Bona part dels conflictes polítics, i gairebé totes les derrotes, van lligats al desconeixement i menyspreu de l’adversari. I el conflicte que ara tenim obert entre Espanya i Catalunya no s’escapa d’aquesta circumstància. Si més no, davant de certes anàlisis sobre la societat catalana, si són honestes, tinc la impressió que se’ns continua mirant des d’una profunda incomprensió. És el cas, per exemple, de l’article publicat en aquest mateix diari per José Antonio Zarzalejos el 27 d’abril passat, en què afirmava –en referència a Catalunya– que “en les societats homogènies on s’imposa hegemònicament un pensament, un criteri, una aspiració o un objectiu polític totalitzant i acaparador, hi pateixen la pluralitat i l’espontaneïtat”. I que “les col·lectivitats amb un fort sentiment nacionalista tendeixen a tancar els ciutadans en un recinte de reflexió que no té ni sortides ni alternatives que no siguin exorbitants”.
Des de Catalunya s’ha insistit molt –no sé pas si amb gaire èxit– a explicar que l’inici de l’actual procés sobiranista venia del fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006. També de les campanyes de xenofòbia anticatalana que la van seguir, organitzades pel PP i aquissades per certs mitjans de comunicació. I això sense comptar amb la inestimable ajuda del Tribunal Constitucional el 2010. Així mateix, s’ha repetit prou que es tractava d’un moviment que anava de baix a dalt, en un procés bottom up. En canvi, crec que es mantenen vives dues confusions que s’utilitzen tothora per desqualificar el procés, però que potser des de Catalunya no hem discutit adequadament. En refereixo a les idees que l’aspiració a un Estat propi és de naturalesa nacionalista i que la seva fonamentació popular és de caràcter identitari.