Mentiria si digués que m’ha complagut el gir que ha permès l’acord final d’investidura. Al contrari, m’ha produït enuig i perplexitat. No hi sé veure totes les virtuts que li atribueixen. Potser perquè pensava que la manca d’acord no era el final del procés sobiranista, o que unes noves eleccions haurien clarificat el pes i el paper de cada candidatura, i encara perquè l’independentisme hauria pogut mostrar la seva resistència. Aquest acord a darrera hora, novament agònic, m’incomoda.
D’ENTRADA, CREC QUE L’ACORD és resultat de la suma de dues febleses. D’una banda, la de la CUP, embardissada en un joc que l’ha portat a una gran crisi interna, salvada al marge dels magnificats processos assemblearis. De l’altra, la feblesa d’un Junts pel Sí mancat de les mínimes confiances internes necessàries. I la suma de dues febleses no sé si pot donar lloc a una gran força comuna. Tampoc veig virtut en els canvis de relat polític a què ha obligat el pacte final. ¿La presidència entrava en la negociació, sí o no? ¿I les assemblees de la CUP tenien la darrera paraula o eren una cortina de fum per deixar que les grans decisions acabessin en mans de pocs? A la CUP se l’ha obligat a fer autocrítica, però seria bo generalitzar-la a la resta d’actors polítics i socials que han participat en les negociacions, i obligar-los a actuar en conseqüència.
M’HAURAN DE PERDONAR, a més, que no participi de la suposada màxima virtut que es diu que ha envoltat l’acord: la generositat. L’elogi de la generositat dels altres, quan a tu no t’ha costat ni cinc, és un gest molt a prop de la hipocresia. L’elogi de la generositat pròpia, quan es tracta de poder, o bé és arrogància moral o emmascara una derrota. A Artur Mas li podem agrair que reconegués que la decisió havia estat “dolorosa”, que és una manera honesta, sense arrogància, de dir que s’ha perdut. Potser aquest era l’únic acord possible, el que tenia menys riscos i el que garantia millor la continuïtat de tot plegat… Però que no em parlin de generositat si el que es vol dir és que és l’acord que protegia millor els interessos d’uns i altres. Finalment, hi ha un cost impossible d’avaluar a curt termini, i és la pèrdua del lideratge d’Artur Mas. ¿Excloure Mas amplia la base social o produirà una certa sensació de desemparament en el sobiranisme moderat -tan ampli com discret-, que pot superar els de l’“odi a Mas”, sorollosos però reduïts?
CERTAMENT, TAMBÉ PUC VEURE la cara positiva de la sortida final. Primer, pel nou president. Forma part de la nova generació d’excel·lents alcaldes que ha donat Convergència, amb experiència de gestió propera al ciutadà, després d’un itinerari professional sòlid més enllà de la política. Anticipa, doncs, la refundació del centre polític convergent, amb un clar perfil socialdemòcrata. També puc assegurar que és una gran persona, i ja va demostrar diumenge que, finalment, a la política catalana hi ha arribat el sentit de l’humor. L’acord, a més, estalvia carregar unes noves eleccions sobre les espatlles d’un ciutadà políticament saturat. El risc d’una gran abstenció era elevat, i no poder repetir-ne el caràcter plebiscitari hauria desdibuixat el 27-S sense saber si l’escenari final d’un 6-M hauria facilitat la governabilitat. Afegim-hi el fet que unes noves eleccions allargaven un mínim de tres mesos més -i ja en serien sis- la provisionalitat d’un govern en funcions, just en un moment clau -i feble- de la política espanyola.
EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA entra en una nova fase, amb unes noves coordenades, ara mateix desconegudes. Tant de bo sàpiga dotar-se de l’estratègia que li ha faltat, sense perdre la intel·ligència tàctica amb què s’havia mogut fins ara.
