Sociolingüística judicial

S’ha dit amb raó que aquí tots fem de lingüistes sense saber-ne. En un país ple de “malalts de llengua”, qui més qui menys ha tingut una dolència, coneix un remei o es veu amb cor de fer un diagnòstic sobre la bona o mala cara que fa la llengua catalana. Això sense comptar els centenars d’experts que sí que tenim i que han publicat milers d’estudis i assaigs rigorosos, d’orientacions diverses i pronòstics matisats. Però amb tota aquesta efervescència no n’hi havia prou: de fa un temps, sembla que els jutges també es dediquen activament la sociolingüística, i determinen si un model educatiu és adequat o si una llengua ja es pot equiparar a una altra, amb una autoritat que cap altre expert no havia exercit mai. Érem pocs i va parir la burra!

Però no ens equivoquem: els jutges no en fan de sociolingüistes. Prenen decisions que afecten la política lingüística, sí, però seguint principis jurídics. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fa públic un ultimàtum al Departament d’Ensenyament per tal que en dos mesos canviï el model d’ús lingüístic utilitzat des de la recuperació de l’autogovern, no fa altra cosa que aplicar la llei. Més concretament, aplica una sentència del Tribunal Suprem espanyol, i aquest la dicta -a partir d’una denúncia- atenent la sentència del Tribunal Constitucional sobre el darrer Estatut de Catalunya. Els jutges, doncs, simplement apliquen l’ordre constitucional establert. I l’ordre constitucional estableix normes que no es basen pas en coneixements de sociolingüística, sinó en un model de nació espanyola unitarista i, en conseqüència, que vol garantir com sigui la supremacia jurídica i social de la llengua castellana.

No es tracta tampoc de la defensa d’uns suposats drets naturals dels individus. Si fos així, els tribunals haurien d’obligar totes les escoles espanyoles a atendre en la seva llengua les criatures que a casa parlen àrab, o quítxua o romanès. No: això no va de drets humans, ni de teories educatives ni d’expertesa sociolingüística. Va d’aplicar una sentència que respon a l’obsessió homogeneïtzadora del nacionalisme espanyol. El problema ve d’antic. És preconstitucional, per dir-ho així. Amadeu Cuito explica una anècdota molt significativa a “Memòries d’un somni” (Quaderns Crema, 2011). A principis dels seixanta, en una conversa amb la seva secretària a l’oficina que tenia a Madrid, intentava convèncer-la de la conveniència de l’escolarització en llengua catalana en el cas d’una escola del Montseny a la que el Ministerio havia enviat una mestra espanyola que no sabia català. La secretària, malgrat ser una persona oberta, que parlava i escrivia anglès i francès, li va respondre: “No, no, no. Porque si la maestra les enseña catalán, después ustedes no me aprenderán el castellano”. Una resposta on el rellevant és aquest possessiu –i colonial- “no me aprenderán”. Ras i curt: per a la concepció ara també constitucional de la nació espanyola, la diversitat lingüística segueix sent una amenaça i una anomalia a liquidar.

La immersió lingüística, com se sap, és un model que es proposa aconseguir un reequilibri davant d’una situació d’inferioritat –actual, no tan sols passada- en el coneixement i l’ús social de la llengua catalana, que és la pròpia del país. Vol garantir, modestament, la possibilitats d’unes pràctiques socials que fins ara han assegurat la pau lingüística, més que no pas la cohesió social com se sol dir exageradament. Com que tots –suposadament- ens entenem en les dues llengües oficials, cadascú –també suposadament- parla el que vol i –això és cert- no tenim problemes d’ordre públic mencionables per aquesta raó. Caldria que se sabés, també, que el model del qual estem tan cofats no s’ha aplicat mai de manera estricta i que presenta molts forats negres. Hi ha hagut immersió, però a la catalana, és a dir, a mitges, sense excessos. Els resultats, tanmateix, semblen raonables pel que fa al coneixement de les dues llengües oficials: els nivells són igual de modestos, però en cap cas pitjors que el castellà que saben a altres territoris monolingües. Una altra cosa molt diferent és si la immersió ha servit per millorar l’ús del català, que cada vegada ha quedat més relegat a l’aula i ha anat sent expulsat del pati i el carrer. Però tot això no importa als jutges ni a les lleis. Si al legislador l’importés l’equilibri del coneixement i l’ús de les dues llengües, es preocuparia de garantir també els equilibris en l’etiquetatge o en el cinema i les indústries del lleure. Però el legislador estatal fa exactament el contrari: les lleis espanyoles són insensibles a les raons sociolingüístiques i escolars, al model de convivència lingüística en el qual ens sentim còmodes la immensa majoria de catalans i a la voluntat nacional de convertir el català en la nostra llengua comuna.

Quan al govern espanyol, amb absoluta ignorància de la complexitat sociolingüística de l’escola catalana, li va semblar que havia d’intervenir per garantir l’hegemonia de l’espanyol va imposar una hora més de castellà a la setmana. Com si un IES de la perifèria badalonina fos igual que un IES de Berga. Llavors, el desembre de 2006, l’enyorat Joan Solà va reaccionar amb un consigna clara: “Plantem cara!”. A la sentència del Tribunal Constitucional, hi vam reaccionar de manera exemplar amb un 10J amb més d’un milió de catalans al carrer. Ara que els tribunals insisteixen a recordar que el model d’immersió lingüística no cap dins la Constitució, ¿quin hauria de ser el proper pas per tal que sigui respectada la voluntat democràtica dels catalans?

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.