Contraarguments
Tots els sermons sobre la desafecció política s’han fos com un bolado quan els ciutadans, tips de sentir-se poc estimats per la política institucional, han pres la iniciativa. I, per si fossin poc les mobilitzacions que està provocant la crisi econòmica arreu d’Europa, a Catalunya, el desvetllament a favor de la independència ha provocat el grau de politització ciutadana més gran que jo recordi des dels primers anys després de la mort del dictador i abans que, ja a finals dels setanta, es comencés a parlar d’allò que el filòsof J. L. López Aranguren va qualificar de “desencanto”. Ara, les xarxes socials i els auditoris són plens a vessar de política, i les converses de carrer han deixat les xafarderies de la televisió porqueria en un segon pla per discutir sobre la corrupció política, sobre els sous i les indemnitzacions multimilionàries dels principals responsables del desastre o sobre les possibilitats de fer o no una consulta sobiranista. La política s’ha instal·lat a cada racó d’aquest país, i a cada minut fica cullerada a les nostres converses.
Ara, doncs, el carrer parla de política com mai. Tant o més que els mateixos mitjans de comunicació, vistos en el seu conjunt, en una inversió d’interessos sorprenent. I es discuteixen arguments i contraarguments, que no són altra cosa que l’avantsala de les batalles polítiques que s’acabaran produint. És en aquest terreny de la guerra dialèctica, on cadascú intenta determinar l’agenda dels debats públics, on em proposo aportar quatre breus reflexions a les línies que segueixen. I la primera de totes és per fer constar la meva perplexitat davant d’aquells que neguen tota ètica –i èpica– als actors polítics, i n’analitzen les decisions en termes merament instrumentals, atribuint-los un cinisme moral que no suposaríem ni al més pocavergonya dels criminals. Penso principalment –però no exclusivament– en aquells que donen a entendre que el president Artur Mas va convocar les eleccions del 25 de novembre per meres raons d’oportunisme polític i que, vistos els resultats, ara se n’hauria d’estar lamentant. No sé si en aquest cas s’hauria d’aplicar aquella màxima castellana de “piensa el ladrón que todos son de su condición”, però no tinc cap mena de dubte que el president Mas va assumir el risc de convocar aquelles eleccions davant l’evidència que el carrer havia desbordat la política institucional. Aquell Parlament que s’havia constituït amb les eleccions de 2010 sota l’expectativa d’un hipotètic pacte fiscal, havia quedat superat i necessitava una nova legitimitat. Per cert, una circumstància que es tornarà a repetir si es constata que l’actual compromís electoral de fer una consulta sobiranista també és avortat per l’Estat espanyol i cal fer nous passos endavant.
El segon front de discussió de què vull parlar és del que pretén afligir els catalans amb les hipotètiques malvestats d’una futura independència. Els arguments de la por, en aquests moments, a Catalunya fan més riure que no espanten. Tothom mitjanament ben informat sap que una Catalunya independent seria un país molt més pròsper que no pas la regió fiscalment maltractada que ara és. La independència té els seus costos, és clar, però sobretot per als catalans que gaudeixen de privilegis a l’Espanya actual, per bé que cada dia són menys (els privilegiats i els privilegis). Però en el balanç final, no tan sols queda clara la magnitud del llast que Catalunya es trauria de sobre, sinó que l’Espanya castellana que restaria també tindria l’oportunitat de regenerar-se econòmicament sense la crossa catalana. Una crossa que, alhora que l’ha aguantat, ha estat l’excusa perfecta per estalviar-se els canvis estructurals que necessitava. I si volen una sola dada, vegin la proporció de funcionaris entre la població activa a Catalunya i la d’Extremadura o Andalusia.
Hi ha un tercer argument que se sol esgrimir en contra de “l’aventura” independentista, i és la resistència d’Europa a aplaudir-la. De fet, si alguna cosa hauria de sorprendre, precisament, és la neutralitat –alhora que l’interès– amb què Europa assisteix a la pulsió independentista dels catalans. Cap desqualificació fins ara, i algunes tímides preses de posició a favor del dret a decidir, això sí, immediatament frenades per una ferotge acció diplomàtica espanyola, que caldria començar a explicar amb detall. Però que ningú no s’enganyi: quan Europa com a projecte global, però també els diversos estats que la componen, facin números, s’adonaran –si no és que ja ho saben– que els seus interessos convergeixen amb els d’una Catalunya independent. El món polític i empresarial sap que quan es té un problema molt gran, l’única via de solució és fragmentar-lo, donar via lliure a les parts que es poden espavilar per elles mateixes, i actuar de manera radical sobre la part més danyada quan ja se la té ben delimitada.
Finalment, un dels arguments més contradictoris que circulen en el debat sobiranista és aquell que diu que “no ens donaran permís”, en referència a la possible secessió. Aquest quart debat denota fins a quin punt encara és a mig camí el canvi de mentalitat que implica la superació actual de la tradicional “indefensió apresa” dels catalans, una condició psíquica que es manifestava en les habituals actituds victimistes. Ara ja sabem que la dependència no és un estat natural, no és una fatalitat, però hi ha qui encara creu que la independència te l’han de concedir. I això no va de permisos, sinó de radicalitat democràtica. Perquè, a veure: qui era l’eixerit que quan l’independentisme era minoritari afirmava que cada vegada que anàvem a votar ja ens autodeterminàvem? Doncs a aquest valent ara li prenem la paraula per a la propera vegada que tornem a les urnes.
