La greu aposta del PSC
Afirma Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que el 6 de juliol de 2013 passarà a la història de Catalunya i del conjunt d’Espanya. Potser sí. De moment, aquesta data haurà de competir amb l’onze de setembre de 2012. La primera ha convocat el consell territorial del PSOE a Granada, l’altra va convocar un milió i mig de catalans a Barcelona. I només el futur determinarà quina haurà estat realment històrica per al destí de la nació catalana i de l’espanyola, i quina acabarà passant absolutament inadvertida.
Perquè sembla clar que el PSC de Pere Navarro ha fet una aposta al tot o res, confiant en el fracàs més radical i absolut de l’anomenat procés de Transició Nacional. Només en aquest cas, ni que el PSC arribés a la resolució final en un estat de màxima debilitat política, podria acabar com l’únic partit catalanista autonomista que hauria resistit allò que a les files del PSOE en diuen “la temptació secessionista”. Tampoc és segur que, en aquest cas, una majoria social catalana el recompensés per haver contribuït a fer fracassar una esperança tan àmplia, o que pogués capitalitzar en positiu el possible sentiment de frustració col·lectiva del que Navarro n’apareixeria com a un responsable més.
El cas és que no tinc elements de judici per determinar si la via seguida per l’actual direcció del PSC respon a unes conviccions fonamentals que defensen amb noblesa, a contracorrent i assumint-ne tots els riscos amb heroïcitat, o bé es tracta d’una fugida en l’única direcció possible per salvar els pocs mobles que li queden. És a dir, no puc fer un judici d’intencions sobre si creuen que realment la resta del catalanisme prendrà mal i s’ofereix a ser-ne el darrer testimoni per si tot falla. L’únic cert és que els acords aconseguits en aquesta reunió de l’històric 6 de juliol, no apunten pas a res massa extraordinari.
La proposta d’una reforma constitucional que, pel que fa a Catalunya, només suposaria el reconeixement de l’ordinalitat, ja establerta a l’Estatut i reconeguda pel Tribunal Constitucional, i la conversió del Senat en cambra territorial, que també ja és a la Constitució espanyola. La gran victòria, doncs, es redueix a dir que es faria complir la llei! I tot plegat, és clar, pendent d’una reforma que, a més d’una majoria socialista a Espanya, caldria pactar amb un PP que s’ha afanyat a dir que la proposta del PSOE és quimèrica. Ras i curt: o hi ha alguna dimensió oculta de tot plegat que se m’escapa, o es tracta de molt soroll per no res.
En realitat, tot el galimaties només es podria desenredar si s’aclarien dues qüestions.
La primera, seria interpretar correctament els canvis que veiem. La segona, seria poder mesurar la força dels diversos projectes en joc. Pel que fa a la interpretació del present, és lògic que si -com diu el manifest aprovat pel PSOE a Granada- hom creu que el “nacionalisme català moderat ha abandonat el terreny de la moderació i s’ha passat al camp del secessionisme”, el socialisme cregui que pot ocupar aquest espai. Ara bé, també podria ser que fos el nacionalisme moderat qui s’hagués passat al camp del sobiranisme… precisament per mantenir el tradicional terreny de la moderació.
Pel que fa a la mesura de forces, el socialisme s’entossudeix a parar atenció només als moviments de Convergència i Unió. Potser estan mal informats, però s’equivoquen si pensen que el terratrèmol polític català l’ha provocat un president Mas que hauria perdut en seny, i no són capaços de distingir l’hipocentre, l’origen de les ones sísmiques, de l’epicentre, que és la superfície on es manifesten.
Al PSC, per respondre bé a aquestes dues qüestions, li podria ser útili analitzar qui són els seus aliats i contra qui d’encara. I és cert que de companys de viatge veritablement poderosos, en té uns quants aquí Catalunya mateix. Potser aquesta és la raó que pot donar versemblança a les probabilitats d’èxit de la seva aposta. I, tanmateix, són aquestes companyies les que l’haurien de fer relfexionar. Per exemple, haurien de considerar què significa que, en la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, al Parlament de Catalunya, s’hagin trobat al costat de Foment del Treball.
Finalment, hi ha un fet que considero especialment significatiu en els acords històrics del consell territorial del PSOE. Tot i que un Pere Navarro eufòric s’atrevia a dir que els acords “posarien nerviosos els que volen trencar”, curiosament, alhora en reconeixia la limitació quan els considerava només un punt de partida. I, esclar, Alfredo Pérez Rubalcaba, els veia com un punt d’arribada. Doncs bé: el socialisme espanyol reprodueix exactament el mateix error que ens ha dut fins aquí, quan uns van creure que la Constitució obria camins, mentre els altres la feien servir per tancar portes.
L’emoció de la política rau, és cert, en el fet que obliga als seus protagonistes a apostar per un futur que faci històriques les pròpies decisions. Si l’encertes, passes als llibres d’història escolars i dónes nom a carrers i places. Si t’equivoques, et condemnes a la irrellevància, El PSC ja ha fet la seva aposta, i és a tot o res. La seva supervivència ara només depèn, tristament, de que arribem a una gran frustració col·lectiva.
