfilat. És a dir, en les actuals circumstàncies, el Govern de la Generalitat no pot anar més enllà de ser, en el millor dels casos, un bon administrador de la misèria a què l’aboca un Estat voraç i maltractador.

És cert que Espanya també està supervisada per Europa. I no em refereixo pas al fet d’haver de complir criteris pressupostaris acordats solidàriament pel conjunt dels membres de la Unió Europea. Fins aquí, aquests pactes no haurien de ser considerats pròpiament una pèrdua de sobirania sinó el resultat d’expresar-la en la voluntat espanyola de participar en un projecte políticament ambiciós. Una participació que, d’altra banda, li ha reportat generoses quantitats de recursos. La supervisió, fins ara, es limita a comprovar que l’Estat compleix els seus compromisos, a causa de la desconfiança que se li té per la incapacitat demostrada per fer-ho.

Tanmateix, el fet que la presentació dels pressupostos de l’Estat hagi provocat una reacció tan negativa en els mercats, suggereix que l’actual supervisió serà del tot insuficient. Sigui com sigui, la intervenció d’Espanya, si és que es vol mantenir dins la zona euro, cada dia és més probable, i si encara no s’ha produït és més per les dificultats que presenta que no pas perquè no es cregui necessària.

És en aquest marc d’una Catalunya intervinguda de facto per Espanya –en termes polítics, també podria dir-se’n ocupada-, i d’una Espanya sota vigilància però incapaç de prendre les decisions necessàries per sortir del forat, que és fàcil arribar a la conclusió que, per als catalans, seria desitjable una intervenció d’Espanya en tota regla. La intervenció, d’entrada, no hauria d’afegir més pressió a la reducció del dèficit previst. En canvi, és probable que, a més de calmar els mercats i abaratir el finançament del deute actual, un criteri pressupostari europeu més racional posaria l’èmfasi en la despesa pública productiva i, lògicament, capgiraria les prioritats polítiques ara exhibides impúdicament pels números presentats pel senyor Montoro.

No tinc cap mena de dubte que, en aquesta nova circumstància, per seguir en l’exemple anterior, s’aturaria la construcció de les línies de tren d’alta velocitat a Galícia i Portugal que només tenen valor polític, i es prioritzarien les inversions productives com la de l’eix mediterrani, la connexió ferroviària amb el Port de Barcelona o la de l’alta velocitat amb el túnel del Pertús, el retard de la qual ja ha costat 128 milions d’euros en dos anys d’indemnitzacions a la concessionària.

No és que sigui favorable a la pèrdua de sobirania d’uns estats que ara com ara són els únics que garanteixen un control democràtic de les decisions que prenen. I és cert que el dèficit democràtic de la Unió Europea no la situa en una bona posició quan actualment ni tan sols és governada pels mecanismes formals establerts sinó per dos estats, França i Alemanya, que es comporten com a poders fàctics. Però en la mesura que a Catalunya tampoc no se li respecta l’autogovern, que cada dia se l’amenaça amb una involució autonòmica i que, per activa i per passiva, s’adverteix que no hi ha més horitzó que l’actual de pagar i callar, com a mínim, que puguem triar amo.

Per dir-ho així, si hem de ser governats per un directori, prefereixo que sigui el que estableixi criteris el més racionals possible per sortir de la crisi com abans millor.

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.