Arbitratges sota sospita

Entenc que sigui poc correcte exposar una opinió a partir de la sospita i no d’una informació fefaent. Jo mateix em malfio de les teories conspiratives, fins i tot quan semblen evidents, perquè precisament el pitjor que tenen és que substitueixen els arguments per la força d’una presumpta obvietat. I les preteses obvietats, sense argumentacions, emborratxen el pensament i ofeguen l’esperit crític. Ara bé, amb aquestes cauteles prèvies, no em puc estar de manifestar la meva més profunda desconfiança per la mena d’àrbitres que en aquests moments xiulen el difícil partit de la crisi econòmica i financera del qual, ara com ara, ningú no sap el minut final. Tampoc els àrbitres.

Passaré per sobre de les pràctiques de les agències de qualificació que actuen segons aquell repugnant costum de tirar la pedra i amagar la mà. Es dediquen a qualificar uns i altres, i quan se’ls demanen responsabilitats sobre el rigor de les seves valoracions, s’amaguen covardament sota el pretext que es tracta només d’una opinió. Per inexpert que se sigui, tothom pot constatar que aquestes agències van ser còmplices necessaris per enfonsar tot el sistema financer en avalar fraudulentament amb altes qualificacions allò que no valia res. I això sí que és una evidència, en el sentit científic de l’expressió. En segon lloc, tothom pot comprovar com aquestes agències, amb una arrogància sense límits, segueixen pontificant, escollint amb tota precisió el moment que més convé als especuladors que es folren enfonsant en la misèria una gran majoria de ciutadans i països i posant en risc l’activitat dels emprenedors sobre la qual edifiquen les seves fortunes.

Reprimeixo, per inútil, la qualificació ètica d’un comportament com aquest. I ara tampoc no cauré en la temptació fàcil i agraïda de disculpar les víctimes de les agències de qualificació, com si tots plegats no haguéssim entrat voluntàriament en el seu joc, simplement amb una cobdícia menor proporcional a la nostra dimensió particular. Però em costa acceptar que hi hagi tot un món d’autoritats econòmiques, de governs i de gent de negocis en general, aparentment intel·ligents i astuts, que se sotmetin tan dòcilment l’autoritarisme d’unes “opinions” tan poc de fiar, tan irresponsables i que juguen tan malèvolament amb la capacitat de posar en risc el benestar de mig món.

Tanmateix, la meva intenció és posar l’accent en altres organismes reguladors que també actuen com a àrbitres i que no són pas menys sospitosos de capricis malintencionats que les anteriors agèn- cies. Ara mateix, acabem de veure com ha actuat l’ABE (Autoritat Bancària Europea) a l’hora de sotmetre les institucions financeres europees a un test d’estrès. I els criteris emprats han tornat a ser tot un poema d’arbitrarietats que no sembla que siguin justificables només des d’un punt de vista tècnic i per una voluntat de transparència, tal com s’ha argumentat. Això sí, en aquest cas s’ha de dir que la càrrega de la sospita implica de ple un altre personatge, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el govern del qual al capdavant del Banc d’Espanya hauria de merèixer un estudi aprofundit tant sobre la manca de coherència com sobre el biaix polític dels seus criteris reguladors. No és estrany que, tal com de manera continguda explicava aquest mateix diari, els directius bancaris estiguin molestos –per què no dir indignats?– amb els habituals criteris reguladors del governador del Banc d’Espanya que després han resultat tan perniciosos a l’hora de competir a Europa.

I aquí es on volia anar a parar. D’on emana l’autoritat del governador del Banc d’Espanya que li permet fer política, i no tan sols econòmica, amb tanta impunitat? Deu ser cert que a Espanya no hi governen els polítics sinó els alts funcionaris amb una concepció antiga i centralista de l’Estat? Perquè si del que es tractava era de regular l’activitat bancària per assegurar-ne la solidesa, ja es veu que Fernández Ordóñez va fallar estrepitosament. Si d’alguna cosa podem estar segurs, és que el Banc d’Espanya tenia tota la informació que volia i necessitava. I quan va arribar el moment de la reestructuració bancària, el Banc d’Espanya va tornar a donar instruccions que, òbviament, van tornar a ser equivocades. Ara, Miguel Ángel Fernández Ordóñez pot fer veure que es posa a favor de les entitats espanyoles davant d’unes proves d’estrès tan perjudicials. Però el cert és que no les va saber controlar al seu moment, que les va desorientar després en plena crisi i que, finalment, no les ha sabut defensar davant de l’ABE. Com és, doncs, que públicament ningú no qüestiona la seva competència i autoritat per seguir regulant el sector bancari espanyol? Com és que segueix amb les seves habituals intromissions en temes de política econòmica que no li pertoquen, i molt especialment quan tenen a veure amb la desqualificació del model autonòmic? Quina mena d’impunitat empara un personatge l’acció del qual és provadament plena d’errors i que traspassa ara i adés els límits del seu paper tècnic d’alt funcionari? Si el joc, en els temps que corren, ja és prou complicat, només falta que no ens puguem fiar dels àrbitres. I que, com en el futbol, a més resulti que són intocables.