Poc a poc i bona lletra
La independència, que estic convençut que és un objectiu assolible en un període de temps raonable, serà el resultat d’un procés extraordinàriament complex que només una societat molt segura d’ella mateixa podrà dur a terme. El missatge d’una claredat absoluta que ens ha fet arribar Espanya els darrers temps sobre el final de trajecte autonòmic, ja ha ajudat a alguns ciutadans a adonar-se que l’unionisme era una ratera de la que calia sortir. Hem avançat molt en molt poc temps. Hi ha raons per a l’esperança.
Ara bé, una cosa és l’esperança i l’altra és l’eufòria desmesurada que ha portat a reaccions especulatives sobre un hipotètic globus immens de vot independentista que estaria buscant destinació. No és estrany que amb aquesta percepció equivocada de la realitat, s’hagin produït moviments oportunistes que es veuen capaços d’atrapar aquest vot simplement parant el cabàs. Les consultes o la manifestació del 10J han servit per estendre un projecte com el de la independència, sí. Però ens movíem en el terreny de l’agit-prop en un cas, i de la reacció en l’altre. I creure’s la pròpia propaganda, en política és un error greu.
Com que estic convençut que el camí de la independència serà intens però llarg, penso que en aquestes properes eleccions no hi ha gran cosa en joc. Arriben massa aviat. Així, penso que cal abominar dels qui prediquen un apocalíptic “o ara, o mai”, i dels que aprofiten la precipitació per fer-se un lloc a l’ombra. Encara més: l’entrada d’un nou agregat independentista al Parlament que no fos sòlid, podria arribar a ser contraproduent. I, encara, l’obsessió per la unitat al preu de buidar-la de contingut, és democràticament obscena. Tothom tranquil, que hi ha molta feina per fer.