Fotografia: MANOLO GARCIA
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Vista la il·luminació de Nadal dels carrers de Terrassa, queda clar que la ciutat, per tota mena de raons, ha renunciat a convertir-la en un plat fort d’aquest cicle festiu. Des dels experiments anteriors a la mateixa crisi, amb unes estrelles que per estalviar havien de durar anys i que al cap de pocs mesos van acabar en un abocador…
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
La molt previsible decisió final de la CUP –per qui no s’hagués volgut deixar enganyar– ha tornat a obrir la caixa dels trons, que en política és la caixa de les interpretacions. Interpretacions en lluita per veure si n’hi ha cap que esdevingui hegemònica i estabilitzi, ni que sigui temporalment, el camp de la política. Noteu, particularment, que la fragmentació de les interpretacions és molt superior a la de la mateixa representació parlamentària. Fins i tot els tertulians esgarrifats per la fi del bipartidisme i la fragmentació del Parlament espanyol, no paren d’esmicolar cadascun dels partits fins a fer-ne sorra fina…..
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ
Abundan las lamentaciones sinceras por la falta de acuerdo para formar gobierno, acompañadas de un cierto dramatismo impostado que da por muerta una pulsión de libertad que ha superado circunstancias más graves que la presente. Forman parte de una mirada hacia atrás, a menudo más orientada a ajustar cuentas y justificar renuncias que a seguir hacia adelante. Son inevitables, e incluso pueden ser necesarias para redimir la frustración de unas expectativas no cumplidas. Que sean la historia y los que se vean capaces de escribirla los que ajusten cuentas a su debido tiempo y a la vista de cuál sea el final.
Ahora, sin embargo, el tiempo se nos echa encima: tenemos elecciones a tres meses vista. Y ya vamos tarde para considerar sobre qué bases se podrá volver a convocar el voto del ciudadano paciente, del impaciente y del aburrido. Las próximas elecciones ya no serán ni un segundo plebiscito ni un simple retorno al escenario autonómico. Del plebiscito debemos retener dos datos: dio mayoría parlamentaria independentista pero se quedó corto en votos y hay que ampliar la mayoría social soberanista. Y el postautonomismo, con la inocencia ya perdida, creo que lo ha descrito bien Miquel Puig: “La independencia y un país mejor los haremos la gente de orden o no se hará. Ahora está más claro que ayer. A trabajar”.
Para ir a las elecciones, pues, propongo una nueva perspectiva y cinco objetivos principales. En primer lugar, será inexcusable empezar con una promesa de reparación a los más injustamente damnificados por una crisis que no todo el mundo ha tenido que asumir según sus responsabilidades. Sin una autocrítica franca, atrevida y creíble -especialmente por parte de los que han tenido responsabilidades de gobierno-, no se puede dar ni el primer paso. Una autocrítica, claro, acompañada de un plan de acción consistente y realista, preciso en el corto, el medio y el largo plazo. El trabajo parlamentario de estos tres últimos meses puede ser muy útil.
En segundo lugar, debe haber un compromiso de honestidad radical. Esto pasa por garantizar la máxima transparencia y control exigible en una democracia de calidad. Y, para ser creíble, primero hay que hacer un escrutinio exigente en el interior de las propias organizaciones. Y no estoy pensando sólo en las formas de corrupción económica, sino también de corrupción democrática en general: la gestión de las decisiones y sus resultados, de la información… Y ya sea en las formas de gobierno como en la organización interna de los partidos.
Con estas dos primeras exigencias satisfechas se puede pasar a atender el mantenimiento y el crecimiento de la base social. Por un lado, hay que ofrecer garantías de seguridad jurídica y personal al ciudadano moderado, que es la mayoría. Puig habla de gente de orden, que es la manera de referirse a toda la gente que quiere trabajar con dignidad, que se preocupa por el futuro de sus hijos y del planeta, que quiere prosperar individual y colectivamente o que sabe que la educación cívica y en conocimientos es la mejor apuesta de futuro. No es la indignación la que puede poner condiciones, sino la responsabilidad. Y en este campo hay mucho trabajo hecho que las plebiscitarias, inexplicablemente, ignoraron. Por otro lado, es imprescindible dar una respuesta adecuada a los catalanes que sienten un afecto profundo por España. Y esto sólo puede venir de hacer una propuesta precisa de relación constructiva con España que permita y prometa conectar con ella en unas condiciones mejores que las actuales.
Finalmente, de todas las palabras que describen el proceso soberanista, debería acabar imponiéndose la idea de emancipación, es decir, la liberación de una servidumbre forzada. Una emancipación política, económica, social y cultural que no se hace contra nadie y que va a favor de todos. ¿Vamos a votar?
