Herois pel partit
Qui ho diu que la vida del polític no és molt dura? Que ho preguntin, aquesta setmana, a qualsevol socialista català! La premsa ha portat respostes de dirigents i alcaldes, se’ls ha entrevistat a les ràdios, i encara bo que el terratrèmol de Llorca ha suspès actes i debats, i s’han pogut amagar per unes hores…
Però, en tots els casos, i sigui quina hagi estat la resposta, s’ha vist com hi patien, com suaven tinta, com s’agafaven a la baraneta de la barca que trontollava. Ara bé: qui mereix un lloc d’honor a l’altar dels màrtirs per la causa, sense cap mena de dubte, és el diputat Daniel Fernández, que el PSOE el tingui a la Glòria! Aquest advocat, secretari general adjunt del grup socialista al Congrés –el Congrés espanyol dóna per a molts càrrecs importants, com aquest-, és qui hi ha posat més la cara a l’hora d’explicar l’inexplicable amb arguments catalanistes: com és que els 25 diputats del PSC van votar contra la moció que demanava que el govern espanyol del PSOE avancés una bestreta del Fons de Competitivitat, tal com havia fet cada any?
En el fons, trobo que la decisió dels diputats del PSC és ben fàcil d’explicar, si es diu la veritat. En canvi, si s’han de buscar raons patriòtiques, llavors, amics, és impossible no fer-se un embull. El senyor Fernández ha estat tan bel·ligerant en els seus arguments, com inconsistent. Tant deia que l’acord no s’aconseguiria sense la participació del PSC, com donava la culpa del desacord al govern de CiU per no negociar adequadament. Tant demanava que la qüestió no s’utilitzés electoralment, com suggeria que si volíem el tracte tingut fins a 2010, canviéssim el govern (s’entén el de Catalunya!). Tant justificava la decisió del govern espanyol pel context de crisi general com aprofitava per criticar les retallades del govern català que es fan just pel trasllat de la pressió contra el dèficit que fa el govern espanyol a les autonomies on no governa. Com una bèstia acorralada, es tornava agressiu clavant la banya arreu, fins a l’autolesió. En les dues participacions a ràdios catalanes, semblava que el diputat Fernández acabava amb la cara ensangonada de tant donar-se cops contra les preguntes que li feien.
Tan fàcil que podia haver estat dir que es tractava de protegir els interessos del PSOE i els del seu càrrec de secretari general adjunt del grup socialista. O si volia donar una imatge de solidaritat, podia dir que calia protegir els centenars de llocs de treball dels socialistes catalans a Madrid, ara que és tan difícil trobar feina. Aquests vint-i-cinc a Madrid, i tot el que en depèn, que han estat les comparses perfectes de l’ascens de la senyora Carmen Chacón a les primàries per a la presidència del govern de l’Estat, a veure si ara, tot i les dificultats de la victòria final, es deixaran perdre l’oportunitat d’una carrera brillant allà on hi ha poder de veritat! S’ha de reconèixer que els catalans mai no en tenim prou i no parem de demanar víctimes! Ja veig a venir que un dia d’aquests demanarem també a Duran i Lleida i en Sánchez Llibre que votin al Congrés a favor de Catalunya i en contra del seu futur polític. És que no tenim remei!
- Pots llegir l’article al web de Tribuna.Cat
