La bona notícia
Com que no vull renunciar a la confiança en un futur de prosperitat i de llibertat pel meu país, he d’intentar veure si algunes de les males notícies que circulen amb més rapidesa que la moneda falsa, amaguen –en el fons del fons- algun bri de d’esperança. I sí, i tant!
Efectivament, ja fa algun temps que escrivia que el reforçament moral que necessitava el país si volia sortir de l’atonia letal en el que es trobava comportaria, necessàriament, una societat més dura. Ho escrivia molt abans de la crisi, i m’hauria agradat –en un exercici d’ingenuïtat imperdonable- que haguéssim estat capaços d’emprendre el camí per pròpia iniciativa. Però haurà estat aquesta maleïda crisi la que ens hi haurà conduit, sense saber si, amb el pes afegit de les dificultats econòmiques, sabrem i podrem acabar la travessa. Però, incerteses a part, el cas és que ja hi som: ja tenim aquella societat dura que pronosticava, ni que hagi estat a empentes. Hem topat de cara amb les nostres febleses que són les que no ens deixaven avançar. Ara les expressem amb indignació. Sí: la indignació dels qui esperaven que l’administració pública fos una inacabable bota de Sant Ferriol, en part enganyats pels que ho predicaven, en part com a resultat d’un dolç i propi autoengany. O la indignació dels qui han viscut confonent drets amb privilegis. O la indignació dels que mai s’havien preocupat per indignar-se davant de les mostres quotidianes de corrupció i la toleraven amb indiferència fos on fos. Ara ha sortit tot de cop, com una erupció al·lèrgica a la pell. Tota la indignació que no vam fer sortir a temps, tota de cop i malgirbada.
Ara mateix, estem veient amb molta més claredat on són les nostres debilitats. Les rebequeries; els ploramiques; els barruts; els que posen un ciri a cada sant i els que perden el criteri perquè potser mai no l’havien hagut de fer servir. I al costat de les debilitats, apareixen les fortaleses que restaven amagades. Els que no desesperen i s’arremanguen, els que estan disposats a treballar més fort i millor, els que denuncien sense por els abusos dels poderosos de tota mena –que no la retallada de privilegis-, els que s’arrisquen, els que saben on van i els que preparen el futur on hem d’arribar.
Som, doncs, en un moment excepcional. Obert. Complicat. Ple d’oportunitats. Dur. Per inventar. Incert. Que convida al compromís… La bona notícia és que, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. La mala notícia, que ho podem enviar tot a fer punyetes i a haver de seguir vivint, i potser enyorant, els temps d’esclavitud. Com aquells hebreus que fugien d’Egipte i estaven temptats de tornar-hi.
- Pots llegir l’article al web de Nació Digital.cat