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
There is much sincere grieving about the lack of an agreement to form a government, along with a certain exaggerated drama over the presumed death of an impulse for freedom that has overcome more serious circumstances than this one. It is part of a backward-looking view, often focused more on settling accounts and justifying giving up than on moving forward. It is inevitable, and even necessary for ridding oneself of the frustration over unfulfilled expectations. But let history go on, and let those who see themselves capable of writing it settle accounts when the time is right and when the end is in sight.
Now, however, time is running out: we will have elections in three months. And it´s getting late to consider on what basis we can convoke a vote of the patient, inpatient, and bored citizens. The upcoming elections will not be a second plebiscite or a simple return to the autonomic scenario. Two facts must be taken from the plebiscite: it produced a parliamentary majority in favor of independence, but it fell short in votes. Thus, it´s essential to broaden the pro-sovereignty social majority. And I think that Miquel Puig described the post-autonomy scenario, with its innocence already lost, well: “Independence and a better nation will be brought about by people of order, or it will not happen. It is now clearer than ever. We must get to work”.
For the road to the elections, then, I propose a new perspective and five main objectives. First, it would be inexcusable not to begin with a promise of reparations for those most unfairly harmed by a crisis that not everyone has had to shoulder equally as they should. Without a frank, bold, and believable self-criticism– especially by those who have been responsible for governing–, the first step cannot be taken. It must be self-examination, clearly, accompanied by a consistent and realistic plan of action, precise in the short-, medium-, and long-term. The parliamentary work of the last three months could be very useful.
Secondly, there must be a commitment to radical honesty. This means guaranteeing the maximum transparency and control possible in a quality democracy. And, to be believable, there must first be a rigorous scrutiny of the internal workings of the parties themselves. And I´m not thinking only of economic corruption, but also of democratic corruption in general: the management of these decisions and their results, of the information… and in both the ways of governing and the internal organization of the parties.
After satisfying these first two demands, we can move on to the maintenance and growth of the social base. On one hand, it is necessary to offer guarantees of legal and personal security for moderate citizens, who are in the majority. Puig talks of people of order, which is a way of referring to all those who wish to work with dignity, who are concerned with the future of their children and the planet, who want to prosper individually and collectively, and who know that the best bet for the future lies in civic education and knowledge. It is not indignation that can establish conditions, but rather responsibility. And much work has been done in this area that the plebiscites, inexplicably, ignored. In another matter, it is essential to provide an adequate response to those Catalans who have deep feelings for Spain. And this can only happen by making a precise proposal for a constructive relationship with Spain that will allow for and promise interaction under better conditions than the current ones.
Finally, of all the words used to describe the pro-independence process, the idea of emancipation– that is, freedom from enforced servitude– should end up being applied. A political, economic, social, and cultural emancipation that goes against no one and in favor of all. Shall we vote?
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Abunden les lamentacions sinceres per la falta d’acord per formar govern, acompanyades d’un cert dramatisme impostat que dóna per morta una pulsió de llibertat que ha superat circumstàncies més greus que la present. Formen part d’una mirada enrere, sovint més orientada a passar comptes i justificar renúncies que a seguir endavant. Són inevitables, i fins i tot poden ser necessàries per redimir la frustració d’unes expectatives no acomplertes. Que sigui la història i els qui es vegin capaços d’escriure-la que passin comptes quan sigui l’hora i a la vista de quin sigui el final.
ARA, PERÒ, EL TEMPS se’ns tira a sobre: tenim eleccions a tres mesos vista. I ja fem tard per considerar sobre quines bases es podrà tornar a convocar el vot del ciutadà pacient, de l’impacient i de l’avorrit. Les properes eleccions ja no seran ni un segon plebiscit, ni un simple retorn a l’escenari autonòmic. Del plebiscit n’hem de retenir dues dades: va donar majoria parlamentària independentista però va quedar curt en vots i cal ampliar la majoria social sobiranista. I el postautonomisme, amb la innocència ja perduda, crec que l’ha descrit bé Miquel Puig: “La independència i un país millor els farem la gent d’ordre o no es farà. Ara està més clar que ahir. A treballar”.
