D’estelades i de “rojigualdas”
La lògica política és com la del porc: tot s’aprofita. De manera que la coincidència en el temps de la manifestació contra la interferència del Tribunal Constitucional sobre la voluntat política dels catalans expressada en el darrer referèndum de l’Estatut -una llarga història d’alta política- i una banal i prescindible victòria futbolística, ha permès fer tota mena d’interpretacions amb la pèrfida intenció de saber qui som més.
A veure si entenem: els dos esdeveniments són de naturalesa tan diversa que, comparar-los, és directament una estupidesa. La manifestació va ser un acte d’expressió política explícita que demanava una mobilització voluntariosa, convocada per una organització cultural i cívica de la societat civil. La manifestació no tenia el suport dels mitjans de comunicació més populars i majoritaris, com són els canals de televisió espanyols que ocupen la major part de l’audiència catalana, i no va tenir el suport d’importants mitjans de comunicació seriosos catalans fins a darrera hora, quan van entendre que no podien quedar-ne al marge. I per completar-ho, la setmana abans, el partit del govern va crear un malestar innecessari que va crear un estat de desmoralització prèvia.
En canvi, les expressions populars per la victòria futbolística foren resultat d’un joc de pilota amb molts components lligats a l’atzar -es podia haver perdut perfectament la final-, que depenien d’uns esportistes professionals amb primes de 600.000. Al partit de futbol se li havia donat una dimensió política artificiosa, esperonada per tots els aparells d’Estat i de manera persistent per tots els mitjans de comunicació populars i d’informació, també de la majoria dels editats a Catalunya. Afegiu-hi l’empenta de totes les iniciatives comercials -banca, informàtica, electrodomèstics de gran consum, alimentació…- que s’afegien oportunistament a l’eufòria per la possibilitat d’un triomf agonístic com és propi d’aquest tipus d’esport i que és el que el fa tan popular. Com que, d’afegit, l’equip que jugava coincidia en la seva gairebé totalitat amb el del barcelonisme, la identificació d’aquesta afició amb els seus jugadors, era gairebé inevitable.
Doncs bé: a la vista de tot això, ¿és acceptable que es vulgui comparar un i altre comportament, que es vulgui posar al mateix nivell el valor de l’ús de les ensenyes nacionals d’uns i dels altres, que s’iguali el compromís personal que hi ha en una i altra experiència? ¿Realment la manifestació són “uns” i els seguidors del futbol són “els altres”? Si us plau: siguem seriosos.
