El silenci de la bona gent

Una de les sentències més conegudes de Martin Luther King (1929-1968) diu: “Els de la nostra generació ens haurem de penedir no tan sols de les paraules i les accions infames de la mala gent, sinó també del terrible silenci de la bona gent”. El gran lluitador pels drets civils dels afroamericans als Estats Units, premi Nobel de la Pau el 1964, nascut a Atlanta i assassinat a Memphis, tenia tota la raó. I si alguna observació s’ha de fer a la seva denúncia és que no es tracta tan sols d’un escàndol per a la seva generació, sinó que es pot dir de qualsevol altre temps.

M’ha semblat oportú recordar ara aquest pensament perquè, hipersensibilitzats per les crisis econòmica i política actuals, descobrim escandalitzats –no sense un cert fariseisme– que abunden els comportaments malèvols, a l’engròs i a la menuda. Una maldat, però, per a la qual busquem responsables estructurals, no fos cas que ens esquitxés a nosaltres mateixos. Es culpa el sistema, el capitalisme salvatge, el neoliberalisme o les elits extractives que se n’aprofiten, recorrent a una retòrica que permeti distingir, amb tota claredat, els bons dels dolents, les víctimes dels botxins. A diferència d’aquella vella i tan lúcida idea del “pecat original”, que assenyalava la fràgil naturalesa ètica de tots i cada un dels individus, ara més aviat ens inclinem a destriar maniqueament els innocents –nosaltres– dels pecadors, que serien les minories beneficiades pel mal estructural.

No es tracta, esclar, de desmentir l’existència d’una organització social que porta implícites formes de discriminació, d’injustícia i d’abús. Ni tampoc no es tracta, apel·lant a la naturalesa humana, de diluir la responsabilitat de qui és agent directe de la maldat que s’inscriu en les seves decisions. Però, des del meu punt de vista, allò que falta a aquesta crítica és la terrible tercera perspectiva que assenyala la sentència de Luther King: la del del paper de la bona gent. És a dir, cal afegir una reflexió sobre la connivència de les majories socials suposadament innocents amb el mal que es denuncia.

Sense voler forçar més del raonable la proximitat de conceptes que tenen el seu propi espai de significació, la frase de Luther King em porta a la noció de Hannah Arendt sobre la “banalitat del mal”. És a dir, sobre la insensibilitat que, paradoxalment, genera la maldat massiva, qui sap si per no sucumbir-hi o potser per poder-la sobreviure sense haver-nos de menysprear a nosaltres mateixos. A tota la bona gent que calla davant de la injustícia, el fet de ser bona gent no la disculpa pas, sinó que per aquesta mateixa raó encara fa més terrible el seu silenci.

En psicologia social es coneix com el bystander effect, també anomenat “efecte espectador”. Estudiat al laboratori des del 1968 per J. Darley i B. Latané, va ser descobert a partir d’un cas que havia escandalitzat l’opinió pública nord-americana uns anys abans. Kitty Genovese, una cambrera de Nova York, el 13 de març del 1964 era assassinada quan tornava de la feina, apunyalada davant mateix del portal de casa seva a Kew Gardens, a Queens. Kitty, de 28 anys, va demanar ajuda però el veïnat que la va sentir cridar no va fer res per socórrer-la. Van passar força minuts fins que algú va telefonar a la policia. Un article de premsa publicat un parell de setmanes més tard, amb testimonis dels veïns, va encendre una gran polèmica sobre el perquè de la manca de reacció ciutadana. El bystander effect, en definitiva, sosté que com més gent hi ha present en una situació d’emergència, menys són els que es mostren disposats a ajudar la persona en risc. Les explicacions parlen d’una dissolució de la responsabilitat ( diffusion of reponsability) en situacions de massa i de comportaments imitatius que fan creure a l’individu que allò que fa la majoria és el correcte. Però que la psicologia social s’interessés per aquest efecte espectador des de mitjans dels anys seixanta no vol dir que fos res de nou. A la pàgina web Listverse, a l’hora de triar els 10 casos més notoris del bystander effect, no té cap inconvenient a començar per la paràbola del bon samarità, fins afegir-hi l’expulsió dels indis autòctons de les seves terres a l’Amèrica del Nord o el mateix holocaust. És a dir, casos que mostren la indiferència general de la bona gent davant de l’abús massiu, i d’aquesta banalitat del mal que ens el pot arribar a fer tan brutalment suportable.

Cadascuna de les aproximacions esmentades ho fa des d’una perspectiva diferent. L’aproximació ètica del pastor protestant Martin Luther King; la mirada des de la teoria política de Hannah Arendt o l’anàlisi científica del comportament humà de Darley i Latané. Totes apunten a un mateix fenomen: el de la responsabilitat, moral, política i social de qui assisteix, silenciós i indiferent, a l’espectacle del mal. Tanmateix, com deia al principi, la inquietud que volia expressar no és tan sols la que produeix el silenci, sinó molt particularment la d’aquesta denúncia del mal que sembla preocupada a espolsar-se la responsabilitat d’una connivència indiferent, la que es dedica a fer víctimes innocents, més que no pas a convidar a fer una reflexió autocrítica sobre la complicitat de la bona gent amb el mal que es denuncia. Dit d’una altra manera: la denúncia del silenci de la bona gent davant de la injustícia, de la banalitat del mal o el bystander effect ens hauria d’allunyar del maniqueisme implícit en determinades formes de crítica social, més que no pas convidar al compromís personal fent creure, volgudament o no, que trencant el silenci i assenyalant un culpable ja quedem deslliurats de tot exercici autocrític.