PER ANAR A LES ELECCIONS, doncs, proposo una nova perspectiva i cinc objectius principals. En primer lloc, serà inexcusable començar amb unapromesa de reparació als més injustament damnificats per una crisi que no tothom ha hagut d’assumir segons les seves responsabilitats. Sense una autocrítica franca, agosarada i creïble —especialment, per part dels qui han tingut responsabilitats de govern—, no es pot fer ni el primer pas. Una autocrítica, esclar, acompanyada d’un pla d’acció consistent i realista, precís en el curt, el mitjà i el llarg termini. El treball parlamentari d’aquests tres darrers mesos pot ser molt útil.
EN SEGON LLOC, hi ha d’haver un compromís d’honestedat radical. Això passa per garantir la màxima transparència i control exigible en una democràcia de qualitat. I, per ser creïble, primer s’ha de fer un escrutini exigent a l’interior de les pròpies organitzacions. I no estic pensant només en les formes de corrupció econòmica, sinó també de corrupció democràtica en general: la gestió de les decisions i els seus resultats, de la informació… I tant en les formes de govern com en l’organització interna dels partits.
AMB AQUESTES DUES primeres exigències satisfetes, es pot passar a atendre el manteniment i el creixement de la base social. D’una banda, caloferir garanties de seguretat jurídica i personal al ciutadà moderat, que és la majoria. Puig parla de gent d’ordre, que és la manera de referir-se a tothom que vol treballar amb dignitat, que es preocupa pel futur dels seus fills i del planeta, que vol prosperar individualment i col·lectivament o que sap que l’educació cívica i en coneixements és la millor aposta de futur. No és la indignació qui pot posar condicions, sinó la responsabilitat. I en aquest camp hi ha molta feina feta que les plebiscitàries, inexplicablement, van ignorar. D’altra banda, és imprescindible donar una resposta adequada als catalans que senten un afecte profund a Espanya. I això només pot venir de fer unaproposta precisa de relació constructiva amb Espanya que permeti i prometi connectar-hi en unes millors condicions que les actuals.
FINALMENT, de totes les paraules que descriuen el procés sobiranista, s’hauria d’acabar imposant la idea d’emancipació, és a dir, l’alliberament d’una servitud forçada. Una emancipació política, econòmica, social i culturalque no es fa contra ningú i que va a favor de tothom. Anem a votar?
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
La decisió final de la CUP hauria de ser rebuda com una gran lliçó política pel conjunt dels sobiranistes. I és que ha quedat clar que l’engrescament, l’entusiasme i l’estètica del somriure no són suficients per plantar cara a un desafiament de les proporcions del que s’ha posat al davant. Tampoc no serveix la improvisació antisistema. Potser perquè puc dir que conec de prop la cultura política de la CUP, no sóc dels que ara farà sang amb el temps perdut “negociant”, ni amb les seves lògiques de presa de decisió, ni tan sols amb la decisió final.
Tot era previsible. De manera que qui ha de reflexionar és qui ha demostrat que no els coneixia, i no perquè ells no haguessin estat clars en tot moment. Fins i tot, més que els electors, qui ha de reflexionar són les institucions i els mitjans de comunicació que, a causa de la seva actitud condescendent, no van voler veure les limitacions ideològiques i organitzatives que tindria la CUP en cas de ser decisiva en el terreny de joc parlamentari. No crec que l’electorat sobiranista s’hagi desdit del seu horitzó, però sí que ha perdut la innocència. I això és una molt bona notícia.
En segon lloc, a part d’haver malbaratat i perdut la seva fugaç capacitat de ser determinant, qui també ha perdut la innocència és la mateixa CUP. Amb la seva decisió ha posat en evidència que són molt bons a l’hora de denunciar les febleses del sistema, però que quan s’han de posar la granota i agafar les eines per canviar-lo, temen embrutar-se les mans. I al final, una CUP poruga ha pres la decisió que posava menys en risc l’organització.
Al capdavall, en el no a Mas, des del principi, hi eren tots. Però en una transigència estratègica, només la meitat. Per tant, no és cert que el debat de fons hagi estat “independència o revolució”. No els faig tan simples. Les assemblees han servit per saber què garantia millor la seva supervivència i què accentuava el risc de trencament intern si es facilitava la formació de govern a Junts pel Sí. Una decisió conservadora per retornar a la zona de confort, que és la de la retòrica revolucionària sense compromisos amb la realitat. Les paraules de Gabriela Serra d’ahir a la roda de premsa ho confirmaven amb rotunditat. A partir del març podran tornar a fer discursos i donar lliçons.
En tercer lloc, més que no pas el futur de la CUP i els seus resultats electorals del proper març, el que ens ha d’interessar a partir d’ara són els moviments dels altres partits independentistes. D’una banda, els de Convergència i Demòcrates, perquè essent el 27-S irrepetible, ara els caldrà ajustar ràpidament l’estratègia i definir un relat propi per a la nova legislatura. De l’altra, els d’ERC i els seus socis, que hauran de reconsiderar si els gestos per fer-se seu l’esquerranisme populista, i totes les desconfiances que han alimentat cap a Artur Mas, els acabaran sent útils per evitar que l’unionisme d’esquerres els passi al davant.
Com sol ser habitual en el voluble terreny de la política, les conseqüències d’una decisió com la de la CUP són imprevisibles. Caldrà esperar els propers dies per veure quines són. Dono per descomptat, així mateix, la celebració que se’n farà des de l’unionisme local i des de la política espanyola. Però també preveig el gran alleujament que la decisió de la CUP produirà en l’independentisme central, assenyat i consistent, l’únic que pot ser vencedor i que permetrà reprendre el procés amb un pas ferm i segur. Un govern condicionat per una CUP cagadubtes i havent-se de fer perdonar un sí acomplexat a Mas, hauria representat divuit mesos d’encallament. Sí: tots hem perdut la innocència -d’aquí que tants ara en demanin disculpes-, però el procés ha tornat a quedar obert de bat a bat. Jo me n’alegro.
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
La víspera de Navidad, un buen amigo me contaba un viejo chiste para describir la flema inglesa. Dice que un lord a punto de dejar su mansión para ir a pescar el fin de semana es detenido por su mayordomo, que, muy asustado, le informa de que tiene la fábrica ardiendo por los cuatro costados. Y el lord le responde, sin inmutarse: “¡Qué disgusto tendré el lunes cuando vuelva de pescar!” El chiste me pareció muy oportuno ante el clímax dramático que se iba creando alrededor de la asamblea de la CUP prevista para el día siguiente de San Esteban. Otro día “histórico” -ya he perdido la cuenta- que tenía que determinar el futuro de todo el país, ahora supuestamente dejado en manos de unos “radicales” que tenían secuestrada la democracia. Demasiado para ser cierto.
ESTA OCURRENCIA coincidió con la conversación con otra amiga que me habló de una historiadora tan empeñada en el estudio de tiempos antiguos que sólo se entretenía una vez al mes a leer la prensa que iba apilando cada día. Esto le hacía darse cuenta de hasta qué punto las urgencias de un día, las expectativas sobre un hecho determinado, lo que tenía que significar un antes y un después histórico, se deshacían como un bolado sólo añadiendo treinta días de perspectiva temporal. Los “todo o nada”, los “ahora o nunca”, los “finales definitivos” o los “inicios de una nueva era”, a treinta días vista, hacen reír. No son los hechos los que fijan su propia trascendencia, sino nuestras expectativas impacientes, que son dirigidas por los intentos -a menudo desesperados- de anticipar el futuro.
HE AQUÍ, PUES, un par de anécdotas oportunas para terminar un año políticamente trepidante, sí, pero que nos deja en la misma incertidumbre con la que lo empezamos. El camino hacia la independencia, lo que hemos dado en llamar “el proceso”, más bien se nos ha ido convirtiendo en una carrera contrarreloj. El problema no es que hayamos tenido prisa -que tenemos-, sino que nos hayamos precipitado. El error ha sido interpretar el proceso en clave agonística, como una lucha a vida o muerte. En parte, ha sido consecuencia de haber respondido a las amenazas apocalípticas del adversario, que, queriendo detener las movilizaciones, las atizaban. En parte, se debe al hecho de no haber confiado lo suficiente en la capacidad de las instituciones democráticas para culminar el objetivo, cosa que nos ha hecho votar de forma extraña. En parte, aún, ha existido la dificultad de entender que la debilidad estructural del soberanismo sólo se podía resolver con astucia y no con bravuconadas.
EL CASO DE LA ASAMBLEA de la CUP de este 27-D, pasadas la irritación y las ocurrencias que ha provocado, debería ser una gran lección para todos. Con perspectiva, el 9-N, el 27-S, el 20-D y el 27-D no han sido decisivos de nada. Han sido hitos que han generado grandes combates interpretativos, pero sin capacidad para cambiar el estado de las cosas. El paso de la movilización popular a su concreción institucional, la única que puede validar democráticamente las aspiraciones secesionistas, está teniendo una complejidad enorme. Siempre he denunciado el riesgo que significaba fiarlo todo al entusiasmo, un estado de espíritu que detesto. Las virtudes que ahora debería trabajar el independentismo son la fortaleza, la perseverancia y la prudencia necesaria para serenar los ánimos y actuar con inteligencia. Pase lo que pase, tampoco serán determinantes el 2-G, ni el 10-G, ni los resultados de unas hipotéticas elecciones en marzo. Al día siguiente de cualquiera de estas fechas, se abrirán nuevas incertidumbres igual o más grandes. Y así hasta llegar al gran desafío final, el más arriesgado de todos: construir el país libre, justo y próspero al que muchos aspiramos. Las grandes esperanzas no se merecen, hay que saberlas ganar.
Fotografia: CÈLIA ATSET
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
On Christmas Eve, a good friend told me an old joke to describe British self-possession. A lord who is about to leave his mansion for a weekend of fishing is stopped by his butler who, frightened, tells him that his factory is burning down. And the lord replies, undaunted: “I´ll be so upset on Monday when I get back from fishing!” The joke seemed to me entirely appropriate to the dramatic climax that was building up around the CUP assembly that was scheduled for the day after St. Steven´s Day. Another “historic” day– I´ve already lost count– that would determine the future of the entire nation, now supposedly left in the hands of some “radicals” that had kidnapped democracy. Too overblown to be true.
THIS EVENT coincided with a conversation with another friend who talked to me about a historian who was so fixated on the study of ancient times that she only read the newspapers that had been accumulating once a month. This made her realize to what point that emergencies of the day, the expectations about a specific event, what would become a historic before and after, melted away like a snowball when only thirty days of perspective were added. The “all or nothings”, the “now or nevers”, the “definitive ends”, or the “beginnings of a new era”, after just thirty days, made her laugh. It is not the events themselves that give them their importance, but rather our impatient expectations that are driven by attempts — often desperate– to predict the future.
HERE WE HAVE, then, a couple of opportune anecdotes to end a politically hectic year, yes, but one that leaves us with the same uncertainty that we began with. The road to independence, which we have dubbed “the process”, has instead become a race against the clock. The problem isn´t that we´ve been in a hurry– which we have–, but that we moved too fast. The mistake has been in interpreting the process as antagonistic, like a life-or-death struggle. In part, this is because we responded to the apocalyptic threats of our adversary, who, wanting to stop the demonstrations, only fanned the flames. In part, it is due to the fact of not trusting enough in the ability of democratic institutions to finish the job, something that caused us to vote in a strange way. In part, still, there is difficulty in understanding that the structural weakness of the sovereignty movement can only be resolved with cunning and not with blustering.
THE CASE OF THE CUP ASSEMBLY on December 27th (27-D), once you get past the irritation and jokes it caused, should be seen as a great lesson for everyone. With perspective, neither 9-N, 27-S, 20-D, nor 27-D have been decisive at all. They have been milestones that have generated major fights over interpretation, but without the ability to change the state of things. The step from popular demonstrations to their institutional realization, the only thing that can democratically validate secessionist aspirations, is enormously complex. I have always denounced the risk of trusting everything to enthusiasm, a state of mind that I detest. The virtues that the independence movement should now be cultivating are the strength, perseverance, and prudence needed to calm tempers and act intelligently. Whatever happens, neither January 2nd nor January 10th will be decisive; neither will any hypothetical elections in March. New uncertainties, equally great or more so, will arise the day after any of these dates. And so on, up to the great final challenge, the riskiest of all: building the free, just, and prosperous country to which many aspire. Great expectations are not deserved — you have to know how to earn them.